Llistat de punts

El treball acompanya inevitablement la vida de l’home damunt la terra. Amb ell apareixen l’esforç, la fatiga, el cansament: manifestacions del dolor i de la lluita que formen part de la nostra existència humana actual, i que són signes de la realitat del pecat i de la necessitat de la redempció. Però el treball en si mateix no és cap pena, ni cap maledicció o càstig: els qui així parlen no han llegit bé l'Escriptura Santa.

És hora que els cristians diguem ben alt que el treball és un do de Déu, i que no té cap sentit dividir els homes en diverses categories segons el tipus de feina, considerant unes tasques més nobles que altres. El treball, tot treball, és testimoni de la dignitat de l’home, del seu domini sobre la creació. És una ocasió del desenvolupament de la pròpia personalitat. És un vincle d’unió amb els altres éssers, una font de recursos per a sostenir la pròpia família; un mitjà de contribuir a la millora de la societat en la qual hom viu, i al progrés de tota la Humanitat.

Per a un cristià, aquestes perspectives s’allarguen i amplien. Perquè el treball apareix com una participació en l’obra creadora de Déu que, en crear l’home, el beneí tot dient-li: Procreeu i multipliqueu-vos, empleneu la terra i domineu-la, i sotmeteu els peixos del mar i els ocells del cel, i totes les bèsties que es mouen damunt la terra.¹⁴ Perquè, a més a més, en haver estat assumit per Crist, el treball se’ns presenta com una realitat redimida i redemptora: no solament és l’àmbit en què l’home viu, sinó mitjà i camí de santedat, realitat santificable i santificadora.

L’experiència del pecat, doncs, no ens ha de fer dubtar de la nostra missió. Certament, els nostres pecats poden fer difícil de reconèixer Crist. Per tant, ens hem d’enfrontar amb les nostres pròpies misèries personals, cercar la purificació, però sabent que Déu no ens ha promès la victòria absoluta sobre el mal durant aquesta vida, sinó que ens demana lluita. Sufficit tibi gratia mea,³⁴ en tens prou amb la meva gràcia, respongué Déu a Pau, que demanava d’ésser alliberat de l’agulló que l’humiliava.

El poder de Déu es manifesta en la nostra feblesa, i ens impulsa a lluitar, a combatre contra els nostres defectes, tot i saber que mai no obtindrem del tot la victòria durant el camí terrenal. La vida cristiana és començar i recomençar constant, renovar-se cada dia.

Crist ressuscita en nosaltres, si ens fem coparticipants de la seva Creu i de la seva Mort. Hem d’amar la creu, la pròpia donació, la mortificació. L’optimisme cristià no és un optimisme esdolceït, ni tampoc una confiança humana per la qual tot sortirà bé. És un optimisme que enfonsa les seves arrels en la consciència de la llibertat i en la fe de la gràcia; és un optimisme que porta a exigir-nos a nosaltres mateixos, a esforçar-nos per correspondre a la crida de Déu.

Així, no malgrat la nostra misèria, sinó en certa manera a través de la nostra misèria, de la nostra vida d’homes fets de carn i de fang, es manifesta Crist: en l’esforç per ésser millors, per realitzar un amor que aspira a ser pur, per dominar l’egoisme, per donar-nos plenament als altres, fent de la nostra existència un servei constant.

La festa de l’Ascensió del Senyor ens suggereix també una altra realitat; el Crist que ens anima a aquesta tasca en el món, ens espera al Cel. En altres mots: la vida a la terra, que estimem, no és la cosa definitiva; que no tenim aquí una ciutat permanent, sinó que busquem la futura⁴²ciutat immutable.

Tinguem cura, però, de no interpretar la Paraula de Déu dins els límits d’uns horitzons estrets. El Senyor no ens impulsa a ésser infeliços mentre caminem, esperant solament la consolació en el més enllà. Déu també vol que siguem feliços aquí, però delejant el compliment definitiu d’aquesta altra felicitat, que només Ell pot curullar enterament.

En aquesta terra, la contemplació de les realitats sobrenaturals, l’acció de la gràcia en les nostres ànimes, l’amor al proïsme com un fruit saborós de l’amor a Déu, ja suposen un avenç del Cel, una incoació destinada a créixer de dia en dia. Els cristians no suportem una doble vida: mantenim una unitat de vida, senzilla i forta en la qual es fonamenten i compenetren totes les nostres accions.

