Llistat de punts

Bon pastor, bon guia

Si primer és la vocació, si l’estel lluu abans, per a orientar-nos en el nostre camí d’amor de Déu, no és lògic dubtar quan, algun cop, se’ns amaga. Això passa en determinats moments de la nostra vida interior, gairebé sempre per culpa nostra, com ocorregué en el viatge dels Reis Mags: que l’estel desapareix. Ja coneixem la resplendor divina de la nostra vocació, estem persuadits del seu caràcter definitiu, però potser la polseguera que alcem tot caminant ―les nostres misèries― formen un núvol opac, que priva el pas de la llum.

Què hem de fer, aleshores? Seguirem les passes d’aquells homes sants: preguntarem. Herodes es va servir de la ciència per comportar-se injustament: els Reis Mags la utilitzen per fer el bé. Però als cristians no ens cal preguntar a Herodes o als savis de la terra. Crist ha donat a la seva Església la seguredat de la doctrina, el corrent de gràcia dels Sagraments; i ha disposat que hi hagi persones per orientar, per conduir, per portar constantment el camí a la memòria. Disposem d’un tresor infinit de ciència: la Paraula de Déu, custodiada en l'Església; la gràcia de Crist, que s’administra en els Sagraments; el testimoniatge i l’exemple d’aquells que viuen rectament juntament amb nosaltres, i que han sabut construir amb les seves vides un camí de fidelitat a Déu.

Permeteu-me un consell: si mai perdeu la claredat de la llum, recorreu sempre al bon pastor. Qui és el bon pastor? El qui entra per la porta de la fidelitat a la doctrina de l'Església, el qui no es comporta com el mercenari que en veure venir el llop, desempara les ovelles i fuig; i el llop les arrabassa i dispersa el ramat.¹⁵ Mireu, que la paraula divina no és vana; i la insistència de Crist ―¿no veieu amb quin afecte parla de pastors i d’ovelles, de la cleda i del ramat?― és una demostració pràctica de la necessitat d’un bon guia per a la nostra ànima.

Si no hi hagués pastors dolents, escriu Sant Agustí, Ell no hauria precisat, parlant del bo. ¿Qui és el mercenari? El qui veu el llop i fuig. El qui cerca la seva glòria, no la glòria de Crist; el qui no gosa reprovar amb llibertat d’esperit els pecadors. El llop agafa una ovella pel coll, el diable indueix un fidel a cometre adulteri. I tu calles, no ho reproves. Tu ets un mercenari; has vist venir el llop i has fugit. Potser et dirà: no, sóc aquí, no he fugit pas. No, responc, tu has fugit perquè has callat; i has callat, perquè has tingut por.¹⁶

La santedat de l'Esposa de Crist s’ha demostrat sempre ―com també es demostra avui― per l’abundor de bons pastors. Però la fe cristiana que ens ensenya de ser senzills, no ens indueix a ser ingenus. Hi ha mercenaris que callen i n’hi ha que diuen paraules que no són de Crist. Per això, si el Senyor permet que restem a les fosques, fins i tot en coses petites; si sentim que la nostra fe no és ferma, acudim al bon pastor, al que entra per la porta fent ús del seu dret, al que tot donant la vida pels altres, vol ser, en la paraula i en la conducta, una ànima enamorada: tal vegada també un pecador, però que confia sempre en el perdó i en la misericòrdia de Crist.

Si la vostra consciència us reprova alguna falta ―encara que no us sembli greu―, si dubteu, acudiu al Sagrament de la Penitència. Aneu al sacerdot que us atén, el qui sap exigir de vosaltres una fe ferma, una finor d’ànima, una veritable fortalesa cristiana. A l’Església existeix la més plena llibertat per confessar-se amb qualsevol sacerdot que tingui les legítimes llicències, però un cristià de vida clara anirà ―lliurement!― a aquell que coneix com a bon pastor, que pot ajudar-lo a aixecar la mirada, per tornar a veure allà dalt l’estrella del Senyor.

Responsabilitat dels pastors

En l’Església de Déu és obligació de tothom la tenacitat constant de ser sempre més lleials a la doctrina de Crist. No hi ha ningú que n’estigui exempt. Si els pastors no maldessin personalment per adquirir una finor de consciència, un respecte fidel al dogma i a la moral ―que constitueixen el dipòsit de la fe i el patrimoni comú―, cobrarien realitat les profètiques paraules d’Ezequiel: Fill de l’home, profetitza contra els pastors d’Israel, profetitza i digue’ls: Així parla el Senyor Jahvé: Ai dels pastors d’Israel, que es pasturen ells mateixos! Els pastors, ¿no han de pasturar el ramat? Vosaltres us alimentàveu amb la llet, us vestíeu amb la seva llana. No heu refet les ovelles febles, no heu curat les que estaven malaltes, no heu embenat les que estaven ferides. No heu fet tornar les que s’esgarriaven, ni heu cercat les que es perdien, sinó que les dominàveu totes amb violència i amb duresa.¹⁹

Són reprensions fortes, però més greu és l’ofensa que es fa a Déu quan, havent rebut l’encàrrec de vetllar pel bé espiritual de tothom, es maltracta les ànimes, privant-les de l’aigua neta del Baptisme, que regenera l’ànima; de l’oli balsàmic de la Confirmació, que l’enforteix; del tribunal que perdona, de l’aliment que dóna la vida eterna.

