Llistat de punts

La concupiscència de la carn no és solament la tendència desordenada dels sentits en general, ni l’apetència sexual, la qual ha de ser ordenada ―i no és dolenta per ella mateixa, ja que és una noble realitat humana santificable. Vegeu que, per això, mai no parlo d’impuresa sinó de puresa, puix que a tots ens atenyen les paraules de Crist: feliços els nets de cor, perquè ells veuran Déu.¹⁸ Per vocació divina, alguns hauran de viure aquesta puresa en el matrimoni; d’altres, renunciant als amors humans, per correspondre únicament i apassionadament a l’amor de Déu. Ni els uns ni els altres esclaus de la sensualitat, sinó senyors del propi cos i del propi cor per poder-los donar sacrificadament a d’altres.

En tractar de la virtut de la puresa, acostumo a afegir-hi el qualificatiu de santa. La puresa cristiana, la santa puresa, no és el fet de sentir-se orgullosament purs, no contaminats. És saber que tenim els peus de fang,¹⁹ encara que la gràcia de Déu ens salvi cada dia dels paranys de l’enemic. Considero una deformació del cristianisme la insistència d’alguns a escriure o predicar gairebé exclusivament sobre aquesta matèria, oblidant-se d’altres virtuts que son cabdals per al cristià, i així mateix, per a la convivència entre els homes.

La santa puresa no és l’única ni la principal virtut cristiana: amb tot, és indispensable per a perseverar en l’esforç diari de la nostra santificació i, si no la servem, la dedicació a l’apostolat no pot ser. La puresa és conseqüència de l’amor amb el qual hem fet donació al Senyor de l’ànima i el cos, les potències i els sentits. No és una negació, és una afirmació joiosa.

Deia que la concupiscència de la carn no es redueix exclusivament al desordre de la sensualitat, sinó també a la comoditat, a la falta de vibració, que empeny a buscar allò que és més fàcil, més plaent, el camí que sembla més curt, tot i que sigui a costa de cedir en la fidelitat a Déu.

Comportar-se així, seria com abandonar-se incondicionalment a l’imperi d’una d’aquestes lleis: la del pecat, contra la qual ens prevé sant Pau: quan vull fer el bé, em trobo amb una llei per la qual el mal està adherit a mi; perquè, em complac en la llei de Déu segons l’home interior, però veig que hi ha una altra llei en els meus membres que es resisteix a la llei del meu esperit i em fa presoner de la llei del pecat... Infelix ego homo!, Desgraciat de mi, home! Qui em deslliurarà d’aquest cos de mort?²⁰Escolteu què contesta l’apòstol: la gràcia de Déu, per Jesucrist Senyor Nostre.²¹ Podem lluitar, i hem de fer-ho, contra la concupiscència de la carn, ja que sempre ens serà concedida, si som humils, la gràcia del Senyor.

Santedat de l’amor humà

L’amor pur i net dels esposos és una realitat santa que jo, com a sacerdot, beneeixo amb totes dues mans. La tradició cristiana ha vist freqüentment, en la presència de Jesucrist a les noces de Canà, una confirmació del valor diví del Matrimoni: el nostre Salvador anà a les noces ―escriu sant Ciril d'Alexandria― per santificar el principi de la generació humana.⁵

El Matrimoni és un sagrament que, de dos cossos, en fa una sola carn; com ho diu amb forta expressió la teologia, són els mateixos cossos dels contraents la seva matèria. El Senyor santifica i beneeix l’amor del marit envers la muller i el de la muller envers el marit: ha disposat no sols la fusió de llurs ànimes, sinó també dels cossos. Cap cristià, cridat o no a la vida matrimonial, no pot desestimar-la.