Crist ens espera. Vivim ja com a ciutadans del cel,⁴³ tot i essent plenament ciutadans de la terra, enmig de dificultats, d’injustícies, d’incomprensions; Però també enmig de l’alegria i de la serenitat que dóna saber-se cadascú fill estimat de Déu. Perseverem en el servei del nostre Déu, i veurem com augmenta en nombre i en santedat aquest exèrcit cristià de pau, aquest poble de corredempció. Siguem ànimes contemplatives, amb un diàleg constant, tractant el Senyor a totes hores; des del primer pensament del dia fins a l’últim de la nit, posant contínuament el nostre cor en Jesucrist Senyor Nostre, arribant a Ell per la Nostra Mare Santa Maria i, per Ell, al Pare i a l’Esperit Sant.

Si, malgrat tot, la pujada de Jesucrist al Cel ens deixa en l’ànima un regust amarg de tristor, recorrem a la seva Mare, com ho feren els apòstols: aleshores se’n tornaren a Jerusalem...i s’aplicaven unànimement a l’oració... amb Maria, la Mare de Jesús.⁴⁴

L’amor de Crist portat als altres

Però fixeu-vos que Déu no ens declara: en comptes del cor, us donaré una voluntat de pur esperit. No: ens dóna un cor, i un cor de carn, com el de Crist. Jo no tinc un cor per a estimar Déu, i un altre per a estimar les persones de la terra. Amb el mateix cor amb què he estimat els meus pares i estimo els amics, amb aquest mateix cor jo estimo Crist, i el Pare, i l’Esperit Sant i Santa Maria. No em cansaré de repetir-ho: hem de ser molt humans; perquè, altrament, tampoc no podrem ser divins.

L’amor humà, l’amor d’aquí baix quan és de debò, ens ajuda a assaborir l’amor diví. Així entreveiem l’amor amb què gaudirem de Déu i el que hi haurà entre nosaltres, allà al cel, quan el Senyor sigui tot en totes les coses.²⁹ Aquest fet de començar a entendre què és l’amor diví ens empenyerà a manifestar-nos habitualment més compassius, més generosos.

Hem de donar el que rebem, ensenyar allò que aprenem; fer partícips els altres ―sense envaniment, amb senzillesa― d’aquest coneixement de l’amor de Crist. Quan realitzeu el vostre treball, quan exerciu la vostra professió en la societat, podeu i heu de convertir la vostra ocupació en una tasca de servei. La feina ben feta, que progressa i fa progressar, que té en compte els avanços de la cultura i de la tècnica, compleix una gran funció, sempre útil a la humanitat entera, si ens mou la generositat, i no l’egoisme, el bé de tots, i no el profit propi: si és ple de sentit cristià de la vida.

Amb ocasió d’aquest quefer, en la mateixa trama de les relacions humanes, heu de mostrar la caritat de Crist i els seus resultats concrets d’amistat, de comprensió, d’afecte humà, de pau. Tal com Crist va passar fent el bé³⁰ per tots els camins de Palestina, vosaltres, en els camins humans de la família, de la societat civil, de les relacions del treball professional ordinari, de la cultura i del descans, heu de dur a terme també una gran sembra de pau. Serà la millor prova que el regne de Déu ha arribat al vostre cor: nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida ―escriu l’apòstol Sant Joan― perquè estimem els germans.³¹

Ningú, però, no viu aquest amor, si no es forma en l’escola del Cor de Jesús. Solament si mirem i contemplem el Cor de Crist, aconseguirem que el nostre s’alliberi de l’odi i de la indiferència; solament així sabrem reaccionar d’una manera cristiana davant els sofriments dels altres. davant el dolor.

Recordeu l’escena que ens conta Sant Lluc, quan Crist caminava cap a la ciutat de Naïm.³² Jesús veu l’angoixa d’aquella gent, amb qui es creuava ocasionalment. Podia haver passat de llarg, o bé esperar una crida, una petició. Però ni se’n va ni s’espera. Pren la iniciativa, mogut per l’aflicció duna dona vídua, que havia perdut la sola cosa que li restava: el fill.

L’evangelista ens conta que Jesús se’n compadí: potser també es devia commoure externament, com en la mort de Llàtzer. No era, no és, Jesucrist, insensible al sofriment, que neix de l’amor, ni s’esplaia separant els fills dels pares: supera la mort per donar la vida, per tal que siguin a prop els qui s’estimen, exigint abans i alhora la preeminència de l’Amor diví que ha d’informar l’autèntica existència cristiana.

Crist coneix que l’envolta una multitud, que romandrà sorpresa davant el miracle i anirà pregonant l’esdeveniment per tota la contrada. Però el Senyor no actua artificiosament, per fer un gest: se sent senzillament afectat per la sofrença d’aquella dona, i no pot deixar de consolar-la. En efecte, s’hi atansà i li digué: no ploris.³³ Que és com donar-li a entendre: no et vull veure plorar, perquè jo he vingut a portar a la terra el goig i la pau. Després té lloc el miracle, manifestació del poder de Crist Déu. Però abans hi hagué la commoció de la seva ànima, manifestació evident de la tendresa del Cor de Crist Home.

