Llistat de punts

Ara no fa gaire he admirat un relleu en marbre que representa l’escena de l’adoració dels Mags a Déu Infant. Emmarcant el relleu, n’hi havia d’altres: quatre àngels, cadascun amb un símbol: una diadema, el món coronat per la creu, una espasa, un ceptre. D’aquesta forma plàstica, utilitzant signes coneguts, és il·lustrat l’esdeveniment que commemorem avui: uns homes savis ―la tradició diu que eren reis― s’agenollen davant un Nen, després de demanar a Jerusalem: on és el rei nou nat dels jueus?¹

Apressat per aquesta pregunta, jo també contemplo ara Jesús, ajagut en una menjadora,² en un indret que només és lloc adequat per a les bèsties. ¿On és, Senyor, la vostra reialesa: la diadema, l’espasa, el ceptre? Li pertanyen, i no els vol: regna en bolquers. És un Rei inerme, que se’ns mostra indefens: es un nen petit. ¿Com voleu no recordar aquells mots de l’Apòstol: s’anorreà prenent la condició d’esclau?³

Nostre Senyor s’encarnà, per manifestar-nos la voluntat del Pare. I heus aquí que, ja en el bressol, ens ensenya. Jesucrist ens busca ―amb una vocació, que és vocació a la santedat― per consumar, amb Ell, la Redempció. Considereu el seu primer ensenyament: hem de corredimir sense perseguir el triomf sobre els nostres pròxims, sinó sobre nosaltres mateixos. Com Crist, ens cal anorrear-nos, sentir-nos servidors dels altres, per dur-los a Déu.

On és el Rei? ¿No deu ser pas que Jesús desitja regnar, abans que res en el cor, en el teu cor? Per això es fa Infant perquè ¿qui no estima una criatura petita? ¿On és el Rei? ¿On és el Crist, que l'Esperit Sant procura formar en la nostra ànima? No pot estar en la supèrbia que ens separa de Déu, no pot estar en la falta de caritat que ens aïlla. Crist, aquí, no hi pot ser; aquí, l’home, s’hi queda sol.

Als peus de Jesús Infant, el dia de l’Epifania, a un Rei sense senyals externs de reialesa, podeu dir-li: Senyor, foragiteu la supèrbia de la meva vida; trenqueu-me l’amor propi, aquesta voluntat d’afermar-me i d’imposar-me als altres. Feu que el fonament de la meva personalitat sigui la identificació amb Vós.

S’acaba la nostra meditació del Dijous Sant. Si el Senyor ens ha ajudat ―i Ell sempre hi està disposat, n’hi ha prou que li obrim el cor―, ens veurem apressats a correspondre en allò que és més important: estimar. I sabrem difondre aquesta caritat entre els altres homes, amb una vida de servei. Us he donat exemple,³² hi insisteix Jesús, tot parlant als seus deixebles després de rentar-los els peus, la nit de la Cena. Allunyem del cor l’orgull, l’ambició, els desigs de predomini; i, al nostre costat i en nosaltres, refinaran la pau i l’alegria, arrelades en el sacrifici personal.

Finalment un filial pensament amorós envers Maria, Mare de Déu i Mare nostra. Perdoneu que us torni a explicar un record de la meva minyonia: una imatge que es difongué molt a la meva terra, quan Sant Pius X impulsà la pràctica de la comunió freqüent. Representava Maria adorant l’Hòstia santa. Avui, com aleshores i com sempre, Nostra Senyora ens ensenya de tractar Jesús, de reconèixer-lo i de trobar-lo en les diverses circumstàncies del dia i, d’una manera especial, en aquest instant suprem ―el temps s’uneix amb l’eternitat― del Sant Sacrifici de la Missa: Jesús, amb un gest de sacerdot etern, atreu cap a ell totes les coses, per col·locar-les, divino afflante Spiritu, amb l’alè de l’Esperit Sant, en la presència de Déu Pare.

En considerar la dignitat de la missió a la qual Déu ens crida, pot sorgir, tal vegada, la presumpció, la supèrbia, en l’ànima humana. És una falsa consciència de la vocació cristiana, la que encega, la que ens fa oblidar que som fets de fang, que som pols i misèria. Que no solament hi ha mal en el món, al voltant nostre, sinó que el mal és dins de nosaltres, que nia en el nostre cor, fent-nos capaços de vileses i d’egoismes. Solament la gràcia de Déu és roca forta: nosaltres som sorra, i sorra movedissa.

Si recorrem amb la mirada la història dels homes o la situació actual del món, causa dolor de contemplar que, després de vint segles, n’hi ha tan pocs que es diguin cristians, i que els que s’adornen amb aquest nom, son tantes vegades infidels a la seva vocació. Fa anys, una persona que no tenia mal cor, però que no tenia fe, mentre assenyalava un mapamundi, em va comentar: Heus aquí el fracàs de Crist. Tants de segles procurant ficar en l’ànima dels homes la seva doctrina, i vegeu-ne els resultats: no hi ha cristians.

