Llistat de punts

Or, encens i mirra

Videntes autem stellam gavisi sunt gaudio magno valde,¹⁷ diu el text llatí amb una admirable reiteració: en descobrir novament l’estrella, se n’alegraren amb un goig molt gran. Per què, tanta alegria? Perquè els qui mai no dubtaren, reben del Senyor la prova que l’estrella no havia desaparegut: van deixar de contemplar-la sensiblement, però l’havien conservada sempre en l’ànima. Així és la vocació del cristià: si no es perd la fe, si es manté l’esperança en Jesucrist que estarà amb nosaltres fins a la consumació dels segles,¹⁸ l’estrella torna a aparèixer. I en comprovar una vegada més la realitat de la vocació, neix una alegria més gran, que acreix en nosaltres la fe, l’esperança i l’amor.

Entraren a la casa, veieren el Nen amb Maria, la seva Mare, i, agenollats, el van adorar.¹⁹ Nosaltres també ens agenollem davant de Jesús, del Déu amagat en la humanitat: li repetim que no volem girar l’esquena a la seva crida divina, que mai no ens separarem d'Ell; que bandejarem del nostre camí tot allò que sigui un destorb per a la fidelitat; que desitgem sincerament ésser dòcils a les seves inspiracions. Que tu, en la teva ànima, i jo també ―perquè faig una oració íntima, amb profunds crits silenciosos― estem explicant a l’Infant que volem ser tan bons complidors com aquells servents de la paràbola, perquè també ens pugui respondre: alegra’t, servent bo i fidel.²⁰

Després obriren els seus tresors i li van oferir presents: or, encens i mirra.²¹ Aturem-nos una mica per entendre aquest passatge del Sant Evangeli. ¿Com és possible que nosaltres, que no som res ni valem res, fem ofrenes a Déu? Diu l'Escriptura: tot bon present i tot do perfecte vénen de dalt.²² L’home no encerta ni tan sols a descobrir enterament la profunditat i la bellesa dels regals del Senyor: Si sabessis el do de Déu!,²³ respon Jesús a la dona samaritana. Jesucrist ens ha ensenyat d’esperar-ho tot del Pare, de cercar, abans que res, el regne de Déu i la seva justícia, ja que tota la resta ens serà donada de més a més, i Ell sap prou bé què necessitem nosaltres.²⁴

En l’economia de la salvació, el Nostre Pare té cura de cada ànima amb una delicadesa amorosa: cadascú ha rebut de Déu el seu propi do, qui d’una manera, qui d'una altra.²⁵ Semblaria inútil, doncs, d’afanyar-se a ofrenar al Senyor quelcom dallò que li fos necessari: des de la nostra situació de deutors que no tenen amb què pagar,²⁶ els nostres dons s’assemblarien als de l'Antiga Llei, que Déu ja no accepta: Vós no heu volgut, ni us plauen gens, els sacrificis, ni les ofrenes ni els holocaust pel pecat, tot de coses que son ofertes segons la Llei.²⁷

Però el Senyor sap que donar és cosa d’enamorats, i Ell mateix ens assenyala allò que desitja de nosaltres. Tant li fan les riqueses, i els fruits, i els animals de la terra, del mar o de l’aire, ja que tot això és seu; vol alguna cosa íntima, que hàgim de donar-li amb llibertat: fill meu, dóna’m el teu cor.²⁸ Ho veieu? No en té prou de compartir: ho vol tot. No va buscant coses nostres, ho torno a dir: ens vol a nosaltres mateixos. D’aquí i solament d’aquí, arrenquen tots els altres presents que podem oferir al Senyor.

Per tant, donem-li or: l’or fi de l’esperit de despreniment del diner i dels mitjans materials. No oblidem que són coses bones, que vénen de Déu. Però el Senyor ha disposat que les fem servir sense deixar-hi el cor, fent-les rendir en profit de la humanitat.

Els béns de la terra no són dolents; es perverteixen quan l’home els erigeix en ídols i s’hi agenolla davant; s’ennobleixen quan els convertim en instruments per al bé, en una tasca cristiana de justícia i de caritat. No podem anar darrera els béns econòmics com qui va a la recerca d’un tresor; el nostre tresor és aquí, ajagut en una menjadora; és Crist i en Ell s’han de centrar tots els nostres amors, perquè on hi ha el nostre tresor, allí hi haurà també el nostre cor.²⁹

