Llistat de punts

No se’ns pot ocultar que encara hi ha molt a fer. En una certa ocasió, contemplant potser el moviment suau de les espigues ja granades, Jesús digué als seus deixebles: les messes són abundants, però els treballadors són pocs; pregueu, doncs, a l’amo dels sembrats que enviï treballadors a les seves messes.²⁴ Com aleshores, ara manquen peons que vulguin portar el pes de la jornada i de la calor.²⁵ I si els qui hi treballem no som fidels, passarà allò que escriu el profeta Joel: destruïda la collita, la terra està de dol, perquè malmès el blat és sec, el vi s’ha perdut, s’ha estroncat l’oli. Llauradors estigueu confosos, planyeu-vos vinaters pel blat i l’ordi: s’ha perdut la collita!²⁶

No hi ha collita quan un no està disposat a acceptar generosament un treball constant, que pot resultar llarg i cansat: llaurar la terra, sembrar la llavor, portar les terres, segar i batre... En la història, en el temps, s’edifica el Regne de Déu. El Senyor ens ha confiat a tots aquesta feina i ningú no pot sentir-se’n eximit. Avui, en adorar i mirar Crist en l’Eucaristia, pensem que encara no ha arribat l’hora del repòs, que la jornada continua.

S’ha escrit en el llibre dels Proverbis: qui treballa la seva terra anirà sadoll de pa.²⁷ Mirem d’aplicar-nos espiritualment aquest passatge: qui no llaura la terra de Déu, qui no és fidel a la missió divina de donar-se als altres, ajudant-los a conèixer Crist, difícilment aconseguirà d’entendre què és el Pa eucarístic. Ningú no estima allò que no li ha costat cap esforç. Per a avaluar amar la Sagrada Eucaristia, cal recórrer el camí de Jesús, ésser blat, morir per a nosaltres mateixos, ressorgir plens de vida i donar fruit abundós: el cent per u!²⁸

Aquest camí es resumeix en un mot únic: estimar. Estimar és tenir el cor gran, sentir les preocupacions dels qui ens volten, saber perdonar i comprendre: sacrificar-se, amb Jesucrist, per totes les ànimes. Si estimem amb el cor de Crist aprendrem a servir, i defensarem la veritat clarament i amb amor. Per a estimar així, cal que cada un extirpi de la seva pròpia vida tot allò que destorba la Vida de Crist en nosaltres: l’afecció a la nostra comoditat, la temptació de l’egoisme, la tendència al lluïment propi. Només reproduint en nosaltres aquesta Vida de Crist, podrem transmetre-la als altres; només experimentant la mort del gra de blat, podrem treballar en les entranyes de la terra, transformar-la des de dins, fer-la fecunda.

S’acaba l’any litúrgic, i en el Sant Sacrifici de l’Altar renovem al Pare l’oferiment de la Víctima, Crist, Rei de santedat i de gràcia, rei de justícia, d’amor i de pau, tal com ho llegirem de seguida en el Prefaci.¹ Tots sentiu en les vostres ànimes una alegria immensa, en considerar la santa Humanitat de Nostre Senyor: un Rei amb un cor de carn, com el nostre; que és l’autor de l’univers i de cada una de les criatures, i que no s’imposa dominant: demana l’almoina d’una mica d’amor, tot mostrant-nos, en silenci, les mans ferides.

¿Per què, aleshores, són tants els qui el desconeixen? ¿Per què se sent, encara, aquesta protesta cruel: nolumus hunc reginare super nos,² no volem que aquest regni sobre nosaltres? A la terra hi ha milions d’homes que així planten cara a Jesucrist o, més ben dit, a l’ombra de Jesucrist, perquè de fet, no coneixen Crist, ni li han vist la bellesa del rostre, ni saben la meravella de la seva doctrina.

Davant aquest trist espectacle, em sento inclinat a desagreujar el Senyor. En escoltar aquest clam que no para i que, més que de veus, és fet d’obres poc nobles, sento la necessitat de cridar ben fort: oportet illum regnare!,³ convé que Ell regni.

Oposició a Crist

N’hi ha molts que no suporten que Crist regni: s’hi oposen de mil maneres: en els dissenys generals del món i de la convivència humana; en els costums, en la ciència, en l’art. Fins i tot en la mateixa vida de l’Església! No parlo ―escriu Sant Agustí― dels malvats que reneguen de Crist. Són rars, en efecte, els qui el blasfemen amb la llengua, però són molts els qui el blasfemen amb la pròpia conducta.⁴

A alguns fins i tot els molesta l’expressió Crist Rei: per una superficial qüestió de mots, com si el regnat de Crist es pogués confondre amb fórmules polítiques; o perquè la confessió de la reialesa del Senyor els menaria a admetre una llei. I no toleren la llei, ni tan sols la del precepte entranyable de la caritat, perquè no desitgen d’apropar-se a l’amor de Déu: només ambicionen servir el propi egoisme.

