Llistat de punts

—Déu és el meu Pare! —Si medites això no sortiràs d'aquesta consideració consoladora. —Jesús és el meu Amic entranyable! (un altre Mediterrani), que m'estima amb tota la divina bogeria del seu Cor.

—L'Esperit Sant és el meu Consolador!, que em guia al llarg de tot el meu camí.

Pensa-ho bé. —Tu ets de Déu…, i Déu és teu.

Ens hi trobem bé, Senyor, dins la teva mà ferida. Estreny-nos ben fort!, masega'ns!, fes que perdem tota la misèria terrenal!, que ens purifiquem, que ens encenguem, que ens sentim amarats en la teva Sang!

—I en acabat, llança'ns lluny!, lluny, amb afanys de collita, a una sembra cada dia més fecunda, per Amor a Tu.

Em veig com un pobre ocellet que, acostumat a volar només d'arbre en arbre o, com a màxim, fins al balcó d'un tercer pis…, un dia, en la seva vida, tingué arrencada per arribar fins al teulat de certa casa modesta, que no era pas un gratacel…

Però heus aquí que una àguila arrabassa el nostre ocell —el confongué amb una cria de la seva raça—, i, entre les seves garres poderoses, l’ocellet puja, puja molt enlaire, per damunt de les muntanyes de la terra i dels pics de neu, per damunt dels núvols blancs i blaus i rosats, més amunt encara, fins a mirar de front el sol… I llavors l'àguila, deixant anar l'ocellet, li diu: apa, vola!…

—Senyor, que no torni a volar arran de terra!, ¡que estigui sempre il·luminat pels raigs del Sol diví —Crist— en l'Eucaristia!, ¡que el meu vol no s'interrompi fins que no trobi el repòs del teu Cor!

Renova cada dia el desig eficaç d'anorrear-te, d'abnegar-te, d'oblidar-te de tu mateix, de caminar in novitate sensus amb una vida nova, canviant aquesta misèria nostra per tota la grandesa oculta i eterna de Déu.

Vius content, molt feliç, per bé que de vegades notis la urpada de la tristesa, i fins i tot palpis quasi habitualment un sediment real de pesar.

—Poden coexistir, aquesta alegria i aquesta angúnia, cadascuna en el seu «home»: la primera, en el nou; l'altra, en el vell.

Admira aquesta paradoxa amable de la condició de cristià: la nostra pròpia misèria és la que ens duu a refugiar-nos en Déu, a «deïficar-nos», i amb Ell ho podem tot.

¿Minúcies i nimietats a les quals res no dec, de les quals res no espero, ocupen la meva atenció més que el meu Déu? ¿Amb qui estic, quan no estic amb Déu?

Agraeix a Jesús la seguretat que et dóna!

Perquè no és tossuderia: és llum de Déu, que et fa trobar-te ferm, com al damunt de roca, mentre que altres, als qui els toca fer un trist paper —tot i que són tan bons—, sembla com si s'enfonsessin en la sorra…, mancats del fonament de la fe.

Demana al Senyor que les exigències de la virtut de la fe es compleixin en la teva vida i en la de tots.

No saps si has progressat, ni quant…

—Què en faries, d'aquest càlcul?…

—L'important és que perseveris, que el teu cor cremi en foc, que vegis més llum i més horitzons…: que t’afanyis per les nostres intencions, que les pressentis —encara que no les coneguis—, i que per totes preguis.

No ens podem atribuir mai el poder de Jesús, que passa entre nosaltres. El Senyor passa, i transforma les ànimes, quan ens posem tots al seu costat, amb un sol cor, amb una sola convicció, i amb un sol desig de ser bons cristians; però és Ell, no tu, ni jo. És Crist que passa!

—I a més, es queda en els nostres cors —¡en el teu i en el meu!—, i en els nostres sagraris.

—És Jesús que passa, i Jesús que es queda. Roman en tu, en cada un de vosaltres i en mi.

Sigues generós! No li demanis a Jesús, ni un consol!

—Per què?, m'has preguntat. Perquè, t'he contestat, prou saps que, ni que sembli que aquest Déu Nostre és lluny, ¡es troba assentat en el centre de la teva ànima, donant un relleu diví a la teva vida entera!