Llistat de punts

La fe i la intel·ligència

La vida d’oració i de penitència, i la consideració de la nostra filiació divina, ens transformen en cristians profundament pietosos, com nens petits davant de Déu. La pietat és la virtut dels fills, i per tal que el fill pugui confiar-se en els braços del seu pare, ha de ser i s’ha de sentir petit, necessitós. Sovint he meditat aquesta vida d’infantesa espiritual, que no està renyida amb la fortalesa, perquè exigeix una voluntat ferma, una maduresa temperada, un caràcter fort i obert.

Pietosos, doncs, com infants: però no ignorants, perquè cada u ha d’esforçar-se, en la mesura de les seves possibilitats, en l’estudi seriós, científic, de la fe; i tot això és la teologia. Pietat de nens, doncs, i doctrina segura de teòlegs.

L’afany d’adquirir aquesta ciència teològica ―la bona i ferma doctrina cristiana― ve mogut, en primer lloc, pel desig de conèixer i estimar Déu. També és, al mateix temps, conseqüència de la preocupació general de l’ànima fidel per abastar la més profunda significació d’aquest món, el qual és un afaiçonament del Creador. Amb una monotonia periòdica, n’hi ha que tracten de ressuscitar una suposada incompatibilitat entre la fe i la ciència, entre la intel·ligència humana i la Revelació divina. Tal incompatibilitat només pot aparèixer, i encara aparentment, quan no s’entenen els termes reals del problema.

Si el món ha sortit de les mans de Déu, si és Ell qui ha creat l’home a imatge i semblança seva⁴⁷ i li ha donat una espurna de la seva llum, el treball de la intel·ligència, per més que li costi, ha d’esbrinar el sentit diví que ja naturalment tenen totes les coses; i a la claror de la fe, en percebem també el sentit sobrenatural, aquell que resulta de la nostra elevació a l’ordre de la gràcia. No podem admetre la por a la ciència, perquè qualsevol labor, si és veritablement científica, tendeix a la veritat. I Crist digué: Ego sum veritas.⁴⁸ Jo sóc la veritat.

El cristià ha de tenir fam de saber. Des del conreu dels coneixements més abstractes fins a les habilitats artesanes, tot pot, ha de conduir a Déu, i així cal fer-ho. Perquè no hi ha tasca humana que no sigui santificable: un motiu per a la pròpia santificació i una ocasió per col·laborar amb Déu en la santificació dels qui ens rodegen. La llum dels seguidors de Jesucrist no s’ha de trobar al fons de la vall, sinó al cim de la muntanya, perquè vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare que és al cel.⁴⁹

Treballar així és oració. Estudiar així és oració. Investigar així és oració. Sempre estem en la mateixa: tot és oració, tot pot conduir-nos a Déu i cal arribar-hi, tot ha d’alimentar aquest tracte continu amb Ell, del matí a la nit. Tot treball honrat pot ser oració; i tot treball, que és oració, és apostolat. D’aquesta manera l’ànima s’envigoreix en una unitat de vida senzilla i ferma.

Jesús ha dit que no al dimoni, al príncep de les tenebres. I de seguida es manifesta la llum. El diable llavors el deixà i hi anaren els àngels i el servien.³² Jesús ha suportat la prova. Una prova real, perquè, comenta sant Ambròs, no obrà com a Déu usant del seu poder (de què, si no, ens hauria servit el seu exemple?) sinó que, com a home, es va servir dels auxilis que té en comú amb nosaltres.³³

El dimoni, amb una intenció torçada, ha citat l’Antic Testament: Déu enviarà els seus àngels perquè guardin el just en tots els seus camins.³⁴ Però Jesús, refusant de temptar el seu Pare, torna a aquest passatge bíblic el seu sentit veritable. I com a premi a la seva fidelitat, un cop arribada l’hora, es presenten els missatgers de Déu Pare per a servir-lo.

Val la pena de considerar el mètode que Satanàs ha utilitzat amb Jesucrist Senyor Nostre: argumenta amb textos dels llibres sagrats, retorçant, desfigurant-ne el sentit de forma blasfema. Jesús no es deixa enganyar: el Verb fet carn coneix bé la Paraula divina, escrita per a la salvació dels homes i no per a confusió i condemna. Qui està unit a Jesucrist per l’Amor, podem concloure, no es deixarà enganyar mai per un maneig fraudulent de l’Escriptura Santa, ja que sap que és una cosa típica del diable tractar de confondre la consciència cristiana, discorrent de forma enganyívola amb els mateixos termes emprats per l’eterna Saviesa, intentant de fer ―de la llum― tenebres.

Contemplem una mica aquesta intervenció dels àngels en la vida de Jesús, perquè així entendrem millor el seu paper ―la missió angèlica― en tota vida humana. La tradició cristiana descriu els Àngels de la Guarda com uns grans amics, posats per Déu al costat de cada home, perquè l’acompanyin en els seus camins. I per això ens invita a tractar-los, a acudir-hi.