El Creador ens ha donat la intel·ligència, que és com una guspira de l’enteniment diví que ens permet ―amb la lliure voluntat, un altre do de Déu― de conèixer i estimar; i ha posat en el nostre cos la possibilitat d’engendrar, que és com una participació del seu poder creador. Déu ha volgut servir-se de l’amor conjugal per portar noves criatures al món i acréixer el cos de la seva Església. El sexe no és cap realitat vergonyosa, sinó un present diví que s’ordena netament a la vida, a l’amor, a la fecunditat.

Aquest és el context, el rerafons en què se situa la doctrina cristiana sobre la sexualitat. La nostra fe no desconeix res de la bellesa del que és breu i generós; d’allò que és genuïnament humà, entre el que hi ha aquí baix. Ens ensenya que la regla de la nostra vida no ha de ser la recerca egoista del plaer, ja que tan sols la renúncia i el sacrifici condueixen al veritable amor: Déu ens ha estimat i ens invita a estimar-lo i a estimar els altres amb la veritat i l’autenticitat amb què Ell ens estima. Qui conserva la vida la perdrà; i qui la perdi per amor meu, tornarà a trobar-la, ha escrit sant Mateu en el seu Evangeli, amb frase que sembla paradoxal.⁶

Les persones que estan pendents d’elles mateixes, que actuen cercant per damunt de tot la pròpia satisfacció, posen en joc la seva salvació eterna, i ja ara mateix són inevitablement infelices i desgraciades. Només aquell que s’oblida d'ell mateix i es dóna a Déu i als altres ―també en el matrimoni―, pot ésser feliç a la terra, amb una felicitat que és preparació i avanç del cel.

Durant el nostre camí terrenal, el dolor és la pedra de toc de l’amor. En l’estat matrimonial, considerant les coses d’una manera descriptiva, podríem afirmar que hi ha anvers i revers. Per una banda, l’alegria de saber-se estimats, la il·lusió per edificar i tirar endavant una llar, l’amor conjugal, el consol de veure créixer els fills. Per l’altra, dolors i contrarietats, el transcurs del temps que consumeix els cossos i amenaça d’agrir els caràcters, l'aparent monotonia dels dies aparentment sempre iguals.

Tindria un pobre concepte del matrimoni i de l’afecte humà qui pensés que en topar amb aquestes dificultats, l’amor i la contentació s’acaben. És justament aleshores, quan els sentiments que animaven aquelles criatures revelen llur veritable naturalesa, que la donació i la tendresa arrelen i es manifesten amb un afecte autèntic i profund, més poderós que la mort.⁷

Aquesta autenticitat de l’amor demana fidelitat i rectitud en totes les relacions matrimonials. Déu, comenta sant Tomàs d'Aquino,⁸ ha unit un plaer, una satisfacció, a les diverses funcions de la vida humana; i, per això, aquest plaer i aquesta satisfacció són bons. Però si l’home, invertint l’ordre de les coses, cerca aquesta emoció com a valor íntim, menyspreant el bé i el fi al qual ha d’anar lligada i ordenada, la perverteix i desnaturalitza per convertir-la en pecat, o en ocasió de pecat.

La castedat ―que no és pas simple continència, sinó afirmació decidida d’una voluntat enamorada― és una virtut que manté la joventut de l’amor en qualsevol estat de vida. Hi ha una castedat d’aquells que senten que se’ls desperta el desenvolupament de la pubertat, una castedat dels qui es preparen per casar-se, una castedat d’aquells que Déu crida al celibat, una castedat d’aquells que han estat escollits per Déu per viure en el matrimoni.

¿I com no hem de recordar aquí les paraules fortes i clares que ens conserva la Vulgata, amb la recomanació que l’Arcàngel Rafael féu a Tobies abans que s’esposés amb Sara? L’àngel l’amonestà així: Escolta’m i et mostraré qui són aquells contra els quals pot prevaler el dimoni. Són els qui abracen el matrimoni de tal manera que exclouen Déu de si mateixos i de llur pensament, i es deixen emportar per la passió com el cavall i el mul, que són mancats d’enteniment. Sobre aquests té potestat el dimoni.⁹

No hi ha amor humà net, franc i alegre en el matrimoni si hom no viu aquesta virtut de la castedat, que respecta el misteri de la sexualitat i l’ordena cap a la fecunditat i la donació d’un mateix. Mai no he parlat d’impuresa, i he evitat sempre de descendir a casuístiques morboses i sense sentit: Però de castedat i de puresa, de l’afirmació joiosa de l’amor, sí que n’he parlat molts cops, i n’haig de parlar encara.

