Llistat de punts

Hem llegit, a la Santa Missa, un text de l’Evangeli segons Sant Joan: l’escena de la guarició miraculosa del cec de naixement. Jo penso que tots ens hem commogut una altra vegada davant el poder i la misericòrdia de Déu, que no mira indiferent la desgràcia humana. Però jo voldria fixar-me ara en uns altres trets: concretament, perquè vegem que quan hi ha amor de Déu, el cristià tampoc no se sent indiferent davant la sort dels altres homes, i també sap tractar tothom amb respecte; i que quan aquest amor decau, hi ha el perill d’una invasió, fanàtica i despietada, en la consciència dels altres.

Tot passant ―diu el Sant Evangeli― Jesús veié un home cec de naixement.¹ Jesús que passa! Jo m’he meravellat sovint davant aquesta forma senzilla de relatar la clemència divina. Jesús passa i de seguida s’adona del dolor. Considereu, en canvi, com eren de diferents aleshores els pensaments dels deixebles. Li demanen: Mestre, ¿quins pecats han fet que aquest home nasqués cec: els d’ell o els dels seus pares?²

Els falsos judicis

No ens hem d’estranyar que molta gent, i fins i tot gent que es tenen per cristians, es comportin d’una forma semblant: s’imaginen, abans que res, el mal. Sense cap prova, el pressuposen; i no solament ho pensen, sinó que s’atreveixen a expressar-ho en un judici aventurat davant la multitud.

La conducta dels deixebles podria, benèvolament, ésser qualificada de desaprensiva. En aquella societat ―com avui: que en això, no ha canviat gaire― n’hi havia d’altres, els fariseus, que d’aquesta actitud en feien una norma. Recordeu de quina forma els denuncia Jesucrist: vingué Joan, que no menja ni beu i diuen: té el dimoni al cos. Ha vingut el Fill de l’home, que menja i beu, i murmuren: vet aquí un home golut i bevedor de vi, amic de publicans i de pecadors.³

Atacs sistemàtics a la fama, denigració de la conducta irreprotxable: és aquesta crítica mordaç i punyent que va patir Jesucrist, i no és estrany que hi hagi qui reserva el mateix sistema a aquells qui, conscients de les seves lògiques i naturals misèries i errors personals, petits i inevitables ―podria afegir-hi coneixent la humana feblesa―, desitgen seguir el Mestre. Però la comprovació d’aquestes realitats no ens ha de menar a justificar tals pecats i delictes ―enraonies, se’n diu, amb una comprensió sospitosa contra el bon nom de ningú. Jesús anuncia que si el pare de família ha estat motejat de Belzebub, no cal esperar que es portin millor amb els de casa;⁴ però també aclareix que qui digui estúpid al seu germà serà sotmès a la gehenna del foc.⁵

¿D’on neix aquesta apreciació injusta amb els altres? Sembla com si alguns tinguessin posades contínuament unes ulleres que els alteren la visió. Per principi ja no entenen que sigui possible la rectitud o, si més no, la lluita constant per portar-se bé. Ho reben tot, com diu l’antic adagi filosòfic, segons el recipient: en la seva deformació prèvia. Per ells, fins allò que és més dret, reflecteix ―malgrat tot― una postura torçada que, hipòcritament, adopta una aparença de bondat. Quan descobreixen clarament el bé, escriu sant Gregori, escodrinyen per examinar si hi ha, a més, cap mal ocult.⁶

És difícil de fer entendre a aquestes persones, en les quals la deformació es converteix gairebé en una segona naturalesa, que és més humà i més verídic pensar bé del proïsme. Sant Agustí recomana el consell següent: Mireu d’adquirir les virtuts que creieu que manquen als vostres germans, i ja no els veureu els defectes, perquè vosaltres no els tindreu.⁷ Per alguns, aquesta manera de procedir s’identifica amb la ingenuïtat. Ells són més realistes, més raonables.

Erigint en norma de judici el prejudici, ofendran qui sigui abans d’escoltar raons. Després, objectivament, bondadosament, potser concediran a l’injuriat la possibilitat de defensar-se: contra tota moral i tot dret, perquè, en comptes de carregar-se ells amb la prova de la suposada falta, concedeixen a l’innocent el privilegi de la demostració de la seva innocència.

No seria sincer si no us confessés que les consideracions anteriors són quelcom més que un ràpid espigolar de tractats de dret i de moral. Es fonamenten en una experiència que no pocs han viscut en la pròpia carn; igual que molts d’altres han estat, sovint i durant molts anys, la diana d’exercicis de tir de murmuracions, de difamació, de calúmnia. La gràcia de Déu i un natural no gens rancorós han fet que tot això no els hagi deixat el més petit rastre d’amargor. Mihi pro minimo est, ut a vobis iudicer,⁸ no m’importa gaire que em judiqueu vosaltres, podrien dir amb Sant Pau. A vegades, emprant paraules més corrents, hauran afegit que tot els ha sortit sempre per una fotesa. Aquesta és la veritat.

D’altra banda, tampoc no puc negar que a mi em fa tristesa l’ànima de qui ataca injustament l’honradesa d’altra, perquè l’agressor injust s’enfonsa ell mateix. I pateixo també per tants que davant les acusacions arbitràries i desaforades, no saben on posar els ulls: estan aterrits, no les creuen possibles, pensen si tot plegat no deu ser un malson.

