Llistat de punts

Quan li parlaren de comprometre's personalment, la seva reacció fou raonar així: «en aquest cas, podria fer això…, hauria de fer allò altre…».

—Li respongueren: «aquí no mercadegem amb el Senyor. La llei de Déu, la invitació del Senyor s'agafa o es deixa, tal com és. Cal decidir-se: endavant, sense cap reserva i amb molt d'ànim, o bé anar-se'n. Qui non est mecum… —el qui no és amb Mi, està contra Mi».

De la manca de generositat a la tebiesa no hi ha més que un pas.

Per tal que no l'imitis, copio d'una carta aquest exemple de covardia: «no cal dir-ho, li agraeixo força que es recordi de mi, perquè necessito moltes oracions. Però també li agrairia que, en suplicar al Senyor que em faci “apòstol”, no s'esforcés a demanar-li que m'exigeixi l'entrega de la meva llibertat».

Aquell conegut teu, molt intel·ligent, bon burgès, bona persona, deia: «complir la llei, però amb mida, sense passar-se de la ratlla, el més just que es pugui».

I afegia: «pecar?, no; però donar-se, tampoc». Causen veritable pena aquests homes mesquins, calculadors, incapaços de sacrificar-se, de lliurar-se per un ideal noble.

Quan el teu egoisme t'aparta del comú afany pel benestar sa i sant dels homes, quan et tornes calculador i no et commous davant les misèries materials o morals dels teus pròxims, m'obligues a tirar-te per la cara una cosa molt forta, perquè reaccionis: si no sents la beneïda fraternitat amb els teus germans els homes, i vius al marge de la gran família cristiana, ets un pobre expòsit.

Demostra molt d'entusiasme i de comprensió. Però quan veu que es tracta d’«ell», que «ell» ha de contribuir-hi de debò, es retira, covard.

Em recorda aquells que, en moments de perill greu, exclamaven amb falsa valentia: guerra, guerra!, però ni volien donar diners, ni allistar-se per defensar la pàtria.

Et trobes sol…, et queixes…, tot et molesta. —Perquè el teu egoisme t'aïlla dels teus germans, i perquè no t'apropes a Déu.

Compleixes un pla de vida exigent: et lleves de bon matí, fas oració, freqüentes els Sagraments, treballes o estudies molt, ets sobri, et mortifiques…, ¡però notes que et manca alguna cosa!

Porta al teu diàleg amb Déu aquesta consideració: com que la santedat —la lluita per aconseguir-la— és la plenitud de la caritat, has de revisar el teu amor a Déu i, per Ell, als altres. Tal vegada descobriràs aleshores, amagats en la teva ànima, grans defectes, contra els quals ni tan sols lluitaves: no ets bon fill, bon germà, bon company, bon amic, bon col·lega: i, com que estimes desordenadament «la teva santedat», ets envejós.

Et «sacrifiques» en molts detalls «personals»: per això estàs enganxat al teu jo, a la teva persona i, en el fons, no vius per a Déu ni per als altres: només per a tu.

No tens ni un bri de visió sobrenatural i, en els altres, només veus persones de millor o pitjor posició social. De les ànimes, no te'n recordes per a res, ni les serveixes. Per això no ets generós…, i vius molt lluny de Déu amb la teva falsa pietat, encara que resis molt.

El Mestre ha parlat ben clar: «aparteu-vos de mi, i aneu al foc etern, perquè vaig tenir fam…, vaig tenir set…, era a la presó…, i no m'atenguéreu».

No resulta compatible estimar Déu amb perfecció, i deixar-se dominar per l'egoisme —o per l'apatia— en el tracte amb el proïsme.

La teva caritat ha de ser adequada, ajustada, a les necessitats dels altres…; no a les teves.