Llistat de punts

L’esperança de l’Advent

No us volia dir res més en aquest primer diumenge d’Advent, quan comencem a comptar els dies que ens acosten al Naixement del Salvador. Hem vist la realitat de la vocació cristiana; com el Senyor ha confiat en nosaltres per dur ànimes cap a la santedat, per acostar-les a Ell, unir-les a l’Església, estendre el regne de Déu en tots els cors. El Senyor vol que ens donem, que siguem fidels, delicats, amorosos. Ens vol sants, molt seus.

D’una banda la supèrbia, la sensualitat i el tedi, l’egoisme; d’una altra, l’amor, la donació d’un mateix, la misericòrdia, la humilitat, el sacrifici, l’alegria. N’hi ha per triar. Has estat cridat a una vida de fe, d’esperança i de caritat. No pots abaixar el punt de mira i restar en un aïllament mediocre.

En una ocasió vaig veure una àguila tancada en una gàbia de ferro. Estava bruta, mig plomada. Tenia a les urpes un tros de carronya. Aleshores vaig pensar què seria de mi si abandonava la vocació rebuda de Déu. Em féu llàstima aquell animal solitari, engrillonat, que havia nascut per anar molt amunt i mirar el sol de fit a fit. Ens podem remuntar fins a les humils altures de l’amor de Déu, del servei a tots els homes. Però per això cal que en l’ànima no hi hagi racons on no pugui entrar el sol de Jesucrist. Hem de foragitar totes les preocupacions que ens n’aparten; i així Crist en la teva intel·ligència, Crist en els teus llavis, Crist en el teu cor, Crist en les teves obres. Tota la vida ―el cor i les obres, la intel·ligència i les paraules― plena de Déu.

Obriu els ulls i aixequeu el cap, que la vostra redempció s’acosta,⁵⁰ hem llegit a l’Evangeli. El temps d’Advent és temps d’esperança. Tot el panorama de la nostra vocació cristiana, aquesta unitat de vida que té com a nervi la presència de Déu, Pare Nostre, pot ésser una realitat diària, i ha de ser-ho.

Demana-ho amb mi a Nostra Senyora, imaginant-te com Ella devia passar aquests mesos, tot esperant el Fill que havia de néixer. I Nostra Senyora, Santa Maria, farà que siguis alter Christus, ipse Christus, un altre Crist, el mateix Crist!

Hem entrat en el temps de Quaresma: temps de penitència, de purificació, de conversió. No és pas una feina fàcil. El cristianisme no és un camí còmode: no n’hi ha prou d’estar a l’Església i deixar que passin els anys. En la vida nostra, en la vida dels cristians, la conversió primera ―aquest moment únic, que cadascú recorda i en el qual hom veu clarament allò que el Senyor ens demana― és important; però encara són més importants, i més difícils, les successives conversions. per tal de facilitar el treball de la gràcia divina amb aquestes conversions successives, cal mantenir l’ànima jove, invocar el Senyor, saber escoltar, haver descobert allò que va malament, demanar perdó.

Invocabit me et ego exaudiam eum, llegim en la litúrgia d’aquest diumenge:¹ si veniu a mi, jo us escoltaré, diu el Senyor. Considereu aquesta meravella dels miraments que Déu té envers nosaltres, sempre disposat a escoltar-nos, pendent en cada moment de la paraula de l’home. En tot moment ―però especialment ara, ja que el nostre cor està ben disposat, decidit a purificar-se―, Ell ens sent, i no desatendrà allò que demana un cor penedit i humiliat.²

El Senyor ens escolta per intervenir, per ficar-se en la nostra vida, per deslliurar-nos del mal i omplir-nos de bé: eripiam eum et glorificabo eum,³ el deslliuraré i el glorificaré, diu de l’home. Esperança de glòria, per tant: ja tenim aquí, com altres vegades, el començament d’aquest moviment íntim, que es la vida espiritual. L’esperança d’aquesta glorificació accentua la nostra fe i estimula la nostra caritat. Es així, doncs, que les tres virtuts teologals, virtuts divines, que ens fan assemblar al nostre Pare Déu, s’han posat en moviment. Quina manera millor de començar la Quaresma? Renovem la fe, l’esperança, la caritat. Aquesta és la font de l’esperit de penitència, del desig de purificació. La Quaresma no és tan sols una ocasió d’intensificar les pràctiques externes de mortificació: si ens penséssim que només és això, se’ns n’escaparia el sentit profund en la vida cristiana, perquè aquests actes externs, són ―ho torno a dir― fruit de la fe, de l’esperança i de l’amor.