Pel que fa a la castedat conjugal, asseguro als esposos que no han de tenir por d’expressar l’estimació: al contrari, perquè aquesta inclinació és la base de llur vida familiar. Allò que els demana el Senyor és que es respectin mútuament i que es siguin mútuament lleials, que obrin amb delicadesa, amb naturalitat, amb modèstia. Els diré també que les relacions conjugals són dignes quan són una prova de veritable amor i, per tant, són obertes a la fecunditat, als fills.

Estroncar les deus de la vida és un crim contra els dons que Déu ha concedit a la humanitat i una manifestació que és l’egoisme i no l’amor allò que inspira la conducta. Aleshores tot s’enterboleix, perquè els cònjuges arriben a contemplar-se com a còmplices: i s’esdevenen dissensions que, si es continua així, són gairebé sempre inguaribles.

Quan la castedat conjugal es fa present en l’amor, la vida matrimonial és expressió d’una conducta autèntica, marit i muller es comprenen i se senten units; quan el bé diví de la sexualitat es perverteix, es destrossa la intimitat i ni el marit ni la muller no poden ja esguardar-se noblement a la cara.

Els esposos han d’edificar llur convivència sobre un afecte sincer i net, i sobre l’alegria d’haver portat al món els fills que Déu els hagi donat la possibilitat de tenir, tot sabent, si cal, renunciar a comoditats personals i posant fe en la providència divina: formar una família nombrosa, si aquesta fos la voluntat de Déu, és una garantia de felicitat i d’eficàcia, per més que afirmin una altra cosa els fautors equivocats d’un trist hedonisme.

La figura de Sant Josep a l'Evangeli

Tant sant Mateu com sant Lluc ens parlen de sant Josep com d’un baró que descendia d’una nissaga il·lustre: la de David i Salomó, reis d’Israel. Els detalls d’aquesta ascendència són històricament una mica confusos: no sabem quina de les dues genealogies que aporten els evangelistes, correspon a Maria ―Mare de Jesús segons la carn― i quina correspon a sant Josep, que era el seu pare segons la llei jueva. Ni sabem si la ciutat nadiua de sant Josep fou Betlem, on va anar a empadronar-se, o Natzaret, on vivia i treballava.

Sabem, en canvi, que no era una persona rica: era un treballador, com n’hi ha milions a tot el món; exercia l’ofici fatigant i humil que Déu havia triat per a si mateix, en prendre la nostra carn, i en voler viure trenta anys com un més entre nosaltres.

La Sagrada Escriptura diu que Jesús era artesà. Hi ha uns quants Pares que afegeixen que va ser fuster. Sant Justí, parlant de la vida de treball de Jesús, afirma que feia arades i jous;¹ i potser, basant-se en aquestes paraules, sant Isidor de Sevilla conclou que Josep era ferrer. Sigui com sigui, fou un obrer que treballava al servei dels seus conciutadans, que tenia una habilitat manual, fruit d’anys d’esforç i de suor.

De les narracions evangèliques es desprèn la gran personalitat humana de Josep: en cap moment no se’ns apareix com un home apocat o espantat davant la vida; al contrari, sap afrontar els problemes, tirar endavant en les situacions difícils, assumir amb responsabilitat i iniciativa les feines que li són encomanades.

No estic d’acord amb la manera clàssica de representar sant Josep com un home vell, encara que ho hagin fet amb la bona intenció de destacar la perpètua virginitat de Maria. Jo me l’afiguro jove, fort, potser amb alguns anys més que no pas Nostra Senyora, però en la plenitud de l’edat i de l’energia humana.

