Llistat de punts

Els Apòstols, homes corrents

A mi m’anima de considerar un precedent narrat, pas a pas, a les pàgines de l’Evangeli: la vocació dels primers dotze. Meditem-la a poc a poc, tot suplicant a aquests sants testimonis del Senyor perquè sapiguem seguir Crist com ells ho feren.

Aquells primers apòstols ―als quals servo una gran devoció i afecte― eren, segons els criteris humans, poca cosa. Quant a posició social, llevat de Mateu, que segurament es guanyava bé la vida i que ho va deixar tot quan Jesús li ho demanà, eren pescadors: vivien al dia, maldaven de nit per guanyar-se el manteniment.

Però la posició social no compta. No eren cultes, ni tan sols gaire intel·ligents, almenys pel que fa a les realitats sobrenaturals. Fins i tot els exemples i les comparacions més simples se’ls feien incomprensibles, i acudien al Mestre: Domine, edissere nobis parabolam,⁴ Senyor, explica’ns la paràbola. Quan Jesús, amb una imatge, fa al·lusió al ferment dels fariseus, entenen que els recrimina per no haver comprat pa.⁵

Pobres, ignorants. I ni tan sols senzills, planers. Dins llur limitació, eren ambiciosos. Molts cops discuteixen sobre qui seria més, quan ―segons la seva mentalitat― Crist instaurés a la terra el regne definitiu d’Israel. Discuteixen i s’acaloren en aquest moment sublim en què Jesús és a punt d’immolar-se per la humanitat: en la intimitat del Cenacle.⁶

De fe, poca. Jesucrist mateix ho diu.⁷ Han vist ressuscitar morts, guarir tota mena de malalties, multiplicar el pa i els peixos, calmar tempestes, expulsar dimonis. Sant Pere, escollit com a cap, és l’únic que sap respondre promptament: Vós sou el Crist, el Fill de Déu vivent.⁸ Però és una fe que ell interpreta a la seva manera, per això es permet d’encarar-se amb Jesucrist perquè no es doni en redempció pels homes. I Jesús li ha de respondre: Ves-te’n del meu davant, Satanàs! Que m’escandalitzes, perquè no entens les coses de Déu, sinó les dels homes.⁹Pere raonava humanament, comenta Sant Joan Crisòstom, i concloïa que tot allò ―la Passió i la Mort― era indigne de Crist, reprovable. Per això, Jesús el renya i li diu: no, patir no és cosa indigna de mi; tu ho judiques així perquè raones amb idees carnals, humanes.¹⁰

Aquells homes de poca fe, ¿que potser excel·lien en l’amor a Crist? No hi ha dubte que l’estimaven, si més no de paraula. A vegades es deixen emportar per l’entusiasme: anem-hi també nosaltres, i morim amb Ell.¹¹Però a l’hora de la veritat tots fugiren llevat de Joan, que de debò estimava amb obres. Només aquest adolescent, el més jove dels apòstols, s’està al costat de la Creu. Els altres no sentien aquest amor tan fort com la mort.¹²

Aquests eren els Deixebles escollits pel Senyor; així els tria Crist; així es mostraven abans que, plens de l’Esperit Sant, es convertissin en columnes de l’Església.¹³ Són homes corrents amb defectes, amb febleses, amb la paraula més llarga que les obres. I, no obstant això, Jesús els crida per fer-ne pescadors d’homes,¹⁴ corredemptors, administradors de la gràcia de Déu.

Santificar el treball, santificar-se en el treball, santificar amb el treball

Descrivint l’esperit de la institució a la qual he dedicat la vida, l’Opus Dei, he dit que es recolza, com si fos el seu eix, en el treball ordinari, en el treball professional exercit enmig del món. La vocació divina ens dóna una missió, ens invita a participar en la tasca única de l'Església, per ésser així testimoni de Crist davant els nostres iguals els honres i menar totes les coses cap a Déu.

La vocació encén una llum que ens fa reconèixer el sentit de la nostra existència. És el fet de convèncer-se, amb la resplendor de la fe, del perquè de la nostra realitat terrenal. La nostra vida, la present, la passada i la que vindrà, pren un nou relleu, una profunditat que abans no sospitàvem. Tots els fets i esdeveniments ocupen ara el seu veritable lloc: entenem on vol conduir-nos el Senyor, i ens sentim com emportats per aquest encàrrec que se’ns confia.

Déu ens treu de les tenebres de la nostra ignorància, del nostre camí incert entre les incidències de la història, i ens crida amb veu forta, com un dia ho féu amb Pere i Andreu: Venite post me, et faciam vos fieri piscatores hominum,¹¹ seguiu-me i us faré pescadors d’homes, sigui quin sigui el lloc que ocupeu en el món.