Instaurare omnia in Christo, dóna com a lema Sant Pau als cristians d’Efes,¹¹ informar tot el món amb l’esperit de Jesús, col·locar Crist a l’entranya de totes les coses. Si exaltatus fuero a terra, omnia traham ad meipsum,¹² quan seré enlairat de terra, tot ho atrauré cap a mi. Crist, amb la seva Encarnació, amb la seva vida de treball a Natzaret, amb la seva predicació i miracles per les terres de Judea i de Galilea, amb la seva mort a la Creu, amb la seva Resurrecció, és el centre de la creació. Primogènit i Senyor de tota criatura.

La nostra missió de cristians és proclamar aquesta Reialesa de Crist, anunciar-la amb la nostra paraula i amb les nostres obres. El Senyor vol que el seus siguin a totes les cruïlles de la terra. Alguns els crida al desert, a desentendre’s dels avatars de la societat dels homes, per fer que aquests mateixos homes recordin als altres, amb llur testimoni, que Déu existeix. A d’altres, els encomana el ministeri sacerdotal. A la gran majoria, els vol enmig del món, en les ocupacions terrenals. Aquests cristians, per tant, han de dur Crist a tots els àmbits on es desenvolupen les tasques humanes: a la fàbrica, al laboratori, al treball de la terra, al taller de l’artesà, als carrers de les grans ciutats i a les senderes de muntanya.

M’agrada de recordar, a propòsit d’això, l’escena de la conversació de Crist amb els deixebles d’Emmaús. Jesús camina al costat dels dos homes que gairebé han perdut tota esperança, talment que comença a semblar-los que la vida no té sentit. Ell comprèn el seu dolor, penetra en el seu cor, els comunica quelcom de la vida que hi ha en Ell.

Quan, en arribar al poblet, Jesús fa el gest de passar de llarg, els dos deixebles l’aturen, i gairebé el forcen a romandre amb ells. El reconeixen després quan parteix el pa: el Senyor, exclamen, ha estat amb nosaltres. Llavors es van dir l’un a l’altre: ¿No és veritat que sentíem el cor abrandar-se’ns quan ens parlava pel camí i ens explicava les Escriptures?¹³ Cada cristià ha de fer Crist present entre els homes; ha d’obrar de tal manera que els qui el tractin percebin el bonus odor Christi,¹⁴ la bona olor de Crist; ha d’actuar de manera que a través de les accions del deixeble hom pugui descobrir el rostre del Mestre.

La festa de l’Ascensió del Senyor ens suggereix també una altra realitat; el Crist que ens anima a aquesta tasca en el món, ens espera al Cel. En altres mots: la vida a la terra, que estimem, no és la cosa definitiva; que no tenim aquí una ciutat permanent, sinó que busquem la futura⁴²ciutat immutable.

Tinguem cura, però, de no interpretar la Paraula de Déu dins els límits d’uns horitzons estrets. El Senyor no ens impulsa a ésser infeliços mentre caminem, esperant solament la consolació en el més enllà. Déu també vol que siguem feliços aquí, però delejant el compliment definitiu d’aquesta altra felicitat, que només Ell pot curullar enterament.

En aquesta terra, la contemplació de les realitats sobrenaturals, l’acció de la gràcia en les nostres ànimes, l’amor al proïsme com un fruit saborós de l’amor a Déu, ja suposen un avenç del Cel, una incoació destinada a créixer de dia en dia. Els cristians no suportem una doble vida: mantenim una unitat de vida, senzilla i forta en la qual es fonamenten i compenetren totes les nostres accions.

Crist ens espera. Vivim ja com a ciutadans del cel,⁴³ tot i essent plenament ciutadans de la terra, enmig de dificultats, d’injustícies, d’incomprensions; Però també enmig de l’alegria i de la serenitat que dóna saber-se cadascú fill estimat de Déu. Perseverem en el servei del nostre Déu, i veurem com augmenta en nombre i en santedat aquest exèrcit cristià de pau, aquest poble de corredempció. Siguem ànimes contemplatives, amb un diàleg constant, tractant el Senyor a totes hores; des del primer pensament del dia fins a l’últim de la nit, posant contínuament el nostre cor en Jesucrist Senyor Nostre, arribant a Ell per la Nostra Mare Santa Maria i, per Ell, al Pare i a l’Esperit Sant.