Avui no manquen els qui encara pensen així. Però Crist no ha fracassat: la seva paraula i la seva vida fecunden contínuament el món. L’obra de Crist, la tasca que el seu Pare li encomanà encara no ha arribat a terme, la seva força travessa la història portant la veritable vida i quan ja totes les coses li hauran estat sotmeses, llavors el mateix Fill se sotmetrà en tant que home al qui li ha sotmès totes les coses, per tal que Déu sigui tot en totes les coses. ³²

En aquesta feina que va fent en el món, Déu ha volgut que siguem cooperadors seus, ha volgut córrer el risc de la nostra llibertat. M’arriba al fons de l’ànima contemplar Jesús acabat de néixer a Betlem: un nen indefens, inerme, incapaç d’oferir resistència. Déu es lliurà en mans dels homes, se’ns acosta i s’abaixa fins a nosaltres.

Jesucrist, essent de condició divina, no tingué per usurpació la seva igualtat amb Déu, i amb tot s’anorreà, prenent la condició d’esclau.³³ Déu condescendeix amb la nostra llibertat, amb la nostra imperfecció, amb les nostres misèries. Consenteix que els tresors divins siguin duts en vasos de terrissa, que els fem conèixer mesclant les nostres deficiències humanes amb la seva força divina.

Els cristians portem els grans tresors de la gràcia en vasos de terrissa;¹⁶ Déu ha confiat els seus dons a la fràgil i dèbil llibertat humana, i per bé que la força del Senyor certament ens assisteix, la nostra concupiscència, la nostra comoditat i el nostre orgull de vegades la rebutgen i ens porten a caure en pecat. En moltes ocasions, fa més d’un quart de segle, en resar el Credo i afirmar la meva fe en la divinitat de l’Església una, santa, catòlica i apostòlica, hi afegeixo malgrat tots els pesars. Quan he comentat aquest costum meu i algú em pregunta a què em vull referir, li responc: als teus pecats i als meus.

Tot això és cert, però no autoritza en cap cas a judicar l’Església de manera humana, sense fe teologal, fixant-se únicament en la major o menor qualitat de determinats eclesiàstics o de certs cristians. Fer-ho així, és romandre a la superfície. Allò que més importa en l’Església no és veure com responem els homes, sinó veure què fa Déu. L’Església es això: Crist present entre nosaltres; Déu que ve devers la humanitat per salvar-la cridant-nos amb la seva revelació, santificant-nos amb la seva gràcia, sostenint-nos amb la seva ajuda constant, en els petits i grans combats de la vida diària.

Podem arribar a desconfiar dels homes, i cada u està obligat a desconfiar personalment de si mateix i a coronar les seves jornades amb un mea culpa, amb un acte de contrició profund i sincer. Però no tenim dret a dubtar de Déu. I dubtar de l’Església, del seu origen diví, de l’eficàcia salvadora de la seva predicació i dels seus sagraments, és dubtar de Déu mateix, és no creure plenament en la realitat de la vinguda de l’Esperit Sant.

Abans que Crist fos crucificat ―escriu sant Joan Crisòstom― no hi havia cap reconciliació. I mentre no n’hi hagué no fou enviat l’Esperit Sant... L’absència de l’Esperit Sant era un signe de la ira divina. Ara que el veus enviat en plenitud, no dubtis de la reconciliació, però si algú preguntava: ¿on és ara l’Esperit Sant? Es podia parlar de la seva presència quan hi havia miracles, quan els morts eren ressuscitats i els leprosos guarits. Ara, ¿com podem saber que és present de debò? No us hi capfiqueu. Us demostraré que ara l’Esperit Sant també es troba entre nosaltres... Si no existís l’Esperit Sant, no podríem dir: Senyor, Jesús, ja que ningú no pot invocar Jesús com a Senyor, si no és en l’Esperit Sant (I Cor XII,3). Si no existís l’Esperit Sant, no podríem pregar amb confiança. Quan resem, en efecte, diem: Pare nostre que esteu en el Cel (Mt VI,9). Si no existís l’Esperit Sant, no podríem dir Pare a Déu. Com ho sabem, això? Perquè l’apòstol ens ensenya: I, per ser fills, Déu envià als nostres cors l’Esperit del seu Fill, que clama: Abba, Pare (Gal IV,6).