Qui viu de fe, pot trobar la dificultat i la lluita, el dolor i fins i tot l’amargura, però mai no trobarà el desànim ni l’angoixa perquè sap que la seva vida serveix, sap per què ha vingut a aquesta terra. Ego sum lux mundi ―exclamà Crist―; qui sequitur me non ambulat in tenebris, sed habebit lumen vitae.¹² Jo sóc la llum del món; qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida.

Per merèixer aquesta llum de Déu cal estimar, tenir la humilitat de reconèixer la nostra necessitat d’ésser salvats, i de dir amb Pere: Senyor, a qui recorrerem? Vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que Vós sou Crist, el Fill de Déu.¹³ Si de veritat actuem així, si deixem entrar en el nostre cor la crida de Déu, podrem repetir també amb veritat que no caminem a les fosques, puix que per damunt de les nostres misèries i dels nostres defectes personals resplendeix la llum de Déu, talment com el sol resplendeix sobre la tempesta.

D’entre tantes escenes com en narren els evangelistes, aturem-nos a considerar-ne algunes, començant pels relats del tracte de Jesús amb els dotze. L’apòstol Joan, qui aboca en el seu Evangeli l’experiència de tota una vida, narra aquella primera conversa amb l’encís d’allò que un hom mai no oblida. Mestre, on us allotgeu? Jesús els diu: Veniu i ho veureu. Hi anaren, doncs, i veieren on s’allotjava, i es van quedar amb Ell aquell dia.²¹

Diàleg diví i humà que va transformar les vides de Joan i d’Andreu, de Pere, de Jaume i de tants d’altres, que preparà llurs cors per escoltar la paraula imperiosa que Jesús els adreçà allà tocant el mar de la Galilea. Jesús, tot caminant vora el mar de la Galilea, va veure dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i Andreu, el seu germà, que tiraven la xarxa a l’aigua, perquè eren pescadors. I els digué: Seguiu-me i faré que esdevingueu pescadors d’homes. Tots dos, a l’instant, havent deixat les xarxes, el seguiren.²²

Els tres anys successius, Jesús conviu amb els seus deixebles, els coneix, els respon les preguntes, els resol els dubtes. Es ―sí― el Rabbí, el Mestre que parla amb autoritat, el Messies enviat de Déu. Però és alhora assequible, proper. Un dia Jesús es retira en oració; els deixebles es trobaven a la vora, qui sap si tot mirant-se’l i intentant d’endevinar què deia. En tornar Jesús, un d’ells pregunta: Domine, doce nos orare, sicut docuit et Ioannes discipulos suos; ensenyeu-nos a pregar, tal com Joan en va ensenyar també als seus deixebles. I Jesús respongué: Quan us poseu a pregar, digueu: Pare, sigui santificat el vostre nom...²³

Amb autoritat de Déu i amb tendresa d’home, el Senyor rep així mateix els Apòstols els quals, esbalaïts dels fruits de llur primera missió, li comentaven les primícies de l’apostolat: Veniu a retirar-vos amb mi en un lloc despoblat, i reposeu un xic. ²⁴

Una escena molt semblant es repeteix cap a la fi de l’estada de Jesús a la terra, poc abans de l’Ascensió. Quan ja clarejava, Jesús es presentà a la riba, però els deixebles no conegueren que fos Ell. Aleshores Jesús els digué: Nois, que teniu res per a menjar? Aquell que ha preguntat com a home, parla després com a Déu: Tireu la xarxa a la banda dreta de la barca, i en trobareu. La hi van tirar, doncs, i ja no la podien treure per l’abundor de peixos. Llavors aquell deixeble que Jesús estimava, digué a Pere: És el Senyor.

I Déu els espera a la riba: Així que baixaren en terra veieren unes brases amb peix al damunt, i pa. Jesús els digué: Porteu peixos dels que ara heu agafat. Simó Pere pujà i arrossegà la xarxa a terra, plena de cinquanta-tres peixos grossos; i, malgrat que eren tants, no es va esquinçar la xarxa. Jesús els diu: Veniu, mengeu. Cap dels qui menjaven no gosava preguntar-li: Qui sou, Vós? sabent que era el Senyor. Jesús hi anà, prengué el pa i els en donà, i semblantment féu amb el peix.²⁵

Aquesta delicadesa i afecte els manifesta Jesús no solament amb un grup petit de deixebles, sinó amb tots. Amb les santes dones, amb representants del Sanedrí com Nicodem i amb publicans com Zaqueu, amb malalts i amb gent sana, amb doctors de la llei i amb pagans, amb persones individuals i amb multituds enteres.

Ens diuen els Evangelis que Jesús no tenia on reclinar el cap, però ens conten també que tenia amics estimats i de confiança, desitjosos d’acollir-lo a casa. I ens parlen de la seva compassió pels malalts, del seu dolor pels que ignoren i erren, del seu enuig davant la hipocresia. Jesús plora per la mort de Llàtzer, s’aïra amb els marxants que profanen el temple, deixa que el seu cor s’entendreixi davant el dolor de la vídua de Naïm.