Llistat de punts

Hem llegit, a la Santa Missa, un text de l’Evangeli segons Sant Joan: l’escena de la guarició miraculosa del cec de naixement. Jo penso que tots ens hem commogut una altra vegada davant el poder i la misericòrdia de Déu, que no mira indiferent la desgràcia humana. Però jo voldria fixar-me ara en uns altres trets: concretament, perquè vegem que quan hi ha amor de Déu, el cristià tampoc no se sent indiferent davant la sort dels altres homes, i també sap tractar tothom amb respecte; i que quan aquest amor decau, hi ha el perill d’una invasió, fanàtica i despietada, en la consciència dels altres.

Tot passant ―diu el Sant Evangeli― Jesús veié un home cec de naixement.¹ Jesús que passa! Jo m’he meravellat sovint davant aquesta forma senzilla de relatar la clemència divina. Jesús passa i de seguida s’adona del dolor. Considereu, en canvi, com eren de diferents aleshores els pensaments dels deixebles. Li demanen: Mestre, ¿quins pecats han fet que aquest home nasqués cec: els d’ell o els dels seus pares?²

Els falsos judicis

No ens hem d’estranyar que molta gent, i fins i tot gent que es tenen per cristians, es comportin d’una forma semblant: s’imaginen, abans que res, el mal. Sense cap prova, el pressuposen; i no solament ho pensen, sinó que s’atreveixen a expressar-ho en un judici aventurat davant la multitud.

La conducta dels deixebles podria, benèvolament, ésser qualificada de desaprensiva. En aquella societat ―com avui: que en això, no ha canviat gaire― n’hi havia d’altres, els fariseus, que d’aquesta actitud en feien una norma. Recordeu de quina forma els denuncia Jesucrist: vingué Joan, que no menja ni beu i diuen: té el dimoni al cos. Ha vingut el Fill de l’home, que menja i beu, i murmuren: vet aquí un home golut i bevedor de vi, amic de publicans i de pecadors.³

Atacs sistemàtics a la fama, denigració de la conducta irreprotxable: és aquesta crítica mordaç i punyent que va patir Jesucrist, i no és estrany que hi hagi qui reserva el mateix sistema a aquells qui, conscients de les seves lògiques i naturals misèries i errors personals, petits i inevitables ―podria afegir-hi coneixent la humana feblesa―, desitgen seguir el Mestre. Però la comprovació d’aquestes realitats no ens ha de menar a justificar tals pecats i delictes ―enraonies, se’n diu, amb una comprensió sospitosa contra el bon nom de ningú. Jesús anuncia que si el pare de família ha estat motejat de Belzebub, no cal esperar que es portin millor amb els de casa;⁴ però també aclareix que qui digui estúpid al seu germà serà sotmès a la gehenna del foc.⁵

¿D’on neix aquesta apreciació injusta amb els altres? Sembla com si alguns tinguessin posades contínuament unes ulleres que els alteren la visió. Per principi ja no entenen que sigui possible la rectitud o, si més no, la lluita constant per portar-se bé. Ho reben tot, com diu l’antic adagi filosòfic, segons el recipient: en la seva deformació prèvia. Per ells, fins allò que és més dret, reflecteix ―malgrat tot― una postura torçada que, hipòcritament, adopta una aparença de bondat. Quan descobreixen clarament el bé, escriu sant Gregori, escodrinyen per examinar si hi ha, a més, cap mal ocult.⁶

Dret a la intimitat

Tornem a l’escena del guariment del cec. Jesucrist ha replicat als seus deixebles que aquella desgràcia no és conseqüència del pecat, sinó l’ocasió perquè es manifesti el poder de Déu. l, amb una meravellosa senzillesa, decideix que el cec hi vegi.

Comença aleshores, juntament amb la felicitat, el turment d’aquell home. No el deixaran en pau. Primer són els veïns i els que abans l’havien vist captar.¹⁰ L’Evangeli no ens diu que se n’alegressin, sinó que no s’ho arribaven a creure, malgrat que el cec insistia en el fet que aquest, que abans no hi veia i ara hi veu, és ell mateix. En comptes de deixar-lo que gaudeixi serenament d’aquella gràcia, l’emmenen cap als fariseus, els quals li demanen novament com ha estat. I ell respon, per segona vegada: m’ha posat fang als ulls, m’he rentat i hi veig.¹¹

I els fariseus volen demostrar que això que ha passat, un bé i un gran miracle, no ha passat. Alguns recorren a raonaments mesquins, hipòcrites, molt poc equànimes: ha fet la guarició en dissabte, i com que treballar en dissabte és prohibit, neguen el prodigi. D’altres inicien allò que avui en diríem una enquesta. Van cap als pares del cec: ¿és aquest, el vostre fill, que dieu que va néixer cec? Doncs, ¿com és que ara hi veu?¹² La por als poderosos indueix els pares a respondre amb una proposició, que reuneix totes les garanties del mètode científic: sabem que aquest es el nostre fill i que va néixer cec; però com és que ara hi veu, no ho sabem ni qui li ha obert els ulls, no ho sabem, pregunteu-li-ho a ell, ja és prou gran perquè s’expliqui.¹³

Els qui fan l’enquesta no poden creure, perquè no volen creure. Cridaren per segona vegada el qui havia estat cec i li digueren:...nosaltres sabem que aquest home ―Jesucrist― és un pecador.¹⁴

Amb poques paraules, el relat de sant Joan exemplifica aquí un model d’atemptat tremend contra el dret bàsic, que per naturalesa correspon a tothom, d’ésser tractats amb respecte.

