Llistat de punts

Sentit diví del pas terrenal de Jesús

He procurat sempre, en parlar davant el Pessebre, de mirar Crist Senyor nostre d’aquesta manera: abrigat amb bolquers, damunt la palla d’una menjadora. I quan encara és un Infant i no diu res, veure’l com a Doctor, com a Mestre. M’és necessari de considerar-lo així perquè haig d’aprendre d’Ell. I per aprendre d’Ell, s’ha de procurar conèixer la seva vida: llegir el Sant Evangeli, meditar aquelles escenes que el Nou Testament ens relata, per tal de penetrar en el sentit diví del pas terrenal de Jesús.

Perquè hem de reproduir, en la nostra, la vida de Crist, coneixent Crist: a força de llegir la Sagrada Escriptura i de meditar-la, a força de fer oració, com ara, davant el pessebre. Cal entendre les lliçons que Jesús ens dóna, ja des de la Infantesa, des que ha acabat de néixer, des que els seus ulls es van obrir a aquesta beneïda terra dels homes.

Jesús, creixent i vivint com un de nosaltres, ens revela que l’existència humana, els quefers corrents i ordinaris, tenen un sentit diví. Per molt que hàgim considerat aquestes veritats, ens hem d’omplir sempre d’admiració en pensar en els trenta anys d’obscuritat, que constitueixen la major part del pas de Jesús entre els seus germans els homes. Anys d’ombra, però per a nosaltres, tan clars com la llum del sol. Més ben dit: resplendor que il·lumina els nostres dies i els dóna una autèntica projecció, perquè som cristians corrents, que menem una vida ordinària, igual que la de tants milions de persones en els llocs més diversos del món.

Així visqué Jesús durant sis lustres: era fabri filius,⁶ el fill del fuster. Després vindran els tres anys de vida pública, amb el clamoreig de les multituds. La gent se sorprèn: qui és aquest?, on ha après tantes coses? Perquè justament la seva vida havia estat la vida comuna del poble de la seva terra. Era el faber, filius Mariae,⁷ el fuster, fill de Maria. I era Déu, i estava realitzant la redempció del gènere humà, i estava atraient a si totes les coses.⁸

Contemplació de la vida de Crist

És aquest amor de Crist el que cada un de nosaltres s’ha d’esforçar a acomplir, en la pròpia vida. Però per ésser ipse Christius cal mirar-se en Ell. No n’hi ha prou amb tenir una idea general de l’esperit de Jesús, sinó que cal aprendre’n els detalls i actituds. I, sobretot, s’ha de contemplar el seu pas per la terra, les seves petjades, per treure’n força, llum, serenitat, pau.

Quan s’estima una persona, se’n desitja saber fins els més mínims detalls, de la seva existència, del seu caràcter, per tal de poder-s’hi identificar. Per això hem de meditar la història de Crist, des del seu naixement en una menjadora, fins la seva mort i la seva resurrecció. Durant els primers anys de la meva tasca sacerdotal, solia regalar exemplars de l’Evangeli o bé llibres en els quals s’explicava la vida de Jesús. Perquè cal que la coneguem bé, que la tinguem ben sencera en el pensament i en el cor, talment que en qualsevol moment, sense necessitat de cap llibre, aclucant els ulls, puguem contemplar-la com en una pel·lícula; de manera que, en les diverses situacions de la nostra conducta, ens vinguin a la memòria les paraules i els fets del Senyor.

Així és com ens sentirem ficats en la seva vida. Perquè no es tracta tan sols de pensar en Jesús, de representar-nos aquelles escenes. Hem de ficar-nos-hi de ple, ésser actors. Seguir Crist tan de prop com Santa Maria, la seva Mare, com els primers dotze, com les santes dones, com aquelles multituds que s’amuntegaven al seu voltant. Si obrem així, si no hi posem entrebancs, les paraules de Crist entraran fins al fons de l’ànima i ens transformaran. Perquè la paraula de Déu és viva, eficaç i més penetrant que una espasa de dos talls i arriba fins a la divisió de l’ànima i de l’esperit, de les juntures i del moll dels ossos, i és capaç de jutjar sobre els pensaments i les intencions del cor.¹⁹

Si volem dur els altres homes fins al Senyor, cal anar a l’Evangeli i contemplar l’amor de Crist. Podríem fixar-nos en les escenes cabdals de la Passió, perquè, com Ell mateix ho va dir, ningú no té un amor més gran que el qui dóna la pròpia vida pels seus amics,²⁰ però podem considerar també la resta de la seva vida, el seu tracte ordinari amb aquells que es toparen amb ell.

