Llistat de punts

Aprenguem d’aquesta actitud de Jesús. En la seva vida a la terra, no ha volgut ni tan sols la glòria que li pertanyia, perquè tenint dret a ésser tractat com a Déu, ha assumit la forma de servent, d’esclau.²⁹ El cristià sap així que tota la glòria és per a Déu; i que no pot fer servir la sublimitat i la grandesa de l’Evangeli com un instrument d’interessos i d’ambicions humanes.

Aprenguem de Jesús. La seva actitud, en oposar-se a tota glòria humana, està en una perfecta correlació amb la grandesa d’una missió única: la del Fill amadíssim de Déu, que s’encarna per salvar els homes. Una missió que l’estima del Pare ha rodejat d’una sol·licitud amarada de tendresa: Filius meus es tu, ego hodie genui te. Postula a me et dabo tibi gentes hereditatem tuam:³⁰ Tu ets el meu fill, jo t’he engendrat avui. Demana, i et donaré els pobles per herència.

El cristià que ―seguint Crist― viu amb aquesta actitud de completa adoració del Pare, també rep del Senyor paraules d’amorosa sol·licitud: Ja que ell espera en mí, jo l’alliberaré; el protegiré, perquè coneix el meu nom.³¹

Com tota festa cristiana, aquesta que ara celebrem és una festa de pau. Els rams, amb el seu antic simbolisme, evoquen aquella escena del Gènesi: Noè va esperar encara set dies més, i envià una altra vegada el colom el qual, cap al tard, tornà duent al bec una fulla tendra d’olivera. Així Noè va comprendre que l’aigua ja no cobria la terra.¹ Ara recordem que l’aliança entre Déu i el seu poble és confirmada i establerta en Crist, perquè Ell és la nostra pau.² En aquesta meravellosa unitat i recapitulació d’allò que és vell en allò que és nou que caracteritza la litúrgia de la nostra Santa Església Catòlica, llegim avui aquestes paraules de profunda alegria: Els infants hebreus, portant rams d’olivera, sortiren a rebre el Senyor i l’aclamaven dient: Hosanna a dalt del cel.³

L’aclamació a Jesucrist enllaça en la nostra ànima amb aquella que saludà el seu naixement a Betlem. I mentre Jesús passava, ens escriu Sant Lluc, estenien els seus vestits pel camí. Quan ja s’acostava a la baixada de la muntanya de les Oliveres, tota la multitud dels deixebles començaren joiosos a lloar Déu amb gran clamoreig per tots els prodigis que havien vist, dient: beneït el Rei que ve, en nom del Senyor, pau al cel i glòria a les altures.⁴

Pau a la terra

Pax in coelo, pau en el cel. Però vegem també el món: per què no hi ha pau a la terra? No; no hi ha pau; només hi ha una aparença de pau, un equilibri de por, uns compromisos precaris. No hi ha pau tampoc a l’Església, solcada per tensions que esquincen la blanca túnica de l’Esposa de Crist. No hi ha pau en molts cors, que intenten vanament de compensar la intranquil·litat de l’ànima amb el tragí que no para, amb la petita satisfacció de béns que no sadollen, perquè deixen sempre aquell regust amarg de la tristor.

Les fulles de palma, escriu Sant Agustí, són símbol d’homenatge, perquè signifiquen victòria. El Senyor estava a punt de vèncer, morint a la Creu.Anava a triomfar, en el signe de la Creu, sobre el Diable, príncep de la mort.⁵ Crist és la nostra pau perquè ha vençut; i ha vençut perquè ha lluitat, en el fort combat contra la maldat acumulada dels cors humans.

Crist, que és la nostra pau, també és el Camí.⁶ Si volem la pau, hem de seguir els seus passos. La pau és una conseqüència de la guerra, de la lluita, d’aquesta lluita ascètica, íntima, que cada cristià ha de sostenir contra tot allò que, en la seva vida, no és de Déu: contra la supèrbia, la sensualitat, l’egoisme, la superficialitat, l’estretor de cor. És inútil clamar per l’assossec exterior si falta tranquil·litat en les consciències, en el fons de l’ànima, perquè del cor provenen els pensaments dolents, homicidis, adulteris, fornicacions, furts, falsos testimonis, blasfèmies.⁷

Viure la Santa Missa és romandre en oració contínua: convèncer-nos que per a cadascun de nosaltres, és un trobament personal amb Déu: adorem, lloem, demanem, donem gràcies, reparem pels nostres pecats, ens purifiquem, ens sentim una sola cosa en Crist amb tots els cristians.