Filiació divina

¿Com s’explica aquesta oració confiada, aquest saber que no morirem en la batalla? És un convenciment que arrenca d’una realitat que mai no em cansaré d’admirar: la nostra filiació divina. El Senyor que, en aquesta Quaresma ens demana de convertir-nos, no és un dominador tirànic, ni un jutge rígid i implacable: és el nostre Pare. Ens parla dels nostres pecats, dels nostres errors, de la nostra manca de generositat: però és per deslliurar-nos-en, per prometre’ns la seva Amistat i el seu Amor. La consciència de la nostra filiació divina dóna alegria a la nostra conversió: ens diu que ja tornem a la casa del Pare. La filiació divina és el fonament de l’esperit de l’Opus Dei. Tots els homes són fills de Déu. Però un fill pot reaccionar, davant el seu pare, de moltes maneres. Cal esforçar-se a ésser uns fills que procuren adonar-se que el Senyor, en estimar-nos com a fills, ha fet que visquem a casa seva, enmig d’aquest món, que siguem de la seva família, que allò que és seu és nostre i el que és nostre és seu, que tinguem aquesta familiaritat i confiança en Ell que ens fa demanar, com el nen petit, la lluna!

Un fill de Déu tracta el Senyor com a Pare. El seu tracte no és un obsequi servil, ni una reverència formal, de mera cortesia, sinó que és ple de sinceritat i de confiança. Déu no s’escandalitza dels homes. Déu no es cansa de les nostres infidelitats. El nostre Pare del Cel perdona qualsevol ofensa, quan el fill hi retorna altra vegada, quan es penedeix i demana perdó. Nostre Senyor és tan Pare, que preveu els nostres desigs d’ésser perdonats, i s’avança, obrint-nos els braços amb la seva gràcia.

Mireu que no m’invento res. Recordeu aquella paràbola que el Fill de Déu ens va explicar perquè entenguéssim l’amor del Pare que és al cel: la paràbola del fill pròdig.³⁷

Encara era un tros lluny, diu l’Escriptura, que el seu pare el va veure, i se li entendriren les entranyes i, corrents, se n’anà al seu encontre, se li va tirar al coll, i el besava.³⁸ Aquestes són les paraules del llibre sagrat: i el besava, se’l menjava a petons. ¿Cap home pot parlar més humanament? ¿Cap home pot descriure d’una manera més gràfica l’amor paternal de Déu envers els homes?

Davant un Déu que corre cap a nosaltres, no podem callar, i li direm com sant Pau, Abba, Pater!³⁹ Pare, Pare meu!, ja que, essent el Creador de l’univers, no li importa que no fem servir títols altisonants, ni troba a faltar la deguda confessió de la seva senyoria. Vol que li diguem Pare, que assaborim aquest mot, omplint-nos l’ànima de goig.

La vida humana és, en certa manera, un retorn constant a la casa del nostre Pare. Tornar per mitjà de la contrició, aquesta conversió del cor que suposa el desig de canviar, la decisió ferma de millorar la nostra vida, i que ―per tant― es manifesta en obres de sacrifici i de donació d’un mateix. Tornar a la casa del Pare, mitjançant aquest sagrament del perdó en el qual, en confessar els nostres pecats, ens revestim de Crist i ens fem així germans seus, membres de la família de Déu.

Déu ens espera, com el pare de la paràbola, amb els braços oberts, encara que no ho meresquem. No hi fa res, el nostre deute. Com en el cas del fill pròdig, només ens cal obrir el cor, sentir enyorament de la llar del nostre Pare, i que ens meravellem i ens alegrem davant el do que Déu ens fa de poder-nos anomenar i d’ésser, malgrat tanta manca de correspondència per la nostra banda, veritablement fills seus.

Contemplació de la vida de Crist

És aquest amor de Crist el que cada un de nosaltres s’ha d’esforçar a acomplir, en la pròpia vida. Però per ésser ipse Christius cal mirar-se en Ell. No n’hi ha prou amb tenir una idea general de l’esperit de Jesús, sinó que cal aprendre’n els detalls i actituds. I, sobretot, s’ha de contemplar el seu pas per la terra, les seves petjades, per treure’n força, llum, serenitat, pau.

Quan s’estima una persona, se’n desitja saber fins els més mínims detalls, de la seva existència, del seu caràcter, per tal de poder-s’hi identificar. Per això hem de meditar la història de Crist, des del seu naixement en una menjadora, fins la seva mort i la seva resurrecció. Durant els primers anys de la meva tasca sacerdotal, solia regalar exemplars de l’Evangeli o bé llibres en els quals s’explicava la vida de Jesús. Perquè cal que la coneguem bé, que la tinguem ben sencera en el pensament i en el cor, talment que en qualsevol moment, sense necessitat de cap llibre, aclucant els ulls, puguem contemplar-la com en una pel·lícula; de manera que, en les diverses situacions de la nostra conducta, ens vinguin a la memòria les paraules i els fets del Senyor.

