Llistat de punts

La festa de l’Ascensió del Senyor ens suggereix també una altra realitat; el Crist que ens anima a aquesta tasca en el món, ens espera al Cel. En altres mots: la vida a la terra, que estimem, no és la cosa definitiva; que no tenim aquí una ciutat permanent, sinó que busquem la futura⁴²ciutat immutable.

Tinguem cura, però, de no interpretar la Paraula de Déu dins els límits d’uns horitzons estrets. El Senyor no ens impulsa a ésser infeliços mentre caminem, esperant solament la consolació en el més enllà. Déu també vol que siguem feliços aquí, però delejant el compliment definitiu d’aquesta altra felicitat, que només Ell pot curullar enterament.

En aquesta terra, la contemplació de les realitats sobrenaturals, l’acció de la gràcia en les nostres ànimes, l’amor al proïsme com un fruit saborós de l’amor a Déu, ja suposen un avenç del Cel, una incoació destinada a créixer de dia en dia. Els cristians no suportem una doble vida: mantenim una unitat de vida, senzilla i forta en la qual es fonamenten i compenetren totes les nostres accions.

Crist ens espera. Vivim ja com a ciutadans del cel,⁴³ tot i essent plenament ciutadans de la terra, enmig de dificultats, d’injustícies, d’incomprensions; Però també enmig de l’alegria i de la serenitat que dóna saber-se cadascú fill estimat de Déu. Perseverem en el servei del nostre Déu, i veurem com augmenta en nombre i en santedat aquest exèrcit cristià de pau, aquest poble de corredempció. Siguem ànimes contemplatives, amb un diàleg constant, tractant el Senyor a totes hores; des del primer pensament del dia fins a l’últim de la nit, posant contínuament el nostre cor en Jesucrist Senyor Nostre, arribant a Ell per la Nostra Mare Santa Maria i, per Ell, al Pare i a l’Esperit Sant.

Si, malgrat tot, la pujada de Jesucrist al Cel ens deixa en l’ànima un regust amarg de tristor, recorrem a la seva Mare, com ho feren els apòstols: aleshores se’n tornaren a Jerusalem...i s’aplicaven unànimement a l’oració... amb Maria, la Mare de Jesús.⁴⁴

L’optimisme cristià

Potser algun cop podrà venir la temptació de pensar que tot això és molt bonic, tal com ho és un somni irrealitzable. Us he parlat de renovar la fe i l’esperança; resteu ferms, amb la seguretat absoluta que les nostres il·lusions es veuran sadollades per les meravelles de Déu. Però resulta indispensable que ens ancorem, de debò, en la virtut cristiana de l’esperança.

Que no ens acostumem als miracles que s’esdevenen davant nostre: a aquest admirable portent que el Senyor baixi cada dia a les mans del sacerdot. Jesús ens vol desperts perquè ens convencem de la grandesa del seu poder, i perquè sentim un altre cop la seva promesa: venite post me, et faciam vos fieri piscatores hominum,²⁹ si em seguiu, us faré pescadors d’homes; sereu eficaços, i atraureu les ànimes cap a Déu. Hem de confiar, doncs, en aquests mots del Senyor: ficar-se a la barca, empunyar els rems, hissar les veles, i llançar-se a aquest mar del món que Crist ens dóna com a heretat. Duc in altum et laxate retia vestra in capturam!:³⁰ vogueu mar endins i caleu les xarxes per pescar.

Aquest zel apostòlic, que Crist ha posat en el nostre cor no s’ha d’esgotar ―extingir-se―, per una falsa humilitat. Si és veritat que arrosseguem misèries personals, també ho és que el Senyor compta amb els nostres errors. No s’escapa a la seva mirada misericordiosa que els homes som criatures amb limitacions, amb febleses, amb imperfeccions, inclinades al pecat. Però ens mana que lluitem, que reconeguem els nostres defectes; no per acovardir-nos, sinó per penedir-nos-en i fomentar el desig de ser millors.

A més a més, hem de recordar sempre que som solament instruments: què és Apol·lo? I què es Pau? Ministres d’aquell en qui heu cregut, cadascun d’ells segons el do que el Senyor li ha concedit. Jo vaig plantar, Apol·lo va regar, però era Déu qui feia créixer.³¹ La doctrina, el missatge que hem de propagar, té una fecunditat pròpia i infinita, que no és nostra, sinó de Crist. És Déu mateix qui està enderiat a dur a terme l’obra salvadora, a redimir el món.

Fe, doncs, sense permetre que ens domini el descoratjament; sense deturar-nos en càlculs merament humans. Per sobrepujar els obstacles, cal començar treballant, ficant-se de ple a la tasca, de forma que l’esforç mateix ens dugui a obrir noves senderes. Davant una dificultat qualsevol, això és la panacea: santedat personal, donació de si mateix al Senyor.

Ésser sants és viure tal com el nostre Pare del cel ha disposat que visquem. Em direu que és difícil. Sí, l’ideal és molt alt. Però alhora és fàcil: ho tenim a l’abast de la mà. Quan una persona es posa malalta, de vegades passa que ningú no aconsegueix de trobar el remei. En el pla sobrenatural és així. La medecina és sempre a prop: és Crist Jesús, present en la Sagrada Eucaristia, que ens dóna a més la seva gràcia en els altres Sagraments que va instituir.