El tema continua essent actual. No costaria gens d’assenyalar, en aquesta època, casos d’aquesta curiositat agressiva que porta a furgar morbosament en la vida privada dels altres. Un mínim sentit de la justícia exigeix d’anar amb cautela i moderació, fins i tot en la investigació d’un presumpte delicte, sense prendre com a cert allò que només es una possibilitat. Hom comprèn clarament fins a quin punt la curiositat malsana d’esventrar allò que no tan solament no es cap delicte, sinó que pot ésser una acció honrosa i tot, hagi de qualificar-se com a perversió.

Davant els negociadora de la sospita, que fan l’efecte d’organitzar un tràfic de la intimitat, cal defensar la dignitat de cada persona, el seu dret al silenci. En aquesta defensa solen coincidir tots els homes honrats, tant si són cristians com no, perquè s’hi ventila un valor comú: la legítima decisió d’ésser un mateix, de no exhibir-se, de conservar en una justa i pudorosa reserva les seves alegries, penes i dolors de família; i, per damunt de tot, de fer el be sense espectacle, d’ajudar per pur amor els necessitats, sense l’obligació de publicar aquestes feines en servei dels altres i, menys encara, de descobrir la intimitat de la seva ànima davant la mirada indiscreta i obliqua de persones que no abasten ni desitgen abastar res de vida interior, si no es per mofar-se’n impiament.

Però, i que n’és de difícil de veure’s alliberats d’aquesta agressivitat tafanera! Els mètodes, per a no deixar l’home tranquil, s’han anat multiplicant. Em refereixo als mètodes tècnics, i també a sistemes d’argumentar acceptats, contra els quals es difícil d’enfrontar-se si hom vol conservar la reputació. Així, a vegades es pren com a punt de partida el fet que tothom es comporta malament; per tant, amb aquesta manera errònia de discórrer, apareix inevitable el meaculpisme, l’autocrítica. Si un no llença damunt seu una tona de llot, dedueixen que a més d’un dolent rematat, és hipòcrita i arrogant.

A voltes, el procediment és un altre: qui parla o escriu calumniant, està disposat a admetre que sou un home íntegre, però que altres potser no faran el mateix, i poden publicar que ets un lladre: ¿com ho demostres, que no ets un lladre? O bé: vostè ha afirmat incansablement que la seva conducta és neta, noble, recta. ¿El molestaria de considerar-ho de nou per comprovar si ―al contrari― aquesta conducta és tal vegada bruta, innoble i torçada?

Els textos de les Sagrades Escriptures que ens parlen de Nostra Senyora, justament fan veure com la Mare de Jesús acompanya el seu Fill pas a pas, associant-se a la seva missió redemptora, alegrant-se i patint amb Ell, estimant els qui Jesús estima, tot ocupant-se amb una sol·licitud maternal de tothom qui està al seu costat.

Pensem, per exemple, en el relat de les noces de Canà. Entre tants de convidats d’una d’aquestes sorolloses noces camperoles, a les quals hi van persones de diversos pobles, Maria s’adona que manca el vi.⁷ Només Ella ho veu, i de seguida. Que familiars se’ns fan les escenes de la vida de Crist! Perquè la grandesa de Déu, conviu amb les coses ordinàries, amb allò que és corrent. És propi d’una dona, i d’una mestressa de casa atenta, advertir un descuit, estar per aquests petits detalls que fan agradable l’existència humana: i així va actuar Maria.

Fixeu-vos també que és Joan qui ens conta l’escena de Canà: és l’únic evangelista que ha collit aquest tret de sol·licitud maternal. Sant Joan ens vol recordar que Maria ha estat present al començament de la vida pública del Senyor. Això ens demostra que ha sabut aprofundir la importància d’aquesta presència de la Senyora. Jesús sabia a qui confiava la seva Mare: a un deixeble que l’havia estimada, que havia aprés d’estimar-la com la seva pròpia mare i era capaç d’entendre-la.

Pensem ara en aquells dies que van seguir l’Ascensió, en espera de la Pentecosta. Els deixebles plens de fe pel triomf de Crist ressuscitat i anhelosos davant la promesa de l’Esperit Sant, volen sentir-se units, i els trobem cum Maria matre lesu, amb Maria, la Mare de Jesús.⁸ L’oració dels deixebles acompanya l’oració de Maria: era l’oració d’una família unida.

Aquesta vegada, qui ens transmet el fet és sant Lluc, l’evangelista que ha explicat la infantesa de Jesús amb més detalls. Sembla com si ens volgués donar a entendre que, així com Maria tingué un paper de primer pla en l’Encarnació del Verb, de manera semblant també era present en els orígens de l’Església, que és el Cos de Crist.