Així és com ens sentirem ficats en la seva vida. Perquè no es tracta tan sols de pensar en Jesús, de representar-nos aquelles escenes. Hem de ficar-nos-hi de ple, ésser actors. Seguir Crist tan de prop com Santa Maria, la seva Mare, com els primers dotze, com les santes dones, com aquelles multituds que s’amuntegaven al seu voltant. Si obrem així, si no hi posem entrebancs, les paraules de Crist entraran fins al fons de l’ànima i ens transformaran. Perquè la paraula de Déu és viva, eficaç i més penetrant que una espasa de dos talls i arriba fins a la divisió de l’ànima i de l’esperit, de les juntures i del moll dels ossos, i és capaç de jutjar sobre els pensaments i les intencions del cor.¹⁹

Si volem dur els altres homes fins al Senyor, cal anar a l’Evangeli i contemplar l’amor de Crist. Podríem fixar-nos en les escenes cabdals de la Passió, perquè, com Ell mateix ho va dir, ningú no té un amor més gran que el qui dóna la pròpia vida pels seus amics,²⁰ però podem considerar també la resta de la seva vida, el seu tracte ordinari amb aquells que es toparen amb ell.

Crist, perfecte Déu i perfecte Home, per tal de fer arribar als homes la seva doctrina de salvació i manifestar-los l’amor de Déu, va fer les coses d’una manera humana i divina. Déu condescendeix amb l’home, pren la nostra naturalesa sense reserves, llevat del pecat.

Em fa una profunda alegria considerar que Crist ha volgut ésser plenament home, amb una carn com la nostra. M’emociona contemplar la meravella d’un Déu que estima amb cor d’home.

Tracte amb Maria

D’una manera espontània, natural, sorgeix en nosaltres el desig de tractar la Mare de Déu, que és també Mare nostra. De tractar-la tal com tractem una persona viva: perquè damunt seu no ha triomfat la mort, sinó que s’està en cos i ànima al costat de Déu Pare, al costat del seu Fill, al costat de l’Esperit Sant.

Per comprendre el paper que Maria fa en la vida cristiana, per sentir-nos atrets vers Ella, per cercar la seva amable companyia amb afecte filial, no calen grans disquisicions, bé que el misteri de la Maternitat divina té una riquesa de contingut sobre el qual mai no reflexionarem prou.

La fe catòlica ha sabut reconèixer en Maria un signe privilegiat de l’amor de Déu: Déu ara mateix ens anomena els seus amics, la seva gràcia obra en nosaltres, ens regenera del pecat, ens dóna les forces perquè, entre les febleses pròpies de qui encara és pols i misèria, puguem reflectir d’alguna forma el rostre de Crist. No som solament nàufrags els quals Déu ha promès de salvar, sinó que aquesta salvació obra ja en nosaltres. El nostre tracte amb Déu no és el d’un cec que té ànsia de llum mentre gemega entre les angoixes de l’obscuritat, sinó el d’un fill que se sap estimat del Pare.

D’aquesta cordialitat, d’aquesta confiança, d’aquesta seguretat, ens parla Maria. Per això el seu nom arriba tan dret al cor. La relació de cadascun de nosaltres amb la nostra pròpia mare, pot servir-nos de model i de norma per el nostre tracte amb la Senyora del Dolç Nom, Maria. Hem d’amar Déu amb el mateix cor amb què estimem els germans, els altres membres de la nostra família, els nostres amics o amigues: no en tenim d’altre. I amb aquest mateix cor hem de tractar Maria.

¿Com es captenen un fill o una filla normals amb la seva mare? De mil maneres, però sempre amb afecte i confiança. Amb un afecte que haurà de discórrer en cada cas per canals determinats, nascuts de la mateixa vida, que mai no són res fred, sinó costums entranyables de la llar, petits detalls diaris, que el fill necessita tenir amb la mare i que la mare troba a faltar si el fill els oblida algun cop: un petó o una carícia en sortir de casa o en tornar-hi, un petit obsequi, uns mots expressius.

En les nostres relacions amb la nostra Mare del Cel hi ha també aquestes normes de pietat filial que són el mitjà del nostre comportament habitual amb Ella. Molts cristians fan seu l’antic costum de l’escapulari; o bé han adquirit l’hàbit de saludar ―no cal la paraula, amb el pensament n’hi ha prou― les imatges de Maria que hi ha en tota llar cristiana o que adornen els carrers de tantes ciutats; o bé viuen aquesta oració meravellosa que és el sant rosari, amb el qual l’ànima no es cansa de dir sempre el mateix, tal com els enamorats no se’n cansen quan s’estimen, i amb el qual hom aprèn de reviure els moments centrals de la vida del Senyor; o bé acostumen a dedicar a la Senyora un dia de la setmana ―justament aquest mateix en què ara estem reunits: el dissabte―, oferint-li alguna petita delicadesa i meditant més especialment sobre la seva maternitat.