El Senyor m’ha empès a repetir, des de fa molt de temps, un crit silenciós: serviam!, serviré. Que Ell ens augmenti aquests afanys de donació, de fidelitat a la seva crida divina ―amb naturalitat, sense aparat, sense soroll―, al mig del carrer. Donem-li gràcies des del fons del cor. Adrecem-li una oració de súbdits, de fills!, i tant la llengua com el paladar se’ns ompliran de llet i de mel, i sentirem un gust de bresca en tractar del Regne de Déu, que és un Regne de llibertat, de la llibertat que Ell ens ha guanyat.⁵

Crist, Senyor del món

M’agradaria que consideréssim com aquest Crist ―Nen amable― que vam veure néixer a Betlem, és el Senyor del món: ja que per Ell foren creats tots els éssers en el cel i en la terra; Ell ha reconciliat totes les coses amb el Pare en restablir la pau entre el cel i la terra, mitjançant la sang que vessà en la creu.⁶ Avui Crist regna, a la dreta del Pare: aquells dos àngels de blanques vestidures declaren als deixebles que estaven atònits contemplant els núvols, després de l’Ascensió del Senyor: homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant el cel? Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, vindrà de la mateixa manera que l’heu contemplat anant-se’n cap al cel.⁷

Per Ell regnen els reis,⁸ amb la diferència que els reis, les autoritats humanes, passen: i el regne de Crist romandrà per tota l’eternitat,⁹el seu regne és un regne etern i el seu imperi perdura de generació en generació.¹⁰

El regne de Crist no és una forma de dir, ni una imatge retòrica. Crist viu, també com a home, amb aquell mateix cos que va assumir en l’Encarnació, que ressuscità després de la Creu i subsisteix glorificat en la Persona del Verb juntament amb la seva ànima humana. Crist, Déu i Home vertader, viu i regna i és el Senyor del món. Solament per Ell es manté en vida tot allò que viu.

¿Per què, doncs, no apareix ara amb tota la seva glòria? Perquè el seu regne no és d’aquest món,¹¹ bé que està en el món. Jesús havia replicat a Pilat: Jo sóc rei. Jo per això he nascut: per donar testimoniatge de la veritat; tot aquell qui és de la veritat escolta la meva veu.¹²

Els qui esperaven del Messies un poder temporal visible, l’erraven: que el regne de Déu no rau pas en cosa de menjar o de beure, sinó en la justícia, en la pau i en el goig de l’Esperit Sant.¹³

Veritat i justícia; pau i goig en l’Esperit Sant. Aquest és el regne de Crist: l’acció divina que salva els homes i que culminarà quan la història s’acabi, i el Senyor, que seu al cim del paradís, vingui a judicar definitivament els homes.

Quan Crist comença la seva predicació a la terra, no ofereix un programa polític, sinó que diu: feu penitència, que el regne del cel és a prop;¹⁴ encomana als deixebles que anunciïn aquesta bona nova¹⁵ i ensenya que en l’oració es demani l’adveniment del regne.¹⁶ Això és el regne de Déu i la seva justícia, una vida santa: allò que hem de cercar primer que tot,¹⁷ la sola cosa veritablement necessària.¹⁸

La salvació que predica Nostre Senyor Jesucrist, és una invitació dirigida a tothom: al regne del Cel li passa com a un rei que va celebrar les noces del seu fill. Va enviar els seus criats a cridar els convidats a les noces.¹⁹ Per això, el Senyor revela que el regne del Cel és enmig de vosaltres.²⁰

Ningú no es troba exclòs de la salvació si s’emmotlla lliurement a les exigències amoroses de Crist: tornar a néixer,²¹ fer-se petits com nens, en la senzillesa d’esperit―,²² allunyar el cor de tot allò que aparti de Déu.²³ Jesús vol fets, no tan solament paraules.²⁴ I un esforç enardit, puix que només els qui lluiten seran mereixedors de l’herència eterna.²⁵

La perfecció del regne ―el judici definitiu de salvació o de condemna― no s’esdevindrà a la terra. Ara el regne és com una sembra,²⁶ com el creixement del gra de mostassa;²⁷ la seva fi serà com la pesca amb la xarxa que tot ho arreplega, de la qual, ―un cop estesa a la platja― seran extrets, per a tenir distinta sort, els qui obraren la justícia i els qui hauran comès la iniquitat.²⁸ Però mentre vivim aquí, el regne s’assembla al llevat que una dona va agafar i la va mesclar, amb tres mesures de farina, fins que va fermentar tota.²⁹