Fa uns quants dies que llegíem en l’Epístola de la Santa Missa el relat de Susanna, aquella dona casta, falsament incriminada de deshonestedat per dos vells corromputs. Susanna sospirà i respongué plorant als seus acusadors: estic agafada per tots costats perquè si faig això que em proposeu, caurà sobre meu la mort, i si m’hi nego, no m’escaparé de les vostres mans. Quantes vegades la insídia dels envejosos o dels intrigants col·loca moltes criatures netes, en la mateixa situació! Se’ls ofereix aquesta alternativa: ofendre el Senyor o veure denigrada llur honra. L’única solució noble i digna és alhora extremament dolorosa, i han de resoldre: m’estimo més de caure en les vostres mans, sense culpa, que no pas de pecar contra el Senyor.⁹

Dret a la intimitat

Tornem a l’escena del guariment del cec. Jesucrist ha replicat als seus deixebles que aquella desgràcia no és conseqüència del pecat, sinó l’ocasió perquè es manifesti el poder de Déu. l, amb una meravellosa senzillesa, decideix que el cec hi vegi.

Comença aleshores, juntament amb la felicitat, el turment d’aquell home. No el deixaran en pau. Primer són els veïns i els que abans l’havien vist captar.¹⁰ L’Evangeli no ens diu que se n’alegressin, sinó que no s’ho arribaven a creure, malgrat que el cec insistia en el fet que aquest, que abans no hi veia i ara hi veu, és ell mateix. En comptes de deixar-lo que gaudeixi serenament d’aquella gràcia, l’emmenen cap als fariseus, els quals li demanen novament com ha estat. I ell respon, per segona vegada: m’ha posat fang als ulls, m’he rentat i hi veig.¹¹

I els fariseus volen demostrar que això que ha passat, un bé i un gran miracle, no ha passat. Alguns recorren a raonaments mesquins, hipòcrites, molt poc equànimes: ha fet la guarició en dissabte, i com que treballar en dissabte és prohibit, neguen el prodigi. D’altres inicien allò que avui en diríem una enquesta. Van cap als pares del cec: ¿és aquest, el vostre fill, que dieu que va néixer cec? Doncs, ¿com és que ara hi veu?¹² La por als poderosos indueix els pares a respondre amb una proposició, que reuneix totes les garanties del mètode científic: sabem que aquest es el nostre fill i que va néixer cec; però com és que ara hi veu, no ho sabem ni qui li ha obert els ulls, no ho sabem, pregunteu-li-ho a ell, ja és prou gran perquè s’expliqui.¹³

Els qui fan l’enquesta no poden creure, perquè no volen creure. Cridaren per segona vegada el qui havia estat cec i li digueren:...nosaltres sabem que aquest home ―Jesucrist― és un pecador.¹⁴

Amb poques paraules, el relat de sant Joan exemplifica aquí un model d’atemptat tremend contra el dret bàsic, que per naturalesa correspon a tothom, d’ésser tractats amb respecte.

El tema continua essent actual. No costaria gens d’assenyalar, en aquesta època, casos d’aquesta curiositat agressiva que porta a furgar morbosament en la vida privada dels altres. Un mínim sentit de la justícia exigeix d’anar amb cautela i moderació, fins i tot en la investigació d’un presumpte delicte, sense prendre com a cert allò que només es una possibilitat. Hom comprèn clarament fins a quin punt la curiositat malsana d’esventrar allò que no tan solament no es cap delicte, sinó que pot ésser una acció honrosa i tot, hagi de qualificar-se com a perversió.

Davant els negociadora de la sospita, que fan l’efecte d’organitzar un tràfic de la intimitat, cal defensar la dignitat de cada persona, el seu dret al silenci. En aquesta defensa solen coincidir tots els homes honrats, tant si són cristians com no, perquè s’hi ventila un valor comú: la legítima decisió d’ésser un mateix, de no exhibir-se, de conservar en una justa i pudorosa reserva les seves alegries, penes i dolors de família; i, per damunt de tot, de fer el be sense espectacle, d’ajudar per pur amor els necessitats, sense l’obligació de publicar aquestes feines en servei dels altres i, menys encara, de descobrir la intimitat de la seva ànima davant la mirada indiscreta i obliqua de persones que no abasten ni desitgen abastar res de vida interior, si no es per mofar-se’n impiament.

Però, i que n’és de difícil de veure’s alliberats d’aquesta agressivitat tafanera! Els mètodes, per a no deixar l’home tranquil, s’han anat multiplicant. Em refereixo als mètodes tècnics, i també a sistemes d’argumentar acceptats, contra els quals es difícil d’enfrontar-se si hom vol conservar la reputació. Així, a vegades es pren com a punt de partida el fet que tothom es comporta malament; per tant, amb aquesta manera errònia de discórrer, apareix inevitable el meaculpisme, l’autocrítica. Si un no llença damunt seu una tona de llot, dedueixen que a més d’un dolent rematat, és hipòcrita i arrogant.

A voltes, el procediment és un altre: qui parla o escriu calumniant, està disposat a admetre que sou un home íntegre, però que altres potser no faran el mateix, i poden publicar que ets un lladre: ¿com ho demostres, que no ets un lladre? O bé: vostè ha afirmat incansablement que la seva conducta és neta, noble, recta. ¿El molestaria de considerar-ho de nou per comprovar si ―al contrari― aquesta conducta és tal vegada bruta, innoble i torçada?