Des del primer moment de la vida de l’Església, tots els cristians que han buscat l’amor de Déu, aquest amor que se’ns revela i es fa carn en Jesucrist, s’han trobat amb la Verge, i n’han experimentat de maneres molt diverses la sol·licitud maternal. La Verge Santíssima es pot dir de veritat mare de tots els cristians. Sant Agustí ho deia amb paraules clares: cooperà amb la seva caritat perquè nasquessin en l’Església els fidels, membres d’aquell cap, del qual és efectivament mare segons el cos.⁹

Així no és estrany que un dels testimoniatges més antics de la devoció a Maria sigui justament una oració plena de confiança. Em refereixo a aquesta antífona composta fa segles, que repetim encara avui: Ens acollim sota la vostra protecció, Santa Mare de Déu: no menyspreeu les súpliques que us dirigim en la nostra necessitat, sinó salveu-nos sempre de tots els perills, Verge gloriosa i beneïda.¹⁰

L’amor de Crist portat als altres

Però fixeu-vos que Déu no ens declara: en comptes del cor, us donaré una voluntat de pur esperit. No: ens dóna un cor, i un cor de carn, com el de Crist. Jo no tinc un cor per a estimar Déu, i un altre per a estimar les persones de la terra. Amb el mateix cor amb què he estimat els meus pares i estimo els amics, amb aquest mateix cor jo estimo Crist, i el Pare, i l’Esperit Sant i Santa Maria. No em cansaré de repetir-ho: hem de ser molt humans; perquè, altrament, tampoc no podrem ser divins.

L’amor humà, l’amor d’aquí baix quan és de debò, ens ajuda a assaborir l’amor diví. Així entreveiem l’amor amb què gaudirem de Déu i el que hi haurà entre nosaltres, allà al cel, quan el Senyor sigui tot en totes les coses.²⁹ Aquest fet de començar a entendre què és l’amor diví ens empenyerà a manifestar-nos habitualment més compassius, més generosos.

Hem de donar el que rebem, ensenyar allò que aprenem; fer partícips els altres ―sense envaniment, amb senzillesa― d’aquest coneixement de l’amor de Crist. Quan realitzeu el vostre treball, quan exerciu la vostra professió en la societat, podeu i heu de convertir la vostra ocupació en una tasca de servei. La feina ben feta, que progressa i fa progressar, que té en compte els avanços de la cultura i de la tècnica, compleix una gran funció, sempre útil a la humanitat entera, si ens mou la generositat, i no l’egoisme, el bé de tots, i no el profit propi: si és ple de sentit cristià de la vida.

Amb ocasió d’aquest quefer, en la mateixa trama de les relacions humanes, heu de mostrar la caritat de Crist i els seus resultats concrets d’amistat, de comprensió, d’afecte humà, de pau. Tal com Crist va passar fent el bé³⁰ per tots els camins de Palestina, vosaltres, en els camins humans de la família, de la societat civil, de les relacions del treball professional ordinari, de la cultura i del descans, heu de dur a terme també una gran sembra de pau. Serà la millor prova que el regne de Déu ha arribat al vostre cor: nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida ―escriu l’apòstol Sant Joan― perquè estimem els germans.³¹

Ningú, però, no viu aquest amor, si no es forma en l’escola del Cor de Jesús. Solament si mirem i contemplem el Cor de Crist, aconseguirem que el nostre s’alliberi de l’odi i de la indiferència; solament així sabrem reaccionar d’una manera cristiana davant els sofriments dels altres. davant el dolor.

Recordeu l’escena que ens conta Sant Lluc, quan Crist caminava cap a la ciutat de Naïm.³² Jesús veu l’angoixa d’aquella gent, amb qui es creuava ocasionalment. Podia haver passat de llarg, o bé esperar una crida, una petició. Però ni se’n va ni s’espera. Pren la iniciativa, mogut per l’aflicció duna dona vídua, que havia perdut la sola cosa que li restava: el fill.

L’evangelista ens conta que Jesús se’n compadí: potser també es devia commoure externament, com en la mort de Llàtzer. No era, no és, Jesucrist, insensible al sofriment, que neix de l’amor, ni s’esplaia separant els fills dels pares: supera la mort per donar la vida, per tal que siguin a prop els qui s’estimen, exigint abans i alhora la preeminència de l’Amor diví que ha d’informar l’autèntica existència cristiana.

Crist coneix que l’envolta una multitud, que romandrà sorpresa davant el miracle i anirà pregonant l’esdeveniment per tota la contrada. Però el Senyor no actua artificiosament, per fer un gest: se sent senzillament afectat per la sofrença d’aquella dona, i no pot deixar de consolar-la. En efecte, s’hi atansà i li digué: no ploris.³³ Que és com donar-li a entendre: no et vull veure plorar, perquè jo he vingut a portar a la terra el goig i la pau. Després té lloc el miracle, manifestació del poder de Crist Déu. Però abans hi hagué la commoció de la seva ànima, manifestació evident de la tendresa del Cor de Crist Home.