Qui entén el regne que Crist ens proposa, veu que val la pena de jugar-s’ho tot per aconseguir-ho: és la perla que el marxant compra a costa de vendre tots els béns que posseeix, és el tresor trobat al camp.³⁰ El regne del Cel és una conquesta difícil: ningú no està segur d’assolir-lo³¹ però el clam humil de l’home penedit aconsegueix que se li n’obrin les portes de bat a bat. Un dels lladres que foren crucificats amb Jesús li suplica: Senyor, recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre regne. I Jesús li respongué: en veritat et dic que avui seràs amb mi al Paradís.³²

El regne de l’ànima

Que en sou, de gran, Senyor i Déu nostre! Vós sou qui posa en la nostra vida el sentit sobrenatural i l’eficàcia divina; Vós sou la causa que, per amor al vostre Fill, amb totes les forces del nostre ésser, amb l’ànima i amb el cos puguem repetir: oportet illum regnare!, mentre ressona la cobla de la nostra feblesa, perquè sabeu que som criatures ―i quines criatures!― fetes de fang,³³ no solament als peus, sinó també al cor i al cap. A la manera de Déu, vibrarem exclusivament per Vós.

Crist ha de regnar, abans que res, en la nostra ànima. Però, què respondríem si ens demanava: i tu, com deixes que regni en tu? I jo li respondria que, perquè Ell regni en mi, em cal la seva gràcia abundosa: només així, fins i tot l’últim batec, l’últim alè, la mirada menys intensa, el mot més corrent, la sensació més elemental es traduiran en un hosanna al meu Crist Rei.

Si pretenem que Crist regni, hem de ser coherents: començarem per donar-li el nostre cor. Si no ho féssim, parlar del regne de Crist fóra una xerrameca sense substància cristiana, una manifestació exterior d’una fe que no existiria, una utilització fraudulenta del nom de Déu per a les martingales humanes.

Si la condició perquè Jesús regni en la meva ànima, en la teva ànima, fos comptar prèviament en nosaltres amb un lloc perfecte, tindríem raó de desesperar-nos. Però no temis, filla de Sió: mira el teu rei que ve, muntat en un pollí de somera.³⁴ Ho veieu? Jesús s’acontenta amb un pobre animal, per tron. Quant a vosaltres, no ho sé, però a mi no m’humilia el fet de reconèixer-me, als ulls del Senyor, com un ruc: davant vostre sóc com un ruquet; però jo seré sempre al vostre costat ja que m’heu agafat amb la destra,³⁵ em meneu del ronsal.

Penseu en les característiques d’un ase, ara que ja n’hi ha tan pocs. No en el ruc vell i tossut, rancuniós, que es venja amb una guitza traïdora, sinó en el pollí jove: les orelles estirades com antenes, auster en el menjar, dur a la feina, amb el trot decidit i alegre. D’animals més bonics, més hàbils i més cruels, n’hi ha centenars. Però Crist es fixà en ell, per presentar-se com a rei davant el poble que l’aclamava. I és que Jesús no vol saber res amb l’astúcia calculadora, amb la crueltat de cors freds, amb la formosor vistosa però buida. Nostre Senyor estima l’alegria d’un cor jovenívol, el pas senzill, la veu sense falset, els ulls nets, l’oïda atenta a la seva paraula afectuosa. És així com regna en l’ànima.

Regnar tot servint

Si deixem que Crist regni en la nostra ànima, no ens convertirem en dominadors, serem servidors de tots els homes. Servei. Com m’agrada aquest mot! Servir el meu Rei i, per Ell, tothom que ha estat redimit amb la seva sang. Si els cristians sabéssim servir! Confiem al Senyor la nostra decisió d’aprendre de portar a terme aquesta tasca de servei, perquè només servint podrem conèixer i estimar Crist, i fer-lo conèixer i aconseguir que n’hi hagi d’altres que l’estimin.

I com el mostrarem a les ànimes? Doncs amb l’exemple: que siguem un testimoniatge d’Ell amb la nostra servitud voluntària a Jesucrist, en totes les nostres activitats, perquè és el Senyor de totes les realitats de la nostra vida, perquè és l’única i l’última raó de la nostra existència. Després, quan hàgim prestat aquest testimoniatge de l’exemple, serem capaços d’instruir amb la paraula, amb la doctrina. Així obrà Crist: coepit facere et docere,³⁶ primer va ensenyar amb obres i després amb la seva predicació divina.

