Llistat de punts

Filiació divina

¿Com s’explica aquesta oració confiada, aquest saber que no morirem en la batalla? És un convenciment que arrenca d’una realitat que mai no em cansaré d’admirar: la nostra filiació divina. El Senyor que, en aquesta Quaresma ens demana de convertir-nos, no és un dominador tirànic, ni un jutge rígid i implacable: és el nostre Pare. Ens parla dels nostres pecats, dels nostres errors, de la nostra manca de generositat: però és per deslliurar-nos-en, per prometre’ns la seva Amistat i el seu Amor. La consciència de la nostra filiació divina dóna alegria a la nostra conversió: ens diu que ja tornem a la casa del Pare. La filiació divina és el fonament de l’esperit de l’Opus Dei. Tots els homes són fills de Déu. Però un fill pot reaccionar, davant el seu pare, de moltes maneres. Cal esforçar-se a ésser uns fills que procuren adonar-se que el Senyor, en estimar-nos com a fills, ha fet que visquem a casa seva, enmig d’aquest món, que siguem de la seva família, que allò que és seu és nostre i el que és nostre és seu, que tinguem aquesta familiaritat i confiança en Ell que ens fa demanar, com el nen petit, la lluna!

Un fill de Déu tracta el Senyor com a Pare. El seu tracte no és un obsequi servil, ni una reverència formal, de mera cortesia, sinó que és ple de sinceritat i de confiança. Déu no s’escandalitza dels homes. Déu no es cansa de les nostres infidelitats. El nostre Pare del Cel perdona qualsevol ofensa, quan el fill hi retorna altra vegada, quan es penedeix i demana perdó. Nostre Senyor és tan Pare, que preveu els nostres desigs d’ésser perdonats, i s’avança, obrint-nos els braços amb la seva gràcia.

Mireu que no m’invento res. Recordeu aquella paràbola que el Fill de Déu ens va explicar perquè entenguéssim l’amor del Pare que és al cel: la paràbola del fill pròdig.³⁷

Encara era un tros lluny, diu l’Escriptura, que el seu pare el va veure, i se li entendriren les entranyes i, corrents, se n’anà al seu encontre, se li va tirar al coll, i el besava.³⁸ Aquestes són les paraules del llibre sagrat: i el besava, se’l menjava a petons. ¿Cap home pot parlar més humanament? ¿Cap home pot descriure d’una manera més gràfica l’amor paternal de Déu envers els homes?

Davant un Déu que corre cap a nosaltres, no podem callar, i li direm com sant Pau, Abba, Pater!³⁹ Pare, Pare meu!, ja que, essent el Creador de l’univers, no li importa que no fem servir títols altisonants, ni troba a faltar la deguda confessió de la seva senyoria. Vol que li diguem Pare, que assaborim aquest mot, omplint-nos l’ànima de goig.

La vida humana és, en certa manera, un retorn constant a la casa del nostre Pare. Tornar per mitjà de la contrició, aquesta conversió del cor que suposa el desig de canviar, la decisió ferma de millorar la nostra vida, i que ―per tant― es manifesta en obres de sacrifici i de donació d’un mateix. Tornar a la casa del Pare, mitjançant aquest sagrament del perdó en el qual, en confessar els nostres pecats, ens revestim de Crist i ens fem així germans seus, membres de la família de Déu.

Déu ens espera, com el pare de la paràbola, amb els braços oberts, encara que no ho meresquem. No hi fa res, el nostre deute. Com en el cas del fill pròdig, només ens cal obrir el cor, sentir enyorament de la llar del nostre Pare, i que ens meravellem i ens alegrem davant el do que Déu ens fa de poder-nos anomenar i d’ésser, malgrat tanta manca de correspondència per la nostra banda, veritablement fills seus.

Entrem així en el cànon, amb la confiança filial que anomena clementíssim el nostre Pare Déu. Li demanem per l’Església i per tothom en l’Església: pel Papa, per la nostra família, pels amics i companys. I el catòlic, amb cor universal, prega per tot el món, perquè no hi ha res que pugui restar exclòs del seu zel entusiasta. Per tal que la petició sigui acollida, fem present el nostre record i la nostra comunicació amb la gloriosa sempre Verge Maria i amb un grapat d’homes, que foren els primers que seguiren Crist i moriren per Ell.

