Llistat de punts

No és veritat que hi hagi oposició entre ser bon catòlic i servir amb fidelitat la societat civil. De la mateixa manera com no tenen per què topar l'Església i l'Estat, en l'exercici legítim de la seva autoritat respectiva, de cara a la missió que Déu els ha confiat.

Menteixen —sí: menteixen!— els qui afirmen el contrari. Són els mateixos que, amb l'excusa d'una falsa llibertat, voldrien «amablement» que els catòlics tornéssim a les catacumbes.

Els homes mundans s'afanyen perquè les ànimes perdin Déu el més aviat possible; i després, perquè perdin el món… No estimen aquest món nostre, ¡l'exploten, trepitjant els altres!

—¡Que no siguis tu també víctima d'aquesta doble estafada!

Vet aquí un error fonamental que has d'evitar: pensar que els costums i exigències —nobles i legítims—, del teu temps o del teu ambient, no poden ser ordenats i ajustats a la santedat de la doctrina moral de Jesucrist.

Fixa't que he precisat: els nobles i legítims. Els altres no tenen dret de ciutadania.

No es pot separar la religió de la vida, ni en el pensament, ni en la realitat quotidiana.

No podem estar-nos de braços plegats, quan una subtil persecució condemna l'Església a morir d'inanició, relegant-la fora de la vida pública i, sobretot, impedint-li d'intervenir en l'educació, en la cultura, en la vida familiar.

No són drets nostres: són de Déu, i a nosaltres, els catòlics, Ell ens els ha confiats…, ¡perquè els exercitem!

Moltes realitats materials, tècniques, econòmiques, socials, polítiques, culturals…, abandonades a si mateixes, o bé en mans dels qui no tenen la llum de la nostra fe, esdevenen obstacles formidables per a la vida sobrenatural: formen com un vedat, tancat i hostil a l'Església.

Tu, per cristià —investigador, literat, científic, polític, treballador…—, tens el deure de santificar aquestes realitats. Recorda que l'univers sencer —escriu l'Apòstol— gemega, com amb dolors de part, tot esperant l'alliberament dels fills de Déu.

Ja fa molts anys vaig veure amb claredat meridiana un criteri que serà sempre vàlid: l'ambient de la societat, amb el seu apartament de la fe i la moral cristianes, necessita una nova forma de viure i de propagar la veritat eterna de l'Evangeli: en l'entranya mateixa de la societat, del món, els fills de Déu han de brillar per les seves virtuts com llanternes en l'obscuritat —quasi lucernae lucentes in caliginoso loco.

Resulta xocant la freqüència amb què tants, en nom de la llibertat!, tenen por —i s'hi oposen!— al fet que els catòlics siguin senzillament bons catòlics.

Guarda't dels propagadors de calúmnies i insinuacions, que uns recullen per lleugeresa i uns altres per mala fe, destruint la serenitat de l'ambient i enverinant l'opinió pública.

De vegades, la veritable caritat demana que es denunciïn aquests atropellaments i els seus promotors. Si no, amb la seva consciència desviada o poc formada, ells i els qui els senten podrien raonar així: callen, per tant atorguen.

Vociferen els sectaris contra allò que anomenen «el nostre fanatisme», perquè els segles passen i la Fe catòlica resta immutable.

En canvi, el fanatisme dels sectaris —perquè no guarda relació amb la veritat— canvia en cada temps de vestidura, alçant contra la Santa Església l'espantall de meres paraules, buides de contingut, pels seus fets: «llibertat», que encadena; «progrés», que fa tornar a la selva; «ciència», que amaga ignorància… Sempre un pavelló que encobreix vella mercaderia avariada.

¡Tant de bo es faci cada dia més fort «el teu fanatisme» per la Fe, única defensa de l'única Veritat!

No t'espantis ni et sorprenguis, davant l'obstinació d'alguns. Mai no deixarà d'haver-hi fatus que esgrimiran, donant-se to de cultura, l'arma de la seva ignorància.

¡Quina pena comprovar com marxen units, per passions distintes —però units contra els cristians, fills de Déu—, els qui odien el Senyor i alguns que afirmen que estan al seu servei!