Servir els altres, per Crist, exigeix d’ésser molt humans. Si la nostra vida es deshumanitza, Déu no hi edificarà res, ja que ordinàriament no construeix damunt el desordre, damunt l’egoisme, damunt la prepotència. Hem de comprendre tothom, hem de conviure amb tothom, hem de disculpar tothom, hem de perdonar tothom. No direm que allò que és injust és just, que l’ofensa a Déu no és ofensa a Déu, que la maldat és bondat. Però, davant el mal, no contestarem amb un altre mal, sinó amb la doctrina clara i amb l’acció bona: ofegant el mal en l’abundor del bé.³⁷ És així com Crist regnarà en la nostra ànima, i en les ànimes dels qui ens volten.

N’hi ha que intenten de construir la pau en el món sense posar amor de Déu en llurs propis cors, sense servir per amor de Déu les criatures. ¿Com serà possible d’acomplir, així, una missió de pau? La pau de Crist és la del regne de Crist; i el regne de Nostre Senyor s’ha de fonamentar en el desig de santedat, en la disposició humil per rebre la gràcia, en una esforçada acció de justícia, en un devessall diví d’amor.

Crist al cim de les activitats humanes

Això és realitzable, no és cap somni inútil. Si els homes ens decidíssim a albergar en els nostres cors l’amor de Déu! Crist, Senyor Nostre, fou crucificat i, de la Creu redimí el món i restablí la pau entre Déu i els homes. Jesucrist recorda a tothom: et ego, si exaltatus fuero a terra, omnia traham ad meipsum,³⁸ si vosaltres em poseu al cim de totes les activitats de la terra, complint el deure de cada moment, i sou el meu testimoni tant en les coses que semblen grans com en les que semblen petites, omnia traham ad meipsum, tot ho atrauré cap a mi. El meu regne entre vosaltres serà una realitat!

Crist, Nostre Senyor, continua obstinat en aquesta sembra de salvació dels homes i de la creació entera, d’aquest món nostre, que és bo, perquè va sortir bo de les mans de Déu. Fou l’ofensa d’Adam, el pecat de la supèrbia humana, que va trencar l’harmonia divina d’allò que era creat.

Però Déu Pare, en arribar la plenitud dels temps, envià el seu Fill Unigènit, el qual ―per obra de l’Esperit Sant― s’encarnà de Maria sempre Verge per restablir la pau, per tal que, redimint l’home del pecat, adoptionem filiorum reciperemus,³⁹ fóssim constituïts fills de Déu, capaços de participar en la intimitat divina perquè així fos concedit a aquest home nou, a aquesta nova branca dels fills de Déu,⁴⁰ d’alliberar l’univers enter del desordre, restaurant totes les coses en Crist,⁴¹ que les ha reconciliades amb Déu.⁴²

És a això que els cristians hem estat cridats, aquesta és la nostra tasca apostòlica i l’afany que ens ha de rosegar l’ànima: aconseguir que el regne de Crist sigui una realitat, que no hi hagi més odis ni més crueltats, que estenguem a la terra el bàlsam fort i pacífic de l’amor. Demanem avui al nostre Rei que ens faci col·laborar humilment i fervorosament en el propòsit diví d’unir allò que és trencat, de salvar allò que és perdut, d’ordenar allò que l’home ha desordenat, de menar vers el seu fi allò que s’esgarria, de reconstruir la concòrdia de totes les coses creades.

Abraçar la fe cristiana és comprometre’s a continuar entre les criatures la missió de Jesús. Hem de ser, cada un de nosaltres, alter Christus, ipse Christus, un altre Crist, el mateix Crist. Solament així podrem escometre aquesta empresa gran, immensa, interminable: santificar des de dins totes les estructures temporals, tot portant-hi el llevat de la Redempció. No parlo mai de política. No penso en la comesa dels cristians a la terra com la brotada d’un corrent político-religiós ―fóra una bogeria―, ni que tingués el bon propòsit d’infondre l’esperit de Crist en totes les activitats dels homes. El que cal ficar en Déu és el cor de cada u, sigui qui sigui. Procurem parlar per a cada cristià, per tal que allà on sigui ―en circumstàncies que no solament depenen de la seva posició en l’Església o en la vida civil, sinó del resultat de les situacions històriques canviants― sàpiga donar testimoni, amb l’exemple i amb la paraula de la fe que professa.

El cristià viu en el món amb ple dret, perquè és home. Si accepta que Crist habiti en el seu cor, que hi regni Crist, en tot el seu quefer humà trobarà ―i ben forta― l’eficàcia salvadora del Senyor. No hi fa res que aquesta ocupació sigui, com se sol dir, alta o baixa; perquè un cimal humà pot ser, als ulls de Déu, una enfonsada; i allò que considerem baix o modest pot ser un cim cristià, de santedat i de servei.