Quam oblationem... S’acosta l’instant de la consagració. Ara, en la Missa, és Crist que actua altra vegada, a través del sacerdot: Això és el meu Cos. Aquest és el Calze de la meva Sang. Jesús està amb nosaltres! Amb la Transsubstanciació, es reitera la infinita follia divina, dictada per l’Amor. Quan avui aquest moment es repeteixi, que cadascun de nosaltres sàpiga dir al Senyor, sense remor de paraules, que res no podrà separar-nos d’Ell, que la seva disponibilitat ―inerme― de restar en les aparences, tan fràgils! del pa i del vi, ens ha convertit en esclaus voluntaris: presta meae menti de te vivere, et te illi semper dulce sapere,²⁴ feu que jo visqui sempre de Vós i que sempre assaboregi la dolcesa del vostre amor.

Més peticions: perquè els homes estem gairebé sempre inclinats a demanar: pels nostres germans difunts, per nosaltres mateixos. Aquí hi caben també totes les nostres infidelitats, les nostre misèries. La càrrega és molta, però Ell vol dur-la per nosaltres i amb nosaltres. S’acaba el cànon amb una altra invocació a la Trinitat Santíssima: per Ipsum, et cum Ipso, et in Ipso... per Crist, amb Crist i en Crist, Amor nostre, a Vós, Pare Totpoderós, en unitat de l’Esperit Sant, us sigui donat tot honor i tota glòria pels segles dels segles.

Serens, fills de Déu

Tal vegada em suggerireu: però són pocs els qui volen sentir això i, menys encara, posar-ho en pràctica. Em consta: la llibertat és una planta forta i sana, que s’aclimata malament entre pedres, entre espines o en els camins que la gent trepitja.⁴⁵ Ja ens havia estat anunciat, fins i tot abans que Crist vingués a la terra.

Recordeu el salm segon: ¿per què s’avaloten les nacions, i els pobles tramen coses vanes? Els reis de la terra s’han aixecat i s’han reunit prínceps contra el Senyor i contra el seu Messies.⁴⁶ Ho veieu? Res de nou. S’oposaven a Crist abans que naixés; hom se li oposà, mentre els seus peus pacífics recorrien els camins de Palestina; el van perseguir després i ara, tot atacant els membres del seu Cos místic i real. ¿Per què tant d’odi, per què aquesta manera de rabejar-se en la càndida simplicitat, per què aquest esclafament universal de la llibertat de cada consciència?

Trenquem els seus lligams i traguem-nos el seu jou del damunt.⁴⁷ Trenquen el jou suau, llencen la càrrega, meravellosa càrrega de santedat i de justícia, de gràcia, d’amor i de pau. Estan enrabiats davant l’amor, es riuen de la bondat inerme d’un Déu que renuncia a l’ús de les seves legions d’àngels perquè el defensin.⁴⁸ Si el Senyor admetés la transacció, si sacrifiqués uns pocs innocents per tal de satisfer una majoria de culpables, encara podrien provar d’entendre-s’hi. Però no és aquesta, la lògica de Déu. El Nostre Pare és pare de debò, i està disposat a perdonar milers de faedors del mal, només que hi hagi deu justos.⁴⁹ Els qui es mouen per l’odi, no poden entendre aquesta misericòrdia, i es reforcen en llur aparent impunitat terrenal, alimentant-se de la injustícia.

El qui habita en els cels se’n riu; el Senyor se’n burla. Aleshores els parla indignat i els aterreix amb la seva ira.⁵⁰ Que n’és, de legítima, la ira de Déu i que n’és, de just, el seu furor, que n’és de gran, també, la seva clemència!

Jo he estat constituït rei dalt de Sió, la seva muntanya santa, per proclamar la seva llei. A mi m’ha dit el Senyor: tu ets el meu fill, avui t’he engendrat.⁵¹ La misericòrdia de Déu Pare ens ha donat el seu Fill com a Rei. Quan amenaça, s’entendreix; anuncia la seva ira i ens dóna el seu amor. Tu ets el meu fill: es dirigeix a Crist i es dirigeix a tu i a mi, si ens decidim a ésser alter Christus, ipse Christus.

Les paraules no poden seguir el cor, que s’emociona davant la bondat de Déu. Ens diu: tu ets el meu fill. No un estrany, ni un servent tractat amb benevolència, ni un amic, que ja fóra molt. Fill! Ens concedeix via lliure perquè visquem amb Ell la pietat del fill, i gosaria afirmar, així mateix, el desvergonyiment del fill d’un Pare que és incapaç de negar-li res.