Llistat de punts

Quelcom de semblant s’ha esdevingut en nosaltres. Sense gaires dificultats podríem trobar dins la nostra família, entre els nostres amics i companys, per no referir-me a l’immens panorama del món, tantes altres persones més dignes que nosaltres de rebre la crida de Crist. Més senzills, més savis, més influents, més importants, més agraïts, més generosos.

M’avergonyeixo de pensar-hi. Però també m’adono que la nostra lògica humana no serveix per explicar les realitats de la gràcia. Déu sol cercar instruments febles, per tal que es vegi amb una clara evidència que l’obra és seva. Sant Pau recorda tremolant la seva vocació: després de tots, se m’aparegué a mi, que sóc com un avortó i el més petit dels apòstols, que no sóc digne d’ésser anomenat apòstol, perquè vaig perseguir l’Església de Déu.¹⁵ Així ho escriu Saule de Tars, amb una personalitat i una empenta que la història no ha fet més que engrandir.

Sense que hi hagi intervingut cap mèrit per la nostra banda, us deia: perquè a la base de la vocació hi ha el coneixement de la nostra misèria, la consciència que les llums que il·luminen l’ànima ―la fe―, l’amor amb què estimem ―la caritat― i el desig pel qual ens sostenim ―l’esperança―, són dons gratuïts de Déu. Per això, no créixer en humilitat significa perdre de vista l’objectiu de l’elecció divina: ut essemus sancti, la santedat personal.

Ara, des d’aquesta humilitat, podem entendre tota la meravella de la crida divina. La mà de Crist ens ha tret d’un camp de blat: el sembrador estreny dins la mà nafrada el grapat de gra. La sang de Crist mulla la llavor, l’amara. En acabat, el Senyor llança en l’aire aquest blat per tal que morint esdevingui vida i, enfonsant-se en la terra, sigui capaç de multiplicar-se en espigues d’or.

Un camí de fe és un camí de sacrifici. La vocació cristiana no ens treu del nostre lloc, però exigeix que abandonem tot allò que destorba el voler de Déu. La llum que s’encén només és el principi; hem de seguir-la si volem que aquesta claredat sigui estrella, i després sol. Mentre els Mags eren a Pèrsia ―escriu Sant Joan Crisòstom― no veien sinó un estel; però en abandonar la pàtria, veieren el mateix sol de justícia. Hom pot dir que no haurien continuat veient l’estel si haguessin restat al seu país. Afanyem-nos, doncs, també nosaltres; i encara que tothom ens ho impedeixi, correm cap a la casa d’aquest Infant.⁶

Fermesa en la vocació

Hem vist a l'Orient la seva estrella i venim a adorar-lo. Quan el rei Herodes ho va saber, es contorbà, i amb ell tot Jerusalem.⁷ Encara avui es repeteix aquesta escena. Davant la grandesa de Déu, davant la decisió, seriosament humana i profundament cristiana, de viure d’una manera coherent amb la pròpia fe, no manca qui s’estranya i fins s’escandalitza, desconcertat. Hom diria que no conceben cap altra realitat que la que té cabuda en els seus limitats horitzons terrenals. Davant els fets de generositat que perceben en la conducta d’altres que han escoltat la crida del Senyor, somriuen amb displicència, s’espanten o bé ―en casos que semblen veritablement patològics― concentren tot l’esforç a impedir la santa determinació que una consciència ha pres amb la llibertat més plena.

Jo he presenciat, a vegades, el gest que podria qualificar-se com una mobilització general, contra aquells qui havien decidit dedicar tota la seva vida al servei de Déu i dels altres homes. N’hi ha que estan convençuts que el Senyor no pot escollir qui vulgui sense demanar-los permís per elegir-ne d’altres; i que l’home no és capaç de tenir la llibertat més plena, per respondre que sí a l'Amor o per rebutjar-lo. La vida sobrenatural de cada ànima és cosa secundària per als qui raonen així; pensen que mereix de prestar-hi atenció, però només quan s’hagin satisfet les petites comoditats i els egoismes humans. Si fos així, què en restaria, del cristianisme? Les paraules de Jesús, amoroses i exigents alhora, ¿són només per a ésser oïdes, o per a oir-les i posar-les en pràctica? Ell digué: sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte.⁸

Nostre Senyor es dirigeix a tots els homes, perquè vagin al seu encontre, perquè siguin sants. No crida solament els Reis Mags, que eren savis i poderosos; abans ja havia enviat als pastors de Betlem, no un estel, sinó un dels seus àngels.⁹ Però, pobres o rics, savis o no tan savis, han de fomentar en l’ànima la disposició humil que permet d’escoltar la veu de Déu.