L’Església, en fer-nos meditar aquests passatges de la vida de Crist, ens recorda que en el temps de Quaresma, durant el qual ens reconeixem pecadors, plens de misèries, necessitats de purificació, també hi cap l’alegria. Perquè la Quaresma és alhora temps de fortalesa i de goig: hem d’encoratjar-nos ja que la gràcia del Senyor no ens mancarà, perquè Déu estarà sempre al costat nostre i enviarà als seus Àngels per tal que siguin els nostres companys de viatge, els nostres prudents consellers al llarg del camí, els nostres col·laboradors en totes les nostres empreses. In manibus portabunt te, ne forte offendas ad lapidem pedem tuum,³⁵ continua el salm: els Àngels et duran amb les seves mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb cap pedra.

Cal saber tractar els Àngels. Acudir-hi ara, dir al teu Àngel de la Guarda que aquestes aigües sobrenaturals de la Quaresma no han lliscat per damunt la teva ànima, sinó que han penetrat fins al fons de tot, puix que tens el cor penedit. Demana’ls de portar al Senyor aquesta bona voluntat, que la gràcia ha fet germinar de la nostra misèria, com un lliri que ha nascut al femer. Sancti Angeli, Custodis nostri: defendite nos in proelio, ut non pereamus in tremendo iudicio.³⁶ Sants Àngels Custodis: defenseu-nos en la batalla, per tal que no deperim en el tremend judici.

Responsabilitat dels pastors

En l’Església de Déu és obligació de tothom la tenacitat constant de ser sempre més lleials a la doctrina de Crist. No hi ha ningú que n’estigui exempt. Si els pastors no maldessin personalment per adquirir una finor de consciència, un respecte fidel al dogma i a la moral ―que constitueixen el dipòsit de la fe i el patrimoni comú―, cobrarien realitat les profètiques paraules d’Ezequiel: Fill de l’home, profetitza contra els pastors d’Israel, profetitza i digue’ls: Així parla el Senyor Jahvé: Ai dels pastors d’Israel, que es pasturen ells mateixos! Els pastors, ¿no han de pasturar el ramat? Vosaltres us alimentàveu amb la llet, us vestíeu amb la seva llana. No heu refet les ovelles febles, no heu curat les que estaven malaltes, no heu embenat les que estaven ferides. No heu fet tornar les que s’esgarriaven, ni heu cercat les que es perdien, sinó que les dominàveu totes amb violència i amb duresa.¹⁹

Són reprensions fortes, però més greu és l’ofensa que es fa a Déu quan, havent rebut l’encàrrec de vetllar pel bé espiritual de tothom, es maltracta les ànimes, privant-les de l’aigua neta del Baptisme, que regenera l’ànima; de l’oli balsàmic de la Confirmació, que l’enforteix; del tribunal que perdona, de l’aliment que dóna la vida eterna.

I quan pot esdevenir-se, tot això? Doncs quan un abandona aquesta guerra de pau. Qui no batalla, s’exposa a qualsevol esclavitud, que sap engrillonar els cors de carn: l’esclavitud d’una visió exclusivament humana, l’esclavitud del desig afanyós de poder i de prestigi temporal, l’esclavitud de la vanitat, l’esclavitud del diner, la servitud de la sensualitat...

Si alguna vegada, perquè Déu pot permetre aquesta prova, ensopegueu amb pastors indignes d’aquest nom, no us escandalitzeu. Crist ha promès assistència infal·lible i indefectible a la seva Església, però no ha garantit la fidelitat dels homes que la componen. A aquests no els faltarà la gràcia ―abundant, generosa― si per la seva banda hi posen el poc que Déu demana: estar atentament a l’aguait, entestant-se a treure, amb la gràcia de Déu, tot entrebanc per aconseguir la santedat. Si no hi ha brega, el qui sembla que està alt també pot estar molt baix als ulls de Déu. Conec les teves obres, la teva conducta; sé que tens nom de vivent i, en canvi, ets mort. Desvetlla’t i aferma el que resta del teu ramat, que s’està morint, perquè no he trobat les teves obres plenes davant del meu Déu. Recorda, quines coses vas rebre i acceptar, guarda-les i converteix-te.²⁰

Són exhortacions de l’apòstol sant Joan, en el segle primer, adreçades a qui tenia la responsabilitat de l’Església de la ciutat de Sardis. Perquè el possible decaïment del sentit de la responsabilitat en alguns pastors no és un fenomen modern; sorgeix ja en temps dels apòstols, en el mateix segle que havia viscut a la terra Jesucrist Nostre Senyor. I és que ningú no està segur, si deixa de lluitar amb ell mateix. Ningú no es pot salvar tot sol. A tots, en l’Església, ens calen aquests mitjans concrets que ens enforteixen: humilitat, que ens disposa a acceptar l’ajuda i el consell; mortificacions, que aplanen el cor perquè hi regni Crist; estudi de la Doctrina segura de sempre, que ens emmena a conservar en nosaltres la fe i a propagar-la.