Llistat de punts

Déu meu: ¿com pot ser que jo vegi un Santcrist, i no clami de dolor i d'amor?

¡Quin respecte, quina veneració, quina estimació que hem de sentir per una sola ànima, davant aquesta realitat: que Déu l'estima com a cosa seva!

No s'ha limitat pas el Senyor a dir-nos que ens estima: sinó que ens ho ha demostrat amb les obres, amb la vida entera. —I tu?

No deixaré d'insistir-te, perquè se't gravi bé a l’ànima: pietat!, pietat!, pietat!, ja que, si faltes a la caritat, serà perquè és escassa la teva vida interior: no perquè tinguis mal caràcter.

Que sàpigues, cada dia i amb generositat, molestar-te alegrement i discretament per servir i per fer grata la vida als altres.

—Aquesta manera de procedir és veritable caritat de Jesucrist.

Cal estimar Déu, perquè el cor és fet per a estimar. Per això, si no el posem en Déu, en la Verge, Mare nostra, en les ànimes…, amb un afecte net, el cor es venja…, i esdevé un niu de cucs.

Aquell matí —per superar l'ombra de pessimisme que t'assetjava— també vas insistir, com fas diàriament…, però vas «burxar» més el teu Àngel. Li vas adreçar amoretes, i li vas dir que t'ensenyés a estimar Jesús, almenys, almenys, com l'estima ell… I et vas quedar tranquil.

Practica una caritat alegre, dolça i ferma, humana i sobrenatural; caritat afectuosa, que sàpiga acollir tothom amb un somrís habitual sincer; que sàpiga comprendre les idees i els sentiments dels altres.

—Així, suaument i fortament, sense cedir en la conducta personal ni en la doctrina, la caritat de Crist —ben viscuda— et donarà l'esperit de conquesta: tindràs cada dia més fam de treball per les ànimes.

El Senyor, amb els braços oberts, et demana una constant almoina d'amor.

No et limitis a parlar al Paràclit, escolta'l!

En la teva oració, considera que la vida d'infància, en fer-te descobrir amb profunditat que ets fill de Déu, t'omplí d'amor filial al Pare; pensa que, abans, has anat per Maria a Jesús, a qui adores com a amic, com a germà, com a amant que ets d'Ell…

Després, en rebre aquest consell, has entès que, fins ara, sabies que l'Esperit Sant habitava en la teva ànima, per santificar-la…, però no havies «entès» aquella veritat de la seva presència. Ha calgut aquest suggeriment: ara sents l'Amor dintre teu; i vols tractar-lo, ser el seu amic, el seu confident…, facilitar-li el treball de polir, d'arrencar, d'encendre…

No ho sabré fer!, pensaves. —Escolta'l, t'insisteixo. Ell et donarà forces, Ell ho farà tot, si tu vols…, que sí que vols!

—Resa-li: Diví Hoste, Mestre, Llum, Guia, Amor: que sàpiga afalagar-te, i escoltar les teves lliçons, i encendre'm, i seguir-te i estimar-te.

Per acostar-te a Déu, per volar fins a Déu, necessites les ales fermes i generoses de l'Oració i de l'Expiació.

Per evitar la rutina en les oracions vocals, procura recitar-les amb el mateix amor amb què parla per primera vegada l'enamorat…, i com si fos l'última ocasió en què poguessis adreçar-te al Senyor.

Si estàs orgullós de ser fill de Santa Maria, pregunta't: ¿quantes manifestacions de devoció a la Mare de Déu tinc durant la jornada, del matí a la nit?

Hi ha dues raons, entre d'altres, es deia aquell amic, per desagreujar la meva Mare Immaculada els dissabtes i vigílies de les seves festes.

—La segona és que els diumenges i les festes de la Mare de Déu (que solen ser festes de pobles), en comptes de dedicar-les la gent a la pregària, les dedica —n'hi ha prou amb obrir els ulls i veure-hi— a ofendre amb pecats públics i crims escandalosos el Nostre Jesús.

La primera: que els qui volem ser bons fills no vivim, potser empesos per satanàs, amb l'atenció deguda aquests dies dedicats al Senyor i a la seva Mare.

—Ja t'adones que, malauradament, continuen estant molt d'actualitat aquestes raons, perquè també nosaltres desagreugem.

Sempre he entès l'oració del cristià com una conversa amorosa amb Jesús, que no s'ha d'interrompre ni tan sols en els moments en què físicament som lluny del Sagrari, perquè tota la nostra vida està feta de cobles d'amor humà a la manera divina…, i sempre podem estimar.

