Llistat de punts

Filiació divina

¿Com s’explica aquesta oració confiada, aquest saber que no morirem en la batalla? És un convenciment que arrenca d’una realitat que mai no em cansaré d’admirar: la nostra filiació divina. El Senyor que, en aquesta Quaresma ens demana de convertir-nos, no és un dominador tirànic, ni un jutge rígid i implacable: és el nostre Pare. Ens parla dels nostres pecats, dels nostres errors, de la nostra manca de generositat: però és per deslliurar-nos-en, per prometre’ns la seva Amistat i el seu Amor. La consciència de la nostra filiació divina dóna alegria a la nostra conversió: ens diu que ja tornem a la casa del Pare. La filiació divina és el fonament de l’esperit de l’Opus Dei. Tots els homes són fills de Déu. Però un fill pot reaccionar, davant el seu pare, de moltes maneres. Cal esforçar-se a ésser uns fills que procuren adonar-se que el Senyor, en estimar-nos com a fills, ha fet que visquem a casa seva, enmig d’aquest món, que siguem de la seva família, que allò que és seu és nostre i el que és nostre és seu, que tinguem aquesta familiaritat i confiança en Ell que ens fa demanar, com el nen petit, la lluna!

Un fill de Déu tracta el Senyor com a Pare. El seu tracte no és un obsequi servil, ni una reverència formal, de mera cortesia, sinó que és ple de sinceritat i de confiança. Déu no s’escandalitza dels homes. Déu no es cansa de les nostres infidelitats. El nostre Pare del Cel perdona qualsevol ofensa, quan el fill hi retorna altra vegada, quan es penedeix i demana perdó. Nostre Senyor és tan Pare, que preveu els nostres desigs d’ésser perdonats, i s’avança, obrint-nos els braços amb la seva gràcia.

Mireu que no m’invento res. Recordeu aquella paràbola que el Fill de Déu ens va explicar perquè entenguéssim l’amor del Pare que és al cel: la paràbola del fill pròdig.³⁷

Encara era un tros lluny, diu l’Escriptura, que el seu pare el va veure, i se li entendriren les entranyes i, corrents, se n’anà al seu encontre, se li va tirar al coll, i el besava.³⁸ Aquestes són les paraules del llibre sagrat: i el besava, se’l menjava a petons. ¿Cap home pot parlar més humanament? ¿Cap home pot descriure d’una manera més gràfica l’amor paternal de Déu envers els homes?

Davant un Déu que corre cap a nosaltres, no podem callar, i li direm com sant Pau, Abba, Pater!³⁹ Pare, Pare meu!, ja que, essent el Creador de l’univers, no li importa que no fem servir títols altisonants, ni troba a faltar la deguda confessió de la seva senyoria. Vol que li diguem Pare, que assaborim aquest mot, omplint-nos l’ànima de goig.

La vida humana és, en certa manera, un retorn constant a la casa del nostre Pare. Tornar per mitjà de la contrició, aquesta conversió del cor que suposa el desig de canviar, la decisió ferma de millorar la nostra vida, i que ―per tant― es manifesta en obres de sacrifici i de donació d’un mateix. Tornar a la casa del Pare, mitjançant aquest sagrament del perdó en el qual, en confessar els nostres pecats, ens revestim de Crist i ens fem així germans seus, membres de la família de Déu.

Déu ens espera, com el pare de la paràbola, amb els braços oberts, encara que no ho meresquem. No hi fa res, el nostre deute. Com en el cas del fill pròdig, només ens cal obrir el cor, sentir enyorament de la llar del nostre Pare, i que ens meravellem i ens alegrem davant el do que Déu ens fa de poder-nos anomenar i d’ésser, malgrat tanta manca de correspondència per la nostra banda, veritablement fills seus.

Fer-se infants en l’amor a Déu

Considerem atentament aquest punt. perquè ens pot ajudar a comprendre coses molt importants, ja que el misteri de Maria ens fa veure que, per acostar-nos a Déu, ens hem de fer petits. Us asseguro ―va exclamar el Senyor dirigint-se als seus deixebles que si no canvieu i no us feu com els infants, no entrareu pas al Regne del cel.¹¹

Fer-nos infants: renunciar a la supèrbia, a l’autosuficiència; reconèixer que nosaltres sols no podem fer res, perquè necessitem de la gràcia, del poder del nostre Pare Déu per a aprendre de caminar i per perseverar en el camí. Ésser petits exigeix abandonar-se com s’abandonen els nens, creure com creuen els nens, demanar com demanen els nens.

I tot això ho aprenem en el tracte amb Maria. La devoció a la Mare de Déu no és una cosa blana o poc consistent: és consol i alegria que omple l’ànima, justament en la mesura que suposa un exercici profund i enter de la fe, que ens fa sortir de nosaltres mateixos i posar la nostra esperança en el Senyor. Jahvé és el meu pastor ―canta un dels salms―, no em mancarà res; em fa descansar en prats deliciosos, em mena al repòs vora l’aigua i m’hi retorna. Em guia pels camins rectes per la virtut del seu nom. Ni quan passo per barrancs tenebrosos no tinc por de cap mal, perquè vós sou amb mi.¹²

Perquè Maria és Mare, la seva devoció ens ensenya d’ésser fills: d’estimar de debò, sense mesura; d’ésser senzills, sense aquestes complicacions que neixen de l’egoisme de pensar només en nosaltres; d’estar alegres, sabent que res no pot destruir la nostra esperança. El principi del camí que mena a la bogeria de l’amor de Déu és un confiat amor a Maria Santíssima. Així ho vaig escriure ja fa molts anys, en el pròleg a uns comentaris al sant rosari, i des d’aleshores he tornat a comprovar moltes vegades la veritat d’aquests mots. No us faré gaires raonaments, amb el fi de glossar aquesta idea: us invito més aviat a fer-ne l’experiència, a descobrir-ho per vosaltres mateixos, pel tracte amorós amb Maria, obrint-li el cor, confiant-hi les vostres alegries i les vostres penes. demanant-li que us ajudi a conèixer i seguir Jesús.