Per això, quan invoquis Déu Pare, recorda’t que ha estat l’Esperit el qui, en moure la teva ànima, t’ha donat aquesta oració. Si no existís l’Esperit Sant, no hi hauria en l’Església cap paraula de saviesa o de ciència, puix que és escrit: la paraula de saviesa és donada per l’Esperit (1 Cor XII,8)... Si l’Esperit Sant no fos present, l’Església no existiria. Però, si l’Església existeix, és segur que l’Esperit Sant no hi falta.¹⁷

Per damunt de les deficiències i limitacions humanes, hi insisteixo, l’Església és això: el signe i en una certa manera ―no pas en el sentit estricte en què l’essència dels set sagraments de la Nova Aliança ha estat definida dogmàticament― el sagrament universal de la presència de Déu en el món. Ser cristià és haver estat regenerat per Déu i enviat als homes, per anunciar-los la salvació. Si tinguéssim una fe ferma i viscuda, i féssim conèixer Crist amb audàcia, veuríem que davant els nostres ulls s’esdevenen miracles com els de l’època apostòlica.

Perquè ara també es retorna la vista a cecs, que havien perdut la capacitat d’esguardar el cel i de contemplar les meravelles de Déu; la llibertat és donada a coixos i tolits, que es trobaven lligats pels seus apassionaments i els cors dels quals ja no sabien estimar; hom fa que hi sentin els sords, que no volien saber de Déu; s’aconsegueix que parlin els muts, que tenien la llengua emmordassada perquè no volien confessar llurs derrotes, ressusciten morts, en qui el pecat havia destruït la vida. Comprovem un cop més que la paraula de Déu, és viva i eficaç i més penetrant que cap espasa de dos talls¹⁸ i, talment com els primers fidels cristians, ens alegrem en admirar la força de l’Esperit Sant i la seva acció en la intel·ligència i en la voluntat de les seves criatures.

Evocàvem abans els esdeveniments de Naïm. Podríem esmentar-ne d’altres, ara, perquè els Evangelis són plens d’escenes semblants. Aquests relats han remogut i continuaran removent sempre els cors de les criatures: ja que no entranyen solament el gest sincer d’un home que es compadeix dels seus semblants, perquè presenten essencialment la revelació dels seus semblants, perquè presenten essencialment la revelació de la caritat immensa del Senyor. El Cor de Jesús és el Cor de Déu encarnat, de l’Emmanuel, Déu amb nosaltres.

L’església, unida a Crist, neix d’un Cor ferit.³⁷ D’aquest Cor, obert de bat a bat, ens és transmesa la vida. ¿Com no hem de recordar aquí, ni que sigui de passada, els sagraments, a través dels quals Déu obra en nosaltres i ens fa partícips de la força redemptora de Crist? ¿Com no hem de recordar amb un agraïment particular el Santíssim Sagrament de l’Eucaristia, el Sant Sacrifici del Calvari i la seva constant renovació incruenta en la nostra Missa? Jesús que se’ns dóna com a aliment: perquè Jesucrist ve a nosaltres, tot ha canviat, i en el nostre ésser es manifesten forces ―l’ajuda de l’Esperit Sant― que omplen l’ànima, que informen les nostres accions, la nostra manera de pensar i de sentir. El Cor de Crist és pau per al cristià.

El fonament de la donació que el Senyor ens demana, no es concreta solament en els nostres desigs ni en les nostres forces, tantes vegades curts o impotents: primer de tot es recolza en les gràcies que l’Amor del Cor de Déu fet Home ens ha obtingut. Per això podem perseverar, i hem de fer-ho, en la nostra vida interior de fills del Pare Nostre que està en el Cel, sense donar-hi cabuda al descoratjament ni a la desesma. M’agrada de fer considerar com el cristià, en la seva existència ordinària i corrent, en els detalls més simples, en les circumstàncies normals de la seva jornada habitual, posa en exercici la fe, l’esperança i la caritat, perquè allí reposa l’essència de la conducta d’una ànima que compta amb l’auxili diví; i que, en la pràctica d’aquestes virtuts teologals, troba l’alegria, la força i la serenitat.

Aquests són els fruits de la pau de Crist, de la pau que ens duu el seu Cor Sacratíssim. Perquè ―tornem-ho a dir― l’amor de Jesús als homes és un aspecte insondable del misteri diví, de l’amor del Fill al Pare i a l’Esperit Sant. L’Esperit Sant, el llaç d’amor entre el Pare i el Fill, troba en el Verb un cor humà.

No és possible de parlar d’aquestes realitats centrals de la nostra fe, sense que ens adonem de la limitació de la nostra intel·ligència i les grandeses de la Revelació. Però, encara que no puguem abraçar aquestes veritats, encara que la nostra raó s’hi esbalaeixi, les creiem humilment i fermament: recolzats en el testimoni de Crist, sabem que són així. Que l’Amor, en el si de la Trinitat, vessa damunt tots els homes per l’Amor del Cor de Jesús.