Llistat de punts

Com devia ser la mirada alegre de Jesús!: la mateixa que brillava en els ulls de la seva Mare, que no pot contenir la seva alegria —Magnificat anima mea Dominum!— i la seva ànima glorifica el Senyor, des que el duu dins seu i al costat.

Oh, Mare!: que sigui la nostra, com la teva, l'alegria d'estar amb Ell i de tenir-lo.

Quan et parlo de «apostolat d'amistat», em refereixo a amistat «personal», sacrificada, sincera: de tu a tu, de cor a cor.

Quan et costi fer un favor, un servei a una persona, pensa que és filla de Déu, recorda que el Senyor ens manà estimar-nos els uns als altres.

—Més encara: aprofundeix quotidianament aquest precepte evangèlic; no et quedis a la superfície. Treu-ne les conseqüències —resulta ben fàcil—, i acomoda la teva conducta de cada instant a aquests requeriments.

Es viu de manera tan precipitada, que la caritat cristiana ha passat a constituir un fenomen rar, en aquest món nostre; tot i que —si més no de nom— s'hi predica Crist…

—T’ho concedeixo. Però, ¿què fas tu que, com a catòlic, has d'identificar-te amb Ell i seguir les seves petjades?: perquè ens ha indicat que hem d'anar a ensenyar la seva doctrina a tots els pobles, a tots!, i en tots els temps.

Els homes —ha ocorregut sempre en la història— coalitzen les seves vides, per acomplir una missió i un destí col·lectius. —¿Valdrà menys, per als homes i les dones d'avui dia, el «únic destí» de la felicitat eterna?

Has entès el sentit de l'amistat, quan vas arribar a sentir-te com el pastor d'un ramat petitet, que havies tingut abandonat, i que ara mires d'aplegar novament, ocupant-te de servir cada un.

No pots ser tan sols un element passiu. Has de convertir-te en veritable amic dels teus amics: «ajudar-los». Primerament, amb l'exemple de la teva conducta. I després, amb el teu consell i amb l'ascendent que dóna la intimitat.

T'ha entusiasmat aquell esperit de germanor i companyonia, que vas descobrir inesperadament… —És clar: ho havies somiat amb tanta força, però mai no ho havies vist. No ho havies vist, perquè els homes obliden que són germans de Crist, d'aquell amable Germà nostre, que donà la seva vida pels altres, per tots i per cada un, sense condicions.

Has tingut la gran sort de trobar mestres de debò, amics autèntics, que t'han ensenyat sense reserves tot allò que has volgut saber; no t'han calgut artificis per «robar-los» la seva ciència, perquè t'han indicat el camí més fàcil, tot i que a ells els hagi costat un dur treball i sofriments descobrir-lo… Ara, et toca a tu de fer un altre tant, amb aquest, amb aquell, amb tots!

Medita-ho bé, i actua en conseqüència: aquelles persones, a les quals resultes antipàtic, deixaran d'opinar així, quan s'adonin que «de debò» les estimes. Depèn de tu.

No n'hi ha prou de ser bo: ho has de semblar. ¿Què diries d'un roser que no produís més que espines?

Per caldejar els tebis, cal que els rodegi el foc de l'entusiasme.

Molts podrien cridar-nos: ¡no us lamenteu del meu estat!, ¡ensenyeu-me el camí per sortir d’aquesta situació, que tant us entristeix!

A voltes pretens justificar-te, assegurant que ets distret, despistat; o que, per caràcter, ets sec, reservadot. I afegeixes que, per això, ni tan sols coneixes a fons les persones amb qui convius.

—Escolta: ¿veritat que no et quedes tranquil amb aquesta excusa?

Posa molta visió sobrenatural en tots els detalls de la teva vida ordinària, et vaig aconsellar. I vaig afegir immediatament: la convivència te n'ofereix moltes ocasions, al llarg del dia.

Viure la caritat significa respectar la mentalitat dels altres; omplir-se de goig pel seu camí cap a Déu.:., sense pretendre que pensin com tu, que s'uneixin a tu.

—Se m'acudí de fer-te aquesta consideració: aquells camins, diferents, són paral·lels; seguint el seu propi, cadascú arribarà a Déu…; no et perdis en comparacions, ni en desigs de saber qui va més amunt: això no importa, el que interessa és que tots assolim el fi.

Que l'altre està ple de defectes! Bé… Però, a més que sols al Cel s'hi troben els perfectes, tu també arrossegues els teus i, no obstant això, et suporten i, més encara, t'aprecien: perquè t'estimen amb l'amor que Jesucrist donava als seus, ¡que ben carregats de misèries anaven!

—Aprèn-ne!

Et queixes perquè no és comprensiu… —Jo estic cert que fa els possibles per entendre't. Però tu, quan t'esforçaràs un xic per comprendre'l?

D'acord!, ho admeto: aquella persona s'ha portat malament; la seva conducta és reprovable i indigna; no demostra cap categoria. —Humanament mereix tot el menyspreu!, has afegit.

—Hi torno, et comprenc, però no comparteixo la teva última afirmació; aquella vida mesquina és sagrada: Crist ha mort per redimir-la! Si Ell no la menyspreà, com t'hi pots atrevir tu?

Si la teva amistat es rebaixa fins a convertir-se en còmplice de les misèries alienes, queda reduïda a una trista conxorxa, que no mereix el més mínim apreci.

Vertaderament la vida, per si sola estreta i insegura, a vegades es torna difícil. —Tanmateix això contribuirà a fer-te més sobrenatural, a veure-hi la mà de Déu: i així seràs més humà i comprensiu amb els qui et volten.

La indulgència és proporcional a l'autoritat. Un simple jutge ha de condemnar —potser reconeixent els atenuants— el reu convicte i confés. El poder sobirà d'un país, algunes vegades, concedeix una amnistia o un indult. A l'ànima contrita, Déu la perdona sempre.

«A través de vosaltres he vist Déu, que oblidava les meves bogeries i les meves ofenses, i m'acollia amb afecte de Pare». Això escriví als seus, contrit, de retorn a la casa paterna, un fill pròdig del segle XX.

T'ha costat molt això d'anar deixant de banda i d'oblidar les teves preocupacionetes, les teves il·lusions personals: pobres i poques, però arrelades. —En compensació, ara estàs ben segur que són els teus germans, i només ells, la teva il·lusió i la teva ocupació, perquè en el proïsme has après a descobrir-hi Jesucrist.

«El cent per u!»… ¡Com te'n recordaves fa uns dies d'aquella promesa del Senyor!

—En la fraternitat que es viu entre els teus companys d'apostolat, t'ho asseguro, hi trobaràs aquell cent per u.