La pau de Crist

Però us haig de proposar encara una altra consideració: que hem de lluitar sense desmaiar per obrar el bé, justament perquè sabem que és difícil que els homes ens decidim seriosament a exercitar la justícia, i manca molt perquè la convivència terrenal sigui inspirada per l’amor, i no per l’odi o la indiferència. Tampoc no desconeixem que encara que aconseguíssim una distribució raonable dels béns i una organització harmoniosa de la societat, no desapareixerà el dolor de la malaltia, el de la incomprensió o el de la soledat, el de la mort de les persones que estimem, el de l’experiència de la pròpia limitació.

Davant d’aquestes penes, el cristià només té una resposta autèntica, una resposta que és definitiva: Crist a la Creu, Déu que pateix i mor, Déu que ens lliura el seu Cor, que una llança obrí per amor a tots. Nostre Senyor abomina les injustícies i condemna el qui les comet, però com que respecta la llibertat de cada individu, permet que n’hi hagi. Déu Nostre Senyor no causa el dolor de les criatures, però el tolera perquè després del pecat original, forma part de la condició humana. Tot i així, el seu Cor ple d’Amor pels homes, li féu carregar damunt seu, juntament amb la Creu, totes aquestes tortures: el nostre sofriment, la nostra tristesa, la nostra angoixa, la nostra fam i set de justícia.

L’ensenyança cristiana sobre el dolor no és un programa de consols fàcils. És, en primer terme, una doctrina d’acceptació d’aquest patiment, que de fet és inseparable de tota vida humana. No us puc ocultar ―amb alegria, perquè sempre he predicat i he mirat de viure que on hi ha la Creu, hi ha Crist, l’Amor― que el dolor ha aparegut sovint a la meva vida; i més d’un cop he tingut ganes de plorar. En d’altres ocasions, he sentit que el meu desencís creixia davant la injustícia i el mal. I he hagut d’assaborir el disgust de veure que no hi podia fer res, que malgrat els meus bons desigs i els meus esforços, no aconseguia millorar aquelles iniqües situacions.

Quan us parlo de dolor, no us parlo tan sols de teories. Ni em limito tampoc a recollir una experiència d’altre, en confirmar-vos que, si ―davant la realitat del sofriment― algun cop sentiu que la vostra ànima vacil·la, el remei és mirar Crist. L’escena del Calvari proclama a tothom que les afliccions han d’ésser santificades, si vivim units a la Creu.

Perquè les tribulacions nostres, cristianament viscudes, es converteixen en reparació, en desgreuge, en participació en el destí i en la vida de Jesús que voluntàriament va experimentar, per Amor als homes, tota la gamma del dolor, tota mena de turments. Nasqué, visqué i morí pobre; fou atacat, insultat, difamat, calumniat i condemnat injustament; conegué la traïció i l’abandó dels deixebles; experimentà la soledat i les amargors del càstig de la mort. Ara mateix Crist continua patint en els seus membres, en la humanitat entera que pobla la terra i de la qual Ell és Cap, i Primogènit, i Redemptor.

El dolor entra en els plans de Déu. Aquesta és la realitat encara que ens costi d’entendre. Així mateix, com a Home, a Jesucrist li costà de suportar-la: Pare, si ho voleu, allunyeu de mi aquest calze, però que no es faci la meva voluntat, sinó la vostra.³⁶ Amb aquesta tensió de suplici i d’acceptació de la voluntat del Pare, Jesús va a la mort serenament, tot perdonant els qui el crucifiquen.

Justament, aquesta admissió sobrenatural del dolor suposa, al mateix temps, la major conquesta. Jesús, morint a la Creu, ha vençut la mort; de la mort, Déu en treu vida. L’actitud d’un fill de Déu no és la d’un que es resigna a la seva tràgica desventura; és la satisfacció de qui ja assaboreix amb anticipació la victòria. En nom d’aquest amor victoriós de Crist, els cristians hem de llançar-nos per tots els camins de la terra, per ésser sembradors de pau i d’alegria amb la nostra paraula i amb les nostres obres. Hem de lluitar ―lluita de pau― contra el mal, contra la injustícia, contra el pecat, per proclamar així que l’actual condició humana no és la definitiva; que l’amor de Déu, manifestat en el Cor de Crist, assolirà el gloriós triomf espiritual dels homes.