Considereu el cas d'Herodes: era un potent de la terra, i té l’oportunitat de servir-se de la col·laboració dels savis: va reunir tots els grans sacerdots i els escribes del poble, i els preguntava on havia de néixer el Messies.¹⁰ El seu poder i la seva ciència no el porten a reconèixer Déu. Per al seu cor empedreït, poder i ciència són instruments de maldat: el desig inútil d’anihilar Déu, el menyspreu de la vida d’un grapat de nens innocents.

Continuem llegint el sant Evangeli: ells respongueren: a Betlem de Judà, perquè així està escrit pel profeta: I tu, Betlem, terra de Judà, no ets pas la més petita entre els prínceps de Judà; perquè de tu sortirà un cabdill que pasturarà el meu poble d’Israel.¹¹ No podem passar per alt aquests detalls de misericòrdia divina: aquell que anava a redimir el món, neix en un llogarret perdut. I és que Déu no fa accepció de persones,¹² tal com ens ho repeteix insistentment l’Escriptura. No es fixa, per a invitar una ànima a una vida de plena coherència amb la fe, en mèrits de fortuna, en noblesa de família, en alts graus de ciència. La vocació precedeix tots els mèrits: l’estrella que havien vist a l'Orient els anava al davant fins que arribant sobre el lloc on era l’Infant va aturar-se.¹³

La vocació és abans que res; Déu ens estima abans que sapiguem dirigir-nos-hi, i posa en nosaltres l’amor amb el qual podem correspondre-li. La paternal bondat de Déu ens ve a trobar.¹⁴ Nostre Senyor no tan sols és just, sinó que és molt més: és misericordiós. No espera que hi anem, Ell s’avança, amb mostres inequívoques d’afecte paternal.

Arriscada seguretat del cristià

Qui habitat in adiutorio Altissimi, in protectione Dei coeli commorabitur,⁴ habitar sota la protecció de Déu, viure amb Déu: aquesta és l’arriscada seguretat del cristià. Cal estar persuadits que Déu ens escolta, que està pendent de nosaltres: així el nostre cor s’omplirà de pau. Però viure amb Déu és indubtablement córrer un risc, perquè el Senyor no s’acontenta compartint: ho vol tot. I acostar-se una mica més a Ell vol dir estar disposat a una nova conversió, a una nova rectificació, a escoltar-ne més atentament les inspiracions, els sants desigs que fa brollar en la nostra ànima i a posar-los per obra.

Des de la nostra primera decisió conscient de viure amb integritat la doctrina de Crist, és segur que hem avançat molt pel camí de la fidelitat a la seva Paraula. Tot i així, ¿no és cert que encara hi ha moltes coses per fer?, ¿oi que per damunt de tot hi ha molta supèrbia? Falta, sens dubte, un nou canvi, una lleialtat més plena, una humilitat més profunda, talment que, en decréixer el nostre egoisme, creixi Crist en nosaltres, ja que illum oportet crescere, me autem minui,⁵ cal que Ell creixi i que jo minvi.

No és possible restar immòbils. Cal anar endavant cap a la meta que sant Pau assenyalava: no visc jo, sinó que és Crist qui viu en mi.⁶ L’ambició és alta i nobilíssima: la identificació amb Crist, la santedat, però no hi ha cap més camí, si hom vol ser coherent amb la vida divina que, pel Baptisme, Déu ha fet néixer en les nostres ànimes. L’avenç és progrés en santedat: el retrocés és negar-se al desenvolupament normal de la vida cristiana. Perquè el foc de l’amor de Déu necessita ésser alimentat, créixer cada dia, arrelant-se en l’ànima; i el foc es manté viu cremant coses noves. Per això, si no es fa més gran, perilla d’extingir-se.