Potser, a vegades, ens hem demanat com podem correspondre a tant d’amor de Déu; potser hem desitjat de veure exposat ben clar un programa de vida cristiana. La solució és fàcil, i és a l’abast de tots els fidels: participar amorosament en la Santa Missa, aprendre en la Missa de tractar Déu, perquè en aquest Sacrifici s’enclou tot allò que el Senyor vol de nosaltres.

Deixeu-me recordar-vos allò que en tantes ocasions heu observat: el transcurs de les cerimònies litúrgiques. Tot seguint-les pas a pas, és molt possible que el Senyor faci descobrir a cada un de nosaltres allò en què ha de millorar, quins vicis ha d’extirpar, com ha de ser el nostre tracte fraternal amb tots els homes.

El sacerdot s’adreça a l’altar de Déu, del Déu que alegra la nostra joventut. La Santa Missa s’inicia amb un cant d’alegria, perquè Déu és aquí. És l’alegria que, juntament amb el reconeixement i l’amor, es manifesta amb el bes a la taula de l’altar, símbol de Crist i record dels sants: un espai petit, santificat perquè en aquesta ara es confecciona el Sagrament de la infinita eficàcia.

El Confiteor ressalta la nostra indignitat; no el record abstracte de la culpa, sinó la presència, tan concreta, dels nostres pecats i de les nostres faltes. Per això repetim: Kyrie eleison, Christe eleison, Senyor, tingueu pietat de nosaltres; Crist, tingueu pietat de nosaltres. Si el perdó que necessitem estigués en relació amb els nostres mèrits, en aquest moment brollaria en l’ànima una tristor amarga. Però per bondat divina, el perdó ens ve de la misericòrdia de Déu, el qual ja enaltim ―Glòria!―, perquè Vós sou l’únic Sant, Vós l’únic Senyor, Vós l’únic Altíssim, Jesucrist, amb l’Esperit Sant, en la glòria de Déu Pare.

Vida d’oració

Una oració al Déu que m’és vida.¹¹ Si Déu per a nosaltres és vida, no ens ha d’estranyar que la nostra existència de cristians hagi d’ésser entreteixida en oració. Però, no us penseu que l’oració és un acte que hom acompleix i en acabat s’abandona. El just troba la seva complaença en la llei de Jahvé i la repassa meditant-la nit i dia.¹² Al matí penso en Vós;¹³ i, a la tarda, s’adreça a Vós la meva oració, com l’encens.¹⁴ Tota la jornada pot ésser temps d’oració: de la nit al matí i del matí a la nit. Encara més, tal com ens ho recorda l’Escriptura Santa, el son també ha de ser oració.¹⁵

Recordeu que Jesús, com ens expliquen els Evangelis, de vegades es passava tota la nit ocupat en un col·loqui íntim amb el seu Pare. I com va enamorar els primers deixebles la figura de Crist pregant! Desprès de contemplar aquesta actitud constant del Mestre, li van preguntar: Domine, doce nos orare,¹⁶ Senyor, ensenyeu-nos de pregar així.

Sant Pau ―orationi instantes,¹⁷ en l’oració contínua, escriu― difon pertot arreu l’exemple viu de Crist. I sant Lluc, en una pinzellada, ens retrata la forma d’obrar dels primers fidels: animats d’un mateix esperit, perseveraven junts en l’oració.¹⁸

El tremp del bon cristià s’adquireix, amb la gràcia, en la forja de l’oració. I aquest aliment de la pregària, per tal com és vida, no es desenvolupa en un sol canal. El cor es desfogarà habitualment amb paraules, en aquestes oracions vocals que ens han estat ensenyades pel mateix Déu, Pare nostre, o pels seus àngels, Ave Maria. Unes altres vegades farem servir oracions acendrades amb el pas del temps, en les quals s’ha abocat la pietat de milions de germans en la fe: les de la litúrgia ―lex orandi―, les que han nascut de la passió d’un cor enamorat, com tantes antífones marianes: Sub tuum praesidium..., Memorare..., Salve Regina...

En d’altres ocasions ens bastaran dues o tres expressions llançades al Senyor com una sageta, iaculata: jaculatòries, que aprenem en la lectura atenta de la història de Crist: Domine, si vis, potes me mundare,¹⁹ Senyor, si ho voleu, podeu guarir-me; Domine, tu omnia nosti, tu scis quia amo te,²⁰ Senyor, Vós ho sabeu tot, Vós sabeu que us estimo; Credo, Domine, sed adiuva incredulitatem meam,²¹ crec, Senyor, però ajudeu la meva incredulitat, enfortiu la meva fe; Domine, non sum dignus,²² Senyor, no sóc digne!; Dominus meus et Deus meus²³ Senyor meu i Déu meu! O bé d’altres frases, breus i afectuoses, que brollen del fervor íntim de l’ànima, i responen a una circumstància concreta.

