Llistat de punts

Força de Déu i feblesa humana

Non est abbreviata manus Domini, no s’ha fet més curta la mà de Déu:¹² no és menys poderós Déu avui que en d’altres èpoques, ni menys vertader el seu amor envers els homes. La nostra fe ens ensenya que la creació entera, el moviment de la terra i el dels astres, les accions rectes de les criatures i tot el que hi ha de positiu en el decurs de la història, tot, en un mot, ha vingut de Déu i a Déu s’ordena.

L’acció de l’Esperit Sant ens pot passar desapercebuda, perquè Déu no ens dóna a conèixer els seus plans i perquè el pecat de l’home enterboleix i enfosqueix els dons divins. Però la fe ens recorda que el Senyor obra constantment: és Ell qui ens ha creat i ens manté en el ser, qui, amb la seva gràcia, mena la creació entera vers la llibertat de la glòria dels fills de Déu.¹³

Per això, la tradició cristiana ha resumit l’actitud que hem d’adoptar davant l’Esperit Sant en un sol concepte: docilitat. Ésser sensibles a allò que l’Esperit diví promou al voltant nostre i en nosaltres mateixos: als carismes que distribueix, als moviments i institucions que suscita, als afectes i decisions que fa néixer en el nostre cor. L’Esperit Sant realitza en el món les obres de Déu: es, com diu l’himne litúrgic, donador de les gràcies, llum dels cors, hoste de l’ànima, repòs en el treball, consol en el plor. Sense el seu ajut no hi ha res en l’home que sigui innocent i valuós, ja que és Ell qui renta allò que és tacat, qui guareix el malalt, qui encén allò que és fred, qui encamina el que s’ha esgarriat, qui condueix els homes cap al port de la salvació i del goig etern.¹⁴

Però aquesta fe nostra en l’Esperit Sant ha de ser plena i completa: no és una creença vaga en la seva presència en el món; és una acceptació agraïda dels signes i realitats als quals, d’una manera especial, ha volgut vincular la seva força. Quan vingui l’Esperit de veritat ―anuncia Jesús―, em glorificarà, perquè rebrà d’allò que és meu, i us ho anunciarà.¹⁵ L’Esperit Sant és l’Esperit enviat per Crist, per obrar en nosaltres la santificació que Ell ens meresqué a la terra.

Per això no hi pot haver fe en l’Esperit Sant si no hi ha fe en Crist, en la doctrina de Crist, en els sagraments de Crist, en l’Església de Crist. No és coherent amb la fe cristiana, no creu veritablement en l’Esperit Sant qui no estima l’Església, qui no hi té confiança, qui només es complau a assenyalar les deficiències i les limitacions dels qui la representen, qui la judica de fora estant i és incapaç de sentir-se’n fill. Em ve al pensament considerar fins a quin punt deu ésser extraordinàriament important i abundantíssima l’acció del Diví Paràclit, mentre el sacerdot renova el sacrifici del Calvari, en celebrar la Santa Missa en els nostres altars.

Tracte amb l’Esperit Sant

Viure segons l’Esperit Sant és viure de fe, d’esperança, de caritat; deixar que Déu prengui possessió de nosaltres i canviï els nostres cors de soca-rel, per fer-los a la seva mida. Una vida cristiana madura, profunda i ferma, és cosa que un hom no improvisa, perquè és el fruit del creixement de la gràcia de Déu en nosaltres. Els Fets dels Apòstols, descriuen la situació de la primitiva comunitat cristiana amb una frase breu, però plena de sentit: tots perseveraven en les instruccions dels Apòstols, en la comunicació de la fracció del pa i en la pregària.²⁵

Fou així com van viure aquells primers, i com hem de viure nosaltres: la meditació de la doctrina de la fe fins a fer-la pròpia, la trobada amb Crist en l’Eucaristia, el diàleg personal ―l’oració sense anonimat― cara a cara amb Déu, han de constituir com la substància última de la nostra conducta. Si això falta, hi haurà tal vegada una reflexió erudita, una activitat més o menys intensa, devocions i pràctiques. Però no hi haurà una existència cristiana autèntica, perquè mancarà la compenetració amb Crist, la participació real i viscuda en l’obra divina de la salvació.

És una doctrina que s’aplica a qualsevol cristià perquè tots som cridats igualment a la santedat. No hi ha cristians de segona categoria, obligats a posar en pràctica només una versió rebaixada de l’Evangeli: tots hem rebut el mateix Baptisme i, per bé que existeix una amplia diversitat de carismes i de situacions humanes, l’Esperit que distribueix els dons divins, és el mateix, la fe és la mateixa, l’esperança és la mateixa, la caritat és la mateixa.²⁶

Podem prendre, doncs, com si fos dirigida a nosaltres la pregunta que formula l’Apòstol: ¿No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit Sant habita en vosaltres?,²⁷ i rebre-la com una invitació a un tracte més personal i directe amb Déu. Per desgràcia el Paraclet és, per alguns cristians, el Gran Desconegut: un nom que hom pronuncia, però que no és Algú ―una de les tres Persones del Déu únic―, amb qui l’home parla i del qual l’home viu.

Però cal ―en canvi― que el tractem amb una senzillesa assídua i amb confiança, tal com l’Església ens ho ensenya de fer a través de la litúrgia. Aleshores coneixerem més Nostre Senyor i, ensems, ens adonarem més plenament del do immens que suposa el fet de dir-nos cristians: veurem tota la grandesa i tota la veritat d’aquest fer-se Déu, d’aquesta participació en la vida divina, a la qual ja m’he referit abans.

Perquè l’Esperit Sant no és un artista que dibuixa en nosaltres la divina substancia, com si Ell en fos aliè, no és d’aquesta manera que ens condueix a la semblança divina; sinó que Ell mateix, que és Déu i procedeix de Déu, s’estampa en els cors que el reben com el segell sobre la cera i, així, per la comunicació de si mateix i la semblança, restableix la naturalesa segons la bellesa del model diví i restitueix a l’home la imatge de Déu.²⁸

Per concretar, ni que sigui d’una manera molt general, un estil de vida que ens impulsi a tractar l’Esperit Sant ―i, amb Ell, el Pare i el Fill― i a tenir familiaritat amb el Paraclet, podem fixar-nos en tres realitats fonamentals: docilitat ―ho torno a dir―, vida d’oració, unió amb la Creu.

Docilitat, primer de tot, perquè l’Esperit Sant és qui amb les seves inspiracions, va donant un to sobrenatural als nostres pensaments, desigs i obres. És qui ens empeny a adherir-nos a la doctrina de Crist i a assimilar-la amb profunditat, qui ens dóna llum per prendre consciència de la nostra vocació personal i força per a dur a terme tot allò que Déu espera. Si som dòcils a l’Esperit Sant, la imatge de Crist s’anirà formant en nosaltres cada vegada més i ens anirem acostant cada dia més a Déu Pare. Tots els qui són portats per l’Esperit de Déu, aquests són fills de Déu.²⁹

Si ens deixem guiar per aquest principi de vida present en nosaltres, que és l’Esperit Sant, la nostra vitalitat espiritual anirà creixent i ens abandonarem en les mans del nostre Pare Déu, amb la mateixa espontaneïtat i confiança amb què un nen es llança al seu pare. Si no us feu com els infants, no entrareu al Regne del Cel, ha dit el Senyor.³⁰ Vell camí interior de la infància, sempre actual, que no és ablanir-se, ni manca de saó humana: és maduresa sobrenatural, que ens fa aprofundir en les meravelles de l’amor diví, reconèixer la nostra petitesa i identificar plenament la nostra voluntat amb la de Déu.