És tant l'Amor de Déu per les seves criatures, i hauria de ser tanta la nostra correspondència que, quan es diu la Santa Missa, s'haurien d'aturar els rellotges.

Les sarments, unides a la vinya, maduren i donen fruits.

—Què hem de fer tu i jo? Estar ben units, per mitjà del Pa i de la Paraula, a Jesucrist, que és la nostra vinya…, dient-li paraules d'afecte al llarg de tot el dia. Els enamorats ho fan així.

Estima'l molt, el Senyor. Custodia en la teva ànima, i fomenta-la, aquesta urgència d'amar-lo. Estima Déu, justament ara, quan potser bastants dels qui el tenen en les seves mans no el volen, el maltracten i l'abandonen.

¡Tracta'm molt bé el Senyor, en la Santa Missa i durant tota la jornada!

L’oració és l'arma més poderosa del cristià. L'oració ens fa eficaços. L'oració ens fa feliços. L'oració ens proporciona tota la força necessària, per complir els mandats de Déu.

—Sí!, tota la teva vida pot ser i ha de ser oració.

La santedat personal no és una entelèquia, sinó una realitat precisa, divina i humana, que es manifesta constantment en fets diaris d'Amor.

L'esperit d'oració que anima la vida entera de Jesucrist entre els homes, ens ensenya que totes les obres —grans i petites— han d'anar precedides, acompanyades i seguides d'oració.

Viu la fe, alegre, agafat a Jesucrist. —Estima'l de debò —de debò, de debò!—, i seràs protagonista de la gran Aventura de l'Amor, perquè estaràs cada dia més enamorat.

Digues-li a poc a poc al Mestre: Senyor, només vull servir-te! ¡Només vull complir els meus deures, i estimar-te amb ànima enamorada! Fes-me sentir el teu pas ferm al meu costat. Sigues Tu el meu únic suport.

—Digues-li-ho a poc a poc…, ¡i digues-li-ho de veres!

Tu, per la teva condició de cristià, no pots viure d'esquena a cap inquietud, a cap necessitat dels teus germans els homes.

¡Amb quina insistència l'Apòstol Sant Joan predicava el mandatum novum! —«Que us estimeu els uns als altres!»

—Em posaria de genolls, sense fer comèdia —m'ho diu a crits el cor—, a fi de demanar-vos per amor de Déu que us estimeu, que us ajudeu, que us doneu la mà, que us sapigueu perdonar.

—Per tant, us cal rebutjar la supèrbia, ser compassius, tenir caritat; prestar-vos mútuament l'auxili de l'oració i de l'amistat sincera.

Només seràs bo, si saps veure les coses bones i les virtuts dels altres.

—Per això, quan hagis de corregir, fes-ho amb caritat, en el moment oportú, sense humiliar…, i amb ànim d'aprendre i de millorar tu mateix en allò que corregeixes.

Estima i practica la caritat, sense límits i sense discriminacions, perquè és la virtut que ens caracteritza als deixebles del Mestre.

—Tanmateix, aquesta caritat no et pot portar —deixaria de ser virtut— a esmortir la fe, a treure les arestes que la defineixen, a dulcificar-la fins convertir-la, com alguns pretenen, en una cosa amorfa que no té la força i el poder de Déu.

Has de conviure, has de comprendre, has de ser germà del teus germans els homes, has de posar amor —com diu el místic castellà— on no hi ha amor, per treure'n amor.

La crítica, quan hagis de fer-la, ha de ser positiva, amb esperit de col·laboració, constructiva, i mai al darrera de l'interessat.

—Si no, és una traïció, una murmuració, una difamació, potser una calúmnia… i, sempre, una falta de bonhomia.

Quan vegis que la glòria de Déu i el bé de l'Església exigeixen que parlis, no callis.

—Pensa-ho: ¿qui no seria valent de cara a Déu, amb l'eternitat al davant? No hi ha res a perdre i, en canvi, sí molt a guanyar. Llavors, ¿per què no t'hi atreveixes?

No som bons germans dels nostres germans els homes, si no estem disposats a mantenir una recta conducta, encara que els qui ens envoltin interpretin malament la nostra actuació, i reaccionin d'una manera desagradable.

Déu m'estima… I l'Apòstol Joan escriu: «estimem, doncs, Déu, ja que Déu ens estimà primer». —Per si fos poc, Jesús s'adreça a cadascun de nosaltres, malgrat les nostres innegables misèries, per preguntar-nos com a Pere: «Simó, fill de Joan, m'estimes més que aquests?»…

—És l'hora de respondre: «Senyor, Tu ho saps tot, Tu saps que t'estimo!», afegint amb humilitat: ajuda'm a estimar-te més, augmenta'm l'amor!

