Llistat de punts

N'hi ha que erren per feblesa —per la fragilitat del fang amb què estem fets—, però es mantenen íntegres en la doctrina.

Són els mateixos que, amb la gràcia de Déu, demostren la valentia i la humilitat heroiques de confessar el seu error, i de defensar —aferrissadament— la veritat.

M'escrius que t'has arribat, per fi, al confessionari, i que has provat la humiliació d'haver d'obrir la claveguera —així ho dius— de la teva vida davant «un home».

—¿Quan arrencaràs aquesta vana estimació que sents de tu mateix? Llavors, aniràs a la confessió joiós de mostrar-te com ets, davant «aquell home» ungit —un altre Crist, el mateix Crist!—, que et dóna l'absolució, el perdó de Déu.

Nadal. M'escrius: «al fil de l'espera santa de Maria i de Josep, jo també espero, amb impaciència, l'Infant. Que content que em posaré a Betlem!: pressento que esclataré en una alegria sense límit. Ah!: i, amb Ell, vull també néixer de nou…».

—Tant de bo sigui veritat que ho vols!

Una altra vegada amb les teves antigues bogeries!… I després, quan tornes, et trobes amb poca alegria, perquè et manca humilitat. Sembla que t'entestes a desconèixer la segona part de la paràbola del fill pròdig, i encara continues afeccionat a la pobra felicitat de les garrofes. Superbament ferit per la teva fragilitat, no et decideixes a demanar perdó, i no consideres que, si t'humilies, t'espera la jubilosa acollida del teu Pare Déu, la festa pel teu retorn i pel teu recomençament.

«Pare, tal com em va aconsellar, me'n ric, de les meves misèries —sense oblidar que no hi haig de transigir—, i així em sento molt més alegre.

En canvi, quan faig la ximpleria de posar-me trist, em fa l'efecte que perdo el camí».

Hem de fomentar en les nostres ànimes un veritable horror al pecat. Senyor —repeteix-ho amb cor contrit—, ¡que no t'ofengui mai més!

Però no t'espantis quan notis el llast del pobre cos i de les humanes passions: seria estúpid i ingènuament pueril que t'assabentessis ara que «això» existeix. La teva misèria no és obstacle, sinó estímul per a unir-te més a Déu, per a cercar-lo amb constància, perquè Ell ens purifica.

Com que necessàriament, tard o d'hora, has de topar amb l'evidència de la teva pròpia misèria personal, vull prevenir-te contra algunes temptacions, que t'insinuarà llavors el diable i que has de rebutjar de seguida: pensar que Déu s'ha oblidat de tu, que la teva crida a l'apostolat és vana, o que el pes del dolor i dels pecats del món són superiors a les teves forces d'apòstol…

—Res d'això no és veritat!

T'ha dolgut en l'ànima quan et van dir: tu, el que busques no és la conversió, sinó un estoig per a les teves misèries…; i així, continuar còmodament —¡però amb gust de sèver!— arrossegant aquesta trista càrrega.

Estàs avergonyit, davant de Déu i dels altres. Has descobert en tu ronya vella i renovada: no hi ha instint, ni tendència dolenta, que no sentis a flor de pell… I tens el núvol de la incertitud en el cor. A més, la temptació apareix quan menys ho vols o menys l'esperes, quan, per fatiga, la teva voluntat afluixa.

Ja no saps si t'humilia, per més que et dol de veure't així… Però que et dolgui per Ell, per Amor d'Ell; aquesta contrició d'amor t'ajudarà a restar vigilant, perquè la lluita durarà mentre visquem.

Aquelles depressions, perquè veus els teus defectes, o perquè te'ls descobreixen, no tenen fonament…

—Demana la veritable humilitat.

«No he deixat de ser una pobra criatura», em dius.

Però, abans, en veure-ho, ¡passaves cada mala estona! Ara, sense acostumaments ni cessions, et vas acostumant a somriure, i a tornar a començar la lluita amb una alegria creixent.

«Verge Immaculada, sé ben bé que sóc un pobre miserable, que no faig més que augmentar cada dia el nombre dels meus pecats…» M'has dit que parlaves així amb la Nostra Mare, l'altre dia.

I et vaig aconsellar, segur, que resessis el Sant Rosari: ¡beneïda monotonia d'avemaries que purifica la monotonia dels teus pecats!