I quan pot esdevenir-se, tot això? Doncs quan un abandona aquesta guerra de pau. Qui no batalla, s’exposa a qualsevol esclavitud, que sap engrillonar els cors de carn: l’esclavitud d’una visió exclusivament humana, l’esclavitud del desig afanyós de poder i de prestigi temporal, l’esclavitud de la vanitat, l’esclavitud del diner, la servitud de la sensualitat...

Si alguna vegada, perquè Déu pot permetre aquesta prova, ensopegueu amb pastors indignes d’aquest nom, no us escandalitzeu. Crist ha promès assistència infal·lible i indefectible a la seva Església, però no ha garantit la fidelitat dels homes que la componen. A aquests no els faltarà la gràcia ―abundant, generosa― si per la seva banda hi posen el poc que Déu demana: estar atentament a l’aguait, entestant-se a treure, amb la gràcia de Déu, tot entrebanc per aconseguir la santedat. Si no hi ha brega, el qui sembla que està alt també pot estar molt baix als ulls de Déu. Conec les teves obres, la teva conducta; sé que tens nom de vivent i, en canvi, ets mort. Desvetlla’t i aferma el que resta del teu ramat, que s’està morint, perquè no he trobat les teves obres plenes davant del meu Déu. Recorda, quines coses vas rebre i acceptar, guarda-les i converteix-te.²⁰

Són exhortacions de l’apòstol sant Joan, en el segle primer, adreçades a qui tenia la responsabilitat de l’Església de la ciutat de Sardis. Perquè el possible decaïment del sentit de la responsabilitat en alguns pastors no és un fenomen modern; sorgeix ja en temps dels apòstols, en el mateix segle que havia viscut a la terra Jesucrist Nostre Senyor. I és que ningú no està segur, si deixa de lluitar amb ell mateix. Ningú no es pot salvar tot sol. A tots, en l’Església, ens calen aquests mitjans concrets que ens enforteixen: humilitat, que ens disposa a acceptar l’ajuda i el consell; mortificacions, que aplanen el cor perquè hi regni Crist; estudi de la Doctrina segura de sempre, que ens emmena a conservar en nosaltres la fe i a propagar-la.

Donar a conèixer Crist

Veig totes les incidències de la vida ―les de cada existència individual i, en certa manera, les de les grans cruïlles de la història― com altres tantes crides que Déu adreça als homes perquè s’enfrontin amb la veritat; i com ocasiona que ens són ofertes als cristians, per anunciar amb les nostres obres i amb les nostres paraules ajudats per la gràcia, l’Esperit al qual pertanyem.¹⁹

Cada generació de cristians ha de redimir, ha de santificar el seu propi temps: per això li cal comprendre i compartir les ànsies dels altres homes, els seus iguals, a fi de fer-los conèixer, amb do de llengües de quina manera han de correspondre a l’acció de l’Esperit Sant, a l’efusió permanent de les riqueses del Cor diví. A nosaltres, els cristians, ens correspon d’anunciar aquests dies, en aquest món del qual som i on vivim, el missatge antic i nou de l’Evangeli.

No és veritat que avui tothom ―així, en general i en bloc― estigui tancat o resti indiferent a allò que la fe cristiana ensenya sobre el destí i l’ésser de l’home; no és cert que els homes d’aquests temps s’ocupin només de les coses terrenals, i es desinteressin de mirar al cel. Bé que no manquen ideologies ―i persones que les sustenten― que són tancades, hi ha en la nostra època grans anhels i actituds roïnes, heroismes i covardies, il·lusions i desenganys; criatures que somnien un món més just i més humà, i d’altres que, qui sap si decebudes davant el fracàs dels seus ideals primitius, s’arreceren en l’egoisme de buscar solament la tranquil·litat pròpia, o romanen immergides en l’error.

A tots aquests homes i a totes aquestes dones, siguin on siguin, en llurs moments d’exaltació o en llurs crisis i derrotes, els hem de fer arribar l’anunci solemne i tallant de sant Pere, durant els dies que seguiren la Pentecosta: Jesús és la pedra angular, el Redemptor, el tot de la nostra vida, perquè fora d’Ell no ha estat donat als homes, sota el cel, cap altre nom pel qual puguem salvar-nos.²⁰