Si, malgrat tot, la pujada de Jesucrist al Cel ens deixa en l’ànima un regust amarg de tristor, recorrem a la seva Mare, com ho feren els apòstols: aleshores se’n tornaren a Jerusalem...i s’aplicaven unànimement a l’oració... amb Maria, la Mare de Jesús.⁴⁴

Una recepta única: santedat personal

El camí millor per no perdre mai l’audàcia apostòlica, els delers eficaços de servir tots els homes, no és altre que la plenitud de la vida de fe, d’esperança i d’amor; en un mot, la santedat. No trobo cap altra recepta fora d’aquesta: la santedat personal.

Avui, en unió amb tota l’Església, celebrem el triomf de la Mare, Filla i Esposa de Déu. I tal com fruïem en el temps de la Pasqua de la Resurrecció del Senyor tres dies després de la seva mort, ara ens sentim alegres perquè Maria, després d’acompanyar Jesús de Betlem a la Creu, ja és al seu costat en cos i ànima, gaudint de la glòria per tota l’eternitat. Aquesta és la misteriosa economia divina: Nostra Senyora, feta de ple partícip de l’obra de la nostra salvació, havia de seguir de prop els passos del seu Fill: la pobresa de Betlem, la vida oculta de treball ordinari a Natzaret, la manifestació de la divinitat a Canà de Galilea, els afronts de la Passió i el Sacrifici diví de la Creu, la benaurança eterna del Paradís.

Tot això ens afecta directament, perquè aquest itinerari sobrenatural també ha de ser el nostre camí. Maria ens ensenya que aquest camí es pot fer, que és segur. Ella ens ha precedit per la via de la imitació de Crist, i la glorificació de la Nostra Mare és la ferma esperança de la nostra pròpia salvació; per això li diem spes nostra i causa nostrae laetitiae, esperança nostra i causa de la nostra felicitat.

No podem abandonar mai la confiança d’arribar a ser sants, d’acceptar les invitacions de Déu, de ser perseverants fins a la fi. Déu. que ha iniciat en nosaltres l’obra de la santificació, la durà a terme.²³ Perquè si el Senyor està per nosaltres, ¿qui estarà contra nosaltres? El qui no va plànyer el seu propi Fill, sinó que el lliurà a la mort per tots nosaltres, ¿com després d’haver-nos donat el Fill, deixarà de donar-nos-ho tot amb Ell?²⁴

En aquesta festa tot convida a l’alegria. La ferma esperança en la nostra santificació personal és un do de Déu; però l’home no pot romandre passiu. Recordeu les paraules de Crist: si algú vol venir darrera meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu cada dia i que em segueixi.²⁵ Ho veieu? La creu cada dia. Nulla dies sine cruce!, cap dia sense Creu: cap jornada en la qual no ens carreguem sobre les espatlles la creu del Senyor, en la qual no acceptem el seu jou. Per això, no he volgut deixar de recordar-vos que l’alegria de la resurrecció és conseqüència del dolor de la Creu.

No tingueu por, però, perquè el mateix Senyor ens ha dit: veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us alleujaré. Preneu el meu jou damunt vostre i aprengueu de mi, que sóc mansuet i humil de cor, i trobareu repòs per a les vostres ànimes, perquè el meu jou és suau i la meva càrrega, lleugera.²⁶ Veniu ―glossa sant Joan Crisòstom―, no pas a retre comptes, sinó perquè sigueu deslliurats dels vostres pecats; veniu, perquè jo no tinc necessitat de la glòria que em pugueu procurar: tinc necessitat de la vostra salvació... No tingueu por, en sentir parlar de jou, perquè és suau; no tingueu por si parlo de càrrega, perquè és lleugera.²⁷

El camí de la nostra santificació personal passa, quotidianament, per la Creu: no és un camí desgraciat per tal com és Crist mateix qui ens ajuda i amb Ell no hi cap la tristesa. In laetitia, nulla dies sine cruce!, m’agrada de repetir; amb l’ànima traspassada d’alegria, cap dia sense Creu.