Hi ha moltes altres devocions marianes que ara no cal recordar aquí. No és necessari que totes siguin incorporades a la vida de cada cristià ―créixer en vida sobrenatural es cosa molt diferent d’anar apilant devocions―, però haig d’afirmar al mateix temps que qui no en viu cap, qui no manifesta d’alguna manera el seu amor a Maria, no posseeix la plenitud de la fe.

Aquells qui consideren superades les devocions a la Verge Santíssima, donen senyals que han perdut el profund sentit cristià que enclouen, que han oblidat la deu on neixen: la fe en la voluntat salvadora de Déu Pare, l’amor a Déu Fill que es féu realment home i nasqué d’una dona, la confiança en Déu Esperit Sant que ens santifica amb la seva gràcia. És Déu qui ens ha donat Maria i no tenim dret a rebutjar-la, sinó que hem d’acudir-hi amb amor i amb alegria de fills.

L’amor de Crist portat als altres

Però fixeu-vos que Déu no ens declara: en comptes del cor, us donaré una voluntat de pur esperit. No: ens dóna un cor, i un cor de carn, com el de Crist. Jo no tinc un cor per a estimar Déu, i un altre per a estimar les persones de la terra. Amb el mateix cor amb què he estimat els meus pares i estimo els amics, amb aquest mateix cor jo estimo Crist, i el Pare, i l’Esperit Sant i Santa Maria. No em cansaré de repetir-ho: hem de ser molt humans; perquè, altrament, tampoc no podrem ser divins.

L’amor humà, l’amor d’aquí baix quan és de debò, ens ajuda a assaborir l’amor diví. Així entreveiem l’amor amb què gaudirem de Déu i el que hi haurà entre nosaltres, allà al cel, quan el Senyor sigui tot en totes les coses.²⁹ Aquest fet de començar a entendre què és l’amor diví ens empenyerà a manifestar-nos habitualment més compassius, més generosos.

Hem de donar el que rebem, ensenyar allò que aprenem; fer partícips els altres ―sense envaniment, amb senzillesa― d’aquest coneixement de l’amor de Crist. Quan realitzeu el vostre treball, quan exerciu la vostra professió en la societat, podeu i heu de convertir la vostra ocupació en una tasca de servei. La feina ben feta, que progressa i fa progressar, que té en compte els avanços de la cultura i de la tècnica, compleix una gran funció, sempre útil a la humanitat entera, si ens mou la generositat, i no l’egoisme, el bé de tots, i no el profit propi: si és ple de sentit cristià de la vida.

Amb ocasió d’aquest quefer, en la mateixa trama de les relacions humanes, heu de mostrar la caritat de Crist i els seus resultats concrets d’amistat, de comprensió, d’afecte humà, de pau. Tal com Crist va passar fent el bé³⁰ per tots els camins de Palestina, vosaltres, en els camins humans de la família, de la societat civil, de les relacions del treball professional ordinari, de la cultura i del descans, heu de dur a terme també una gran sembra de pau. Serà la millor prova que el regne de Déu ha arribat al vostre cor: nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida ―escriu l’apòstol Sant Joan― perquè estimem els germans.³¹

Ningú, però, no viu aquest amor, si no es forma en l’escola del Cor de Jesús. Solament si mirem i contemplem el Cor de Crist, aconseguirem que el nostre s’alliberi de l’odi i de la indiferència; solament així sabrem reaccionar d’una manera cristiana davant els sofriments dels altres. davant el dolor.

Recordeu l’escena que ens conta Sant Lluc, quan Crist caminava cap a la ciutat de Naïm.³² Jesús veu l’angoixa d’aquella gent, amb qui es creuava ocasionalment. Podia haver passat de llarg, o bé esperar una crida, una petició. Però ni se’n va ni s’espera. Pren la iniciativa, mogut per l’aflicció duna dona vídua, que havia perdut la sola cosa que li restava: el fill.

L’evangelista ens conta que Jesús se’n compadí: potser també es devia commoure externament, com en la mort de Llàtzer. No era, no és, Jesucrist, insensible al sofriment, que neix de l’amor, ni s’esplaia separant els fills dels pares: supera la mort per donar la vida, per tal que siguin a prop els qui s’estimen, exigint abans i alhora la preeminència de l’Amor diví que ha d’informar l’autèntica existència cristiana.

Crist coneix que l’envolta una multitud, que romandrà sorpresa davant el miracle i anirà pregonant l’esdeveniment per tota la contrada. Però el Senyor no actua artificiosament, per fer un gest: se sent senzillament afectat per la sofrença d’aquella dona, i no pot deixar de consolar-la. En efecte, s’hi atansà i li digué: no ploris.³³ Que és com donar-li a entendre: no et vull veure plorar, perquè jo he vingut a portar a la terra el goig i la pau. Després té lloc el miracle, manifestació del poder de Crist Déu. Però abans hi hagué la commoció de la seva ànima, manifestació evident de la tendresa del Cor de Crist Home.