Per viure la virtut de la castedat, no cal esperar ser vell o mancar de vigor. La puresa neix de l’amor i, per a l’amor net, no són obstacles la robustesa i l’alegria de la joventut. Joves eren el cor i el cos de Sant Josep en contraure matrimoni amb Maria, quan va saber el misteri de la seva Maternitat divina, quan visqué amb Ella respectant la integritat que Déu volia llegar al món, com un senyal més de la seva vinguda entre les criatures. Qui no sigui capaç d’entendre un amor així, sap molt poc què és el veritable amor i desconeix del tot el sentit cristià de la castedat.

Josep era, dèiem, un artesà de Galilea, un home com tants d’altres. I ¿què pot esperar de la vida un habitant d’un poblet perdut, com ho era Natzaret? Només treball, cada dia, sempre amb el mateix esforç. I, en acabar la jornada, una casa pobra i petita per prendre el descans i recomençar la feina l’endemà.

Però el nom de Josep vol dir, en hebreu, Déu hi afegirà. Déu afegeix, a la vida santa dels qui acompleixen la seva voluntat dimensions insospitades: la cosa important, allò que dóna valor a tot, allò que és diví. Déu, a la vida humil i santa de Josep, hi afegí ―si m’és permès de dir-ho així― la vida de la Verge Maria i la de Jesús, Senyor Nostre. Déu no es deixa guanyar mai en generositat. Josep podia fer seves les paraules que digué santa Maria, la seva Esposa: Quia fecit mihi magna qui potens est, ha fet en mi coses grans Aquell que és totpoderós, quia respexit humilitatem perquè es va fixar en la meva petitesa.²

Josep era efectivament un home corrent, en el qual Déu va confiar per obrar coses grans. Sabé viure, tal com el Senyor volia, tots i cadascun dels esdeveniments que van compondre la seva vida. Per això, l’Escriptura Santa exalça Josep afirmant que era just.³ I, en el llenguatge hebreu, just vol dir pietós, servidor irreprotxable de Déu, complidor de la voluntat divina;⁴ d’altres vegades vol dir bo i caritatiu amb el proïsme.⁵ En un mot, el just és aquell qui estima Déu i demostra aquest amor complint els seus manaments i orientant tota la seva vida cap al servei dels seus germans, tots els altres homes.

Fe, amor, esperança: aquests són els eixos de la vida de sant Josep i els de tota vida cristiana. La donació de sant Josep es presenta trenada d’amor fidel, de fe amorosa, d’esperança confiada. Per això la seva festa és un bon moment perquè tots renovem el nostre lliurament a la vocació de cristians que a cadascú de nosaltres ha concedit el Senyor.

Quan un hom desitja sincerament viure de fe, d’amor i d’esperança, la renovació d’aquell lliurament no és tornar a prendre quelcom que estava en desús. Renovar-se, quan hi ha fe, amor i esperança, és mantenir-se en les mans de Déu, malgrat els errors personals, les caigudes, les febleses: és confirmar un camí de fidelitat. Renovar el lliurament és renovar, ho torno a dir, la fidelitat a allò que el Senyor vol de nosaltres: estimar amb obres.

L’amor té necessàriament les seves manifestacions característiques. Alguns cops es parla de l’amor com si fos un impuls envers la satisfacció pròpia, o bé un mer recurs per completar egoistament la pròpia personalitat. I no és així: amor veritable és sortir de si mateix, és donar-se. L’amor comporta alegria, però és una alegria que té les arrels en forma de creu. Mentre estiguem a la terra i no hàgim arribat a la plenitud de la vida futura, no hi pot haver amor veritable sense una experiència del sacrifici, del dolor. Un dolor que s’assaboreix, que és amable, que és una font de fruïció íntima, bé que dolor real, perquè suposa vèncer el propi egoisme, i prendre l'Amor com a regla de totes i de cadascuna de les nostres accions.