La vida d’oració s’ha de fonamentar, a més, en algunes estones diàries, dedicades exclusivament al tracte amb Déu; moments de col·loqui sense remor de paraules, a la vora del Sagrari sempre que sigui possible, per agrair al Senyor aquesta espera ―tan sol!― de vint segles. Oració mental és aquest diàleg amb Déu, de cor a cor, en el qual intervé tota l’ànima: la intel·ligència i la imaginació, la memòria i la voluntat. Una meditació que contribueix a donar un valor sobrenatural a la nostra pobra vida humana, la nostra vida diària corrent.

Gràcies a aquestes estones de meditació, a les oracions vocals, a les jaculatòries, sabrem convertir la nostra jornada, amb naturalitat i sense espectacle, en una contínua lloança a Déu. Ens mantindrem en la seva presència, com ho fan els enamorats en dirigir el pensament a la persona que estimen, i totes les nostres accions ―fins i tot les més petites― s’ompliran d’eficàcia espiritual.

Per això, quan un cristià es fica per aquest camí del tracte ininterromput amb el Senyor ―i és un camí per a tothom, no pas un corriol per a privilegiats―, la vida interior creix, segura i ferma; i s’afirma en l’home aquesta lluita, amable i exigent alhora, per a portar a terme fins al final la voluntat de Déu.

Des de la vida d’oració, podem entendre aquest altre tema que ens proposa la festa d’avui: l’apostolat, el fet de posar per obra les ensenyances de Jesús, transmeses als seus poc abans de pujar al Cel: em sereu testimonis a Jerusalem, a Iota la Judea i la Samaria, i fins als extrems de la terra.²⁴

El regne de l’ànima

Que en sou, de gran, Senyor i Déu nostre! Vós sou qui posa en la nostra vida el sentit sobrenatural i l’eficàcia divina; Vós sou la causa que, per amor al vostre Fill, amb totes les forces del nostre ésser, amb l’ànima i amb el cos puguem repetir: oportet illum regnare!, mentre ressona la cobla de la nostra feblesa, perquè sabeu que som criatures ―i quines criatures!― fetes de fang,³³ no solament als peus, sinó també al cor i al cap. A la manera de Déu, vibrarem exclusivament per Vós.

Crist ha de regnar, abans que res, en la nostra ànima. Però, què respondríem si ens demanava: i tu, com deixes que regni en tu? I jo li respondria que, perquè Ell regni en mi, em cal la seva gràcia abundosa: només així, fins i tot l’últim batec, l’últim alè, la mirada menys intensa, el mot més corrent, la sensació més elemental es traduiran en un hosanna al meu Crist Rei.

Si pretenem que Crist regni, hem de ser coherents: començarem per donar-li el nostre cor. Si no ho féssim, parlar del regne de Crist fóra una xerrameca sense substància cristiana, una manifestació exterior d’una fe que no existiria, una utilització fraudulenta del nom de Déu per a les martingales humanes.

Si la condició perquè Jesús regni en la meva ànima, en la teva ànima, fos comptar prèviament en nosaltres amb un lloc perfecte, tindríem raó de desesperar-nos. Però no temis, filla de Sió: mira el teu rei que ve, muntat en un pollí de somera.³⁴ Ho veieu? Jesús s’acontenta amb un pobre animal, per tron. Quant a vosaltres, no ho sé, però a mi no m’humilia el fet de reconèixer-me, als ulls del Senyor, com un ruc: davant vostre sóc com un ruquet; però jo seré sempre al vostre costat ja que m’heu agafat amb la destra,³⁵ em meneu del ronsal.

Penseu en les característiques d’un ase, ara que ja n’hi ha tan pocs. No en el ruc vell i tossut, rancuniós, que es venja amb una guitza traïdora, sinó en el pollí jove: les orelles estirades com antenes, auster en el menjar, dur a la feina, amb el trot decidit i alegre. D’animals més bonics, més hàbils i més cruels, n’hi ha centenars. Però Crist es fixà en ell, per presentar-se com a rei davant el poble que l’aclamava. I és que Jesús no vol saber res amb l’astúcia calculadora, amb la crueltat de cors freds, amb la formosor vistosa però buida. Nostre Senyor estima l’alegria d’un cor jovenívol, el pas senzill, la veu sense falset, els ulls nets, l’oïda atenta a la seva paraula afectuosa. És així com regna en l’ànima.