Tornem-ho a dir: amb la paraula i amb les obres: Senyor, jo confio en Vós, en tinc prou amb la vostra providència ordinària, el vostre ajut de cada dia. No tenim per què demanar a Déu grans miracles. Hem de suplicar, en canvi, que augmenti la nostra fe, que il·lumini la nostra intel·ligència, que enforteixi la nostra voluntat. Jesús roman sempre amb nosaltres, i es capté sempre com qui és.

Des del començament de la meva predicació, us he previngut contra una falsa deïficació. Que no et torbi el fet de conèixer-te com ets: així, de fang. Que això no et preocupi. Perquè tu i jo som fills de Déu ―i aquesta deïficació és bona―, escollits per una crida divina des de tota l’eternitat: el Pare ens elegí, en el Crist, abans de la creació del món, perquè siguem sants i immaculats en la seva presència.³² Nosaltres, que som especialment de Déu, instruments seus malgrat la nostra pobra misèria personal, serem eficaços si no perdem el coneixement de la nostra pròpia feblesa.

Si sentiu decaïment, en experimentar ―potser d’una manera particularment viva― la pròpia mesquinesa, és el moment d’abandonar-se completament, amb docilitat, a les mans de Déu. Diuen que un dia un captaire sortí a l’encontre d’Alexandre el Gran i li demanà una almoina. Alexandre es deturà i va manar que el fessin senyor de cinc ciutats. El pobre, confós i atordit, va exclamar: jo no demanava tant! I Alexandre contestà: has demanat com qui ets i jo dono com qui sóc.

Fins i tot en els moments en què percebem més profundament la nostra limitació, podem i devem mirar Déu Pare, Déu Fill i Déu Esperit Sant, sabent que som partícips de la vida divina. Mai no hi ha cap raó suficient perquè girem la cara enrera:³³ el Senyor és al nostre costat. Hem de ser fidels, lleials, afrontar les nostres obligacions, trobar en Jesús l’amor i l’estímul per comprendre les equivocacions dels altres i superar les nostres pròpies errades. Així totes aquestes defallences ―les teves, les meves, les de tots els homes― seran també un suport per al regne de Crist.

Reconeguem les nostres malalties, però confessem el poder de Déu. L’optimisme, l’alegria, el convenciment ferm que el Senyor vol servir-se de nosaltres, han d’informar la vida cristiana. Si ens sentim part d’aquesta Església Santa, si ens considerem sostinguts per la roca ferma de Pere i per l’acció de l’Esperit Sant, ens decidirem a acomplir el petit deure de cada instant: sembrar una mica cada dia. I la collita es vessarà dels graners.

L’alegria cristiana

Recollim novament el tema que ens proposa l’Església: Maria ha pujat al cel en cos i ànima, els àngels s’omplen de joia! Penso també en l’alegria de Sant Josep, el seu Espòs castíssim, que l’esperava en el paradís. Però tornem a la terra. La fe ens confirma que ací baix, en la vida present, som en temps de peregrinació, de viatge; no mancaran els sacrificis, el dolor, les privacions. Tot i així, l’alegria ha de ser sempre el contrapunt del camí.

Serviu el Senyor amb alegria:²⁸ no hi ha cap altra manera de servir-lo. Déu estima el qui dóna amb alegria,²⁹ el qui es lliura enterament i de gust en un sacrifici, perquè no hi ha cap motiu que justifiqui el desconsol.

Tal vegada considerareu que aquest optimisme sembla excessiu, ja que tots els homes coneixen llurs insuficiències i fracassos, experimenten el sofriment, el cansament, la ingratitud, i potser l’odi. Els cristians, si som iguals que els altres, ¿com podrem estar exempts d’aquestes constants de la condició humana?

Seria ingenu negar la reiterada presència del dolor i del descoratjament, de la tristesa i de la soledat, durant la nostra peregrinació en aquesta terra. Per la fe hem après amb seguretat que tot això no és producte de l’atzar, que el destí de la criatura no és caminar vers l’anihilació dels seus desigs de felicitat. La fe ens ensenya que tot té un sentit diví, puix que és propi de la mateixa entranya de la crida que ens duu a la casa del Pare. Aquest enteniment sobrenatural de l’existència terrenal del cristià, no simplifica la complexitat humana; però assegura a l’home que aquesta complexitat pot estar travessada pel nervi de l’amor de Déu, pel cable, fort i indestructible, que enllaça la vida a la terra amb la vida definitiva a la Pàtria.

La festa de l’Assumpció de Nostra Senyora ens proposa la realitat d’aquesta esperança joiosa. Encara som peregrins, però la Nostra Mare ens ha precedit i ja ens assenyala la fi de la sendera: ens repeteix que és possible d’arribar-hi i que, si som fidels, hi arribarem. Perquè la Verge Santíssima no és tan solament el nostre exemple: és l’auxili dels cristians. I davant la nostra petició ―Monstra te esse Matrem―,³⁰ no sap negar-se ni s’hi vol negar a tenir cura dels seus fills amb sol·licitud maternal.