Crist, perfecte Déu i perfecte Home, per tal de fer arribar als homes la seva doctrina de salvació i manifestar-los l’amor de Déu, va fer les coses d’una manera humana i divina. Déu condescendeix amb l’home, pren la nostra naturalesa sense reserves, llevat del pecat.

Em fa una profunda alegria considerar que Crist ha volgut ésser plenament home, amb una carn com la nostra. M’emociona contemplar la meravella d’un Déu que estima amb cor d’home.

Evocàvem abans els esdeveniments de Naïm. Podríem esmentar-ne d’altres, ara, perquè els Evangelis són plens d’escenes semblants. Aquests relats han remogut i continuaran removent sempre els cors de les criatures: ja que no entranyen solament el gest sincer d’un home que es compadeix dels seus semblants, perquè presenten essencialment la revelació dels seus semblants, perquè presenten essencialment la revelació de la caritat immensa del Senyor. El Cor de Jesús és el Cor de Déu encarnat, de l’Emmanuel, Déu amb nosaltres.

L’església, unida a Crist, neix d’un Cor ferit.³⁷ D’aquest Cor, obert de bat a bat, ens és transmesa la vida. ¿Com no hem de recordar aquí, ni que sigui de passada, els sagraments, a través dels quals Déu obra en nosaltres i ens fa partícips de la força redemptora de Crist? ¿Com no hem de recordar amb un agraïment particular el Santíssim Sagrament de l’Eucaristia, el Sant Sacrifici del Calvari i la seva constant renovació incruenta en la nostra Missa? Jesús que se’ns dóna com a aliment: perquè Jesucrist ve a nosaltres, tot ha canviat, i en el nostre ésser es manifesten forces ―l’ajuda de l’Esperit Sant― que omplen l’ànima, que informen les nostres accions, la nostra manera de pensar i de sentir. El Cor de Crist és pau per al cristià.

El fonament de la donació que el Senyor ens demana, no es concreta solament en els nostres desigs ni en les nostres forces, tantes vegades curts o impotents: primer de tot es recolza en les gràcies que l’Amor del Cor de Déu fet Home ens ha obtingut. Per això podem perseverar, i hem de fer-ho, en la nostra vida interior de fills del Pare Nostre que està en el Cel, sense donar-hi cabuda al descoratjament ni a la desesma. M’agrada de fer considerar com el cristià, en la seva existència ordinària i corrent, en els detalls més simples, en les circumstàncies normals de la seva jornada habitual, posa en exercici la fe, l’esperança i la caritat, perquè allí reposa l’essència de la conducta d’una ànima que compta amb l’auxili diví; i que, en la pràctica d’aquestes virtuts teologals, troba l’alegria, la força i la serenitat.

Aquests són els fruits de la pau de Crist, de la pau que ens duu el seu Cor Sacratíssim. Perquè ―tornem-ho a dir― l’amor de Jesús als homes és un aspecte insondable del misteri diví, de l’amor del Fill al Pare i a l’Esperit Sant. L’Esperit Sant, el llaç d’amor entre el Pare i el Fill, troba en el Verb un cor humà.

No és possible de parlar d’aquestes realitats centrals de la nostra fe, sense que ens adonem de la limitació de la nostra intel·ligència i les grandeses de la Revelació. Però, encara que no puguem abraçar aquestes veritats, encara que la nostra raó s’hi esbalaeixi, les creiem humilment i fermament: recolzats en el testimoni de Crist, sabem que són així. Que l’Amor, en el si de la Trinitat, vessa damunt tots els homes per l’Amor del Cor de Jesús.