Recordeu les paraules de sant Agustí: Si dius prou, estàs perdut. Vés sempre endavant, camina sempre, progressa sempre. No et quedis al mateix lloc, no reculis, no et desviïs.⁷

Ara la Quaresma ens posa davant d’aquestes preguntes fonamentals: ¿Avanço en la meva fidelitat a Crist?, en desigs de santedat?, en generositat apostòlica en la meva vida diària, en el meu treball ordinari entre els companys de professió?

Cadascú, sense remor de paraules, que respongui aquestes preguntes, i veurà com cal una nova transformació perquè Crist visqui en nosaltres, perquè la seva imatge es reflecteixi netament en la nostra conducta.

Si algú vol venir darrera meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu cada dia i que em segueixi.⁸ Ens ho diu Crist una altra vegada, com a cau d’orella, íntimament: la Creu cada dia. No solament ―escriu sant Jeroni― en temps de persecució, o quan ens ve la possibilitat del martiri, sinó en tota situació, en tota obra, en tot pensament, en tota paraula, hem de negar el que érem abans i hem de confessar el que ara som, ja que hem renascut en Crist.⁹

Aquestes consideracions no són en realitat res més que el ressò d’aquelles altres de l’Apòstol: En altre temps éreu tenebres; però ara sou llum en el Senyor. Comporteu-vos, doncs, com a fills de la llum. El fruit de la llum consisteix a caminar en tota bondat, justícia i veritat: cercant tot el que és agradable a Déu.¹⁰

La conversió és cosa d’un instant; la santificació és una feina per a tota la vida. La llavor divina de la caritat, que Déu ha posat en les nostres ànimes, aspira a créixer, a manifestar-se en obres, a donar fruits que responguin a cada moment a allò que és agradable al Senyor. És indispensable per això, estar disposats a recomençar, a retrobar ―en les noves situacions de la nostra vida― la llum, l’impuls de la primera conversió. I aquesta és la raó per la qual hem de preparar-nos amb un examen profund, demanant ajut al Senyor, per tal que puguem conèixer-lo millor i conèixer-nos millor a nosaltres mateixos. No hi ha cap més camí, si ens hem de convertir, altra vegada.

La lluita interior

Suporta les dificultats com un bon soldat del Crist Jesús,⁹ ens diu sant Pau. La vida del cristià és milícia, guerra, una bellíssima guerra de pau, que no coincideix en res amb les empreses bèl·liques humanes, perquè s’inspiren en la divisió i molts cops en els odis, i la guerra dels fills de Déu contra el propi egoisme es basa en la unitat i en l’amor. El cert és que tot i viure en la carn, no militem segons la carn; perquè les armes de la nostra lluita no són pas carnals, sinó poderoses en Déu per destruir fortaleses; és a dir que amb elles destruïm els raonaments i qualsevol altivesa que s’alci contra el coneixement de Déu.¹⁰ És l’escaramussa sense treva contra l’orgull, contra la prepotència que ens disposa a obrar el mal, contra els judicis amb envaniment.

En aquest Diumenge de Rams, quan Nostre Senyor comença la setmana decisiva per a la nostra salvació, deixem-nos de consideracions superficials, anem al gra, a allò que és veritablement important. Mireu, el que hem de pretendre és d’anar al cel. Si no, no hi ha res que pagui el tret. Per a anar al cel, és indispensable la fidelitat a la doctrina de Crist. Per a ésser fidel, és indispensable ésser obstinat amb constància en la nostra contesa contra els obstacles que s’oposen a la nostra eterna felicitat.

Ja sé que, de seguida, en parlar de combatre, se’ns posa al davant la nostra debilitat, i preveiem les caigudes, els errors. Déu ja hi compta. És inevitable que, tot caminant, fem polseguera. Som criatures i estem plens de defectes. Jo diria que n’hi ha d’haver sempre: són l’ombra que, en la nostra ànima, aconsegueix que destaquin més, per contrast, la gràcia de Déu i el nostre intent per a correspondre a la mercè divina. I aquest clarobscur ens farà humans, humils, comprensius, generosos.