Estima apassionadament el Senyor. Estima'l amb bogeria!, perquè si hi ha amor —aleshores!— goso afirmar que ni tan sols calen els propòsits. Els meus pares —pensa en els teus— no necessitaven fer propòsit d'estimar-me, ¡i quin devessall de detalls quotidians d'afecte tenien amb mi!

Amb aquest cor humà, podem i hem d'estimar Déu.

Sant Pau ens dóna una recepta de caritat fina: alter alterius onera portate et sic adimplebitis legem Christi —porteu els uns les càrregues dels altres, i així complireu la llei de Crist.

—Es compleix en la teva vida?

Pregunta't sovint: ¿m'hi miro per tal d'afinar en la caritat, amb els qui conviuen amb mi?

Quan predico, que cal fer-se catifa on els altres trepitgin tou, no pretenc dir una frase bonica: ha de ser una realitat! —És dificil, com és difícil la santedat; però és fàcil, perquè —hi insisteixo— la santedat és assequible a tothom.

Enmig de tant egoisme, de tanta indiferència —cadascú a la seva!—, recordo aquells ruquets de fusta, forts, robusts, trotant damunt una taula… —Un d'ells va perdre una pota. Però continuava endavant, perquè es repenjava en els altres.

La pràctica de la correcció fraterna —que té entranya evangèlica— és una prova de sobrenatural afecte i de confiança.

Agraeix-la quan la rebis, i no deixis de practicar-la amb els qui convius.

Quan es corregeix, perquè és necessari i es vol complir amb el deure, cal comptar amb el dolor de l'altre i amb el dolor propi.

Però que aquesta realitat no et serveixi mai d'excusa, per a inhibir-te.

Quan estiguis amb una persona, hi has de veure una ànima: una ànima que cal ajudar, que cal comprendre, amb la qual cal conviure, i que cal salvar.

El sant, per a la vida de tants, és «incòmode». Però això no significa pas que hagi de ser insuportable.

—El seu zel mai no ha de ser amargant; la seva correcció mai no ha de ser feridora; el seu exemple mai no ha de ser una bufetada moral, arrogant, a la cara del proïsme.

Que la teva caritat sigui amable: no ha de mancar mai en els teus llavis, amb la prudència i la naturalitat degudes, i encara que ploris per dintre, un somriure per a tots, un servei sense regateigs.

Tu, per cristià, dins els límits del dogma i de la moral, pots cedir en tot allò que sigui teu, i cedir-ho de tot cor…: però, en allò que és de Jesucrist, no pots cedir!

Sigues ànima d'Eucaristia!

—Si el centre dels teus pensaments i esperances es troba en el Sagrari, fill, ¡que abundants els fruits de santedat i d'apostolat!

Acudeix amb perseverança davant el Sagrari, físicament o amb el cor, per sentir-te segur, per sentir-te seré: però també per sentir-te estimat…, i per estimar!

Jesús, que el meu pobre cor s'empleni de l'oceà del teu Amor, amb unes onades tals que netegin i expulsin de mi tota la meva misèria… aboca les aigües puríssimes i ardents del teu Cor en el meu, fins que, satisfet el meu deler d'estimar-te, no podent retenir més afectes de diví incendi, esclati —morir d'Amor!—, i salti aquell Amor teu, en cascades vivificadores i irresistibles i fecundíssimes, cap a altres cors que vibrin, pel contacte d'aquestes aigües, amb vibracions de Fe i de Caritat.

Cap ànima, cap ni una!, no pot resultar-te indiferent.

Un deixeble de Crist mai no raonarà així: «jo miro de ser bo, i els altres, si volen…, que se'n vagin a l'infern».

Aquest comportament no és humà, ni és conforme amb l'amor de Déu, ni amb la caritat que devem al proïsme.

Em va omplir de goig veure que comprenies el que et vaig dir: tu i jo hem d'obrar i viure i morir com a enamorats, i «viurem» així eternament.

Pensa com n’és de grat a Déu Nostre Senyor l’encens que en honor seu es crema; pensa també el poc que valen les coses de la terra, que tot just comencen ja s'acaben…

En canvi, un gran Amor t’espera al Cel: sense traïcions, sense enganys: ¡tot l'amor, tota la bellesa, tota la grandesa, tota la ciència…! I sense embafament: et saciarà sense saciar.

Si estimo, per a mi no hi haurà infern.

Que bo que és viure de Déu! ¡Que bo que és no voler res més que la seva Glòria!