No ens enganyem: en la nostra vida, si comptem amb coratge i amb victòries, haurem de comptar amb defallences i amb derrotes. Aquesta ha estat sempre la peregrinació del cristià aquí a la terra, també la d’aquells que venerem en els altars. ¿Us recordeu de Pere, d’Agustí, de Francesc? No m’han agradat mai aquestes biografies de sants en els quals, amb ingenuïtat, però també amb manca de doctrina, ens presenten les gestes d’aquests homes com si estiguessin confirmats en gràcia des del si matern. No. Les veritables biografies dels herois cristians són com les nostres vides: lluitaven i guanyaven, lluitaven i perdien. I aleshores, contrits, tornaven a la lluita.

No ens ha d’estranyar que siguem derrotats amb una relativa freqüència, d’ordinari i fins i tot sempre en matèries de poca importància, que ens fiblen com si en tinguessin molta. Si ha amor de Déu, si hi ha humilitat, si hi ha perseverança i tenacitat en la nostra milícia, aquestes derrotes no tindran gaire importància. Perquè vindran les victòries, que seran glòria als ulls de Déu. Els fracassos no existeixen si un obra amb rectitud d’intenció i volent complir la voluntat de Déu, comptant sempre amb la seva gràcia i amb el nostre no-res.

Tracte amb l’Esperit Sant

Viure segons l’Esperit Sant és viure de fe, d’esperança, de caritat; deixar que Déu prengui possessió de nosaltres i canviï els nostres cors de soca-rel, per fer-los a la seva mida. Una vida cristiana madura, profunda i ferma, és cosa que un hom no improvisa, perquè és el fruit del creixement de la gràcia de Déu en nosaltres. Els Fets dels Apòstols, descriuen la situació de la primitiva comunitat cristiana amb una frase breu, però plena de sentit: tots perseveraven en les instruccions dels Apòstols, en la comunicació de la fracció del pa i en la pregària.²⁵

Fou així com van viure aquells primers, i com hem de viure nosaltres: la meditació de la doctrina de la fe fins a fer-la pròpia, la trobada amb Crist en l’Eucaristia, el diàleg personal ―l’oració sense anonimat― cara a cara amb Déu, han de constituir com la substància última de la nostra conducta. Si això falta, hi haurà tal vegada una reflexió erudita, una activitat més o menys intensa, devocions i pràctiques. Però no hi haurà una existència cristiana autèntica, perquè mancarà la compenetració amb Crist, la participació real i viscuda en l’obra divina de la salvació.

És una doctrina que s’aplica a qualsevol cristià perquè tots som cridats igualment a la santedat. No hi ha cristians de segona categoria, obligats a posar en pràctica només una versió rebaixada de l’Evangeli: tots hem rebut el mateix Baptisme i, per bé que existeix una amplia diversitat de carismes i de situacions humanes, l’Esperit que distribueix els dons divins, és el mateix, la fe és la mateixa, l’esperança és la mateixa, la caritat és la mateixa.²⁶

Podem prendre, doncs, com si fos dirigida a nosaltres la pregunta que formula l’Apòstol: ¿No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit Sant habita en vosaltres?,²⁷ i rebre-la com una invitació a un tracte més personal i directe amb Déu. Per desgràcia el Paraclet és, per alguns cristians, el Gran Desconegut: un nom que hom pronuncia, però que no és Algú ―una de les tres Persones del Déu únic―, amb qui l’home parla i del qual l’home viu.

Però cal ―en canvi― que el tractem amb una senzillesa assídua i amb confiança, tal com l’Església ens ho ensenya de fer a través de la litúrgia. Aleshores coneixerem més Nostre Senyor i, ensems, ens adonarem més plenament del do immens que suposa el fet de dir-nos cristians: veurem tota la grandesa i tota la veritat d’aquest fer-se Déu, d’aquesta participació en la vida divina, a la qual ja m’he referit abans.

Perquè l’Esperit Sant no és un artista que dibuixa en nosaltres la divina substancia, com si Ell en fos aliè, no és d’aquesta manera que ens condueix a la semblança divina; sinó que Ell mateix, que és Déu i procedeix de Déu, s’estampa en els cors que el reben com el segell sobre la cera i, així, per la comunicació de si mateix i la semblança, restableix la naturalesa segons la bellesa del model diví i restitueix a l’home la imatge de Déu.²⁸