Llistat de punts

Em vas assegurar que volies lluitar sense treva. I ara em véns alacaigut. Mira, fins i tot humanament, convé que no t'ho donin tot resolt, sense traves. Alguna cosa —molt!— et toca posar-hi a tu. Si no, ¿com arribaràs a «fer-te» sant?

Ser fidel a Déu exigeix lluita. I lluita cos a cos, home a home —home vell i home de Déu—, detall a detall, sense claudicar.

La santedat, el veritable afany per aconseguir-la, no es permet pauses ni vacances.

Hem de fomentar en les nostres ànimes un veritable horror al pecat. Senyor —repeteix-ho amb cor contrit—, ¡que no t'ofengui mai més!

Però no t'espantis quan notis el llast del pobre cos i de les humanes passions: seria estúpid i ingènuament pueril que t'assabentessis ara que «això» existeix. La teva misèria no és obstacle, sinó estímul per a unir-te més a Déu, per a cercar-lo amb constància, perquè Ell ens purifica.

Alts i baixos. En tens molts, massa!, d'alts i baixos.

La raó és clara: fins aquí, has dut una vida fàcil i no vols assabentar-te que del «desitjar» al «donar-se» hi ha una distància notable.

Així, fent el ximple, amb aquesta frivolitat interior i exterior, amb aquestes vacil·lacions davant la temptació, amb aquest voler sense voler, és impossible que avancis en la vida interior.

Sempre he pensat que molts anomenen «demà», «després», a la resistència a la gràcia.

Una altra paradoxa del camí espiritual: l'ànima que més poca reforma necessita en la seva conducta, s'afanya més per aconseguir-la, no s'atura fins a assolir-la. I a l'inrevés.

No saps si serà decaïment físic o una mena de cansament interior el que s'ha apoderat de tu, o les dues coses a la vegada…: lluites sense lluita, sense l'afany d'una autèntica millora positiva, a fi d'encomanar l'alegria i l'amor de Crist a les ànimes.

Vull recordar-te les paraules clares de l'Esperit Sant: només serà coronat el qui hagi combatut legitime —de veritat, a pesar dels pesars.

Podria portar-me millor, ser més decidit, prodigar més entusiasme… ¿Per què no ho faig? Perquè —i perdona la meva franquesa— ets un ximple: el dimoni coneix de sobra, que una de les portes de l'ànima més mal guardades és la de la beneiteria humana: la vanitat. Per allí carrega ara amb totes les seves forces: records pseudo-sentimentals, complex d'ovella negra en la seva visió histèrica, impressió d'una hipotètica falta de llibertat…

¿Què esperes per assabentar-te de la sentència del Mestre: vigileu i pregueu, perquè no sabeu ni el dia ni l'hora?

Em vas comentar amb posat fanfarró i insegur: uns pugen i uns altres baixen… I d'altres, com jo!, estem ajaguts al camí. M'entristí la teva indolència, i vaig afegir: els ganduls són arrossegats pels que pugen; i, normalment, amb més força pels que baixen. ¡Pensa quin descamí tan penós et busques!

Ja ho assenyalà el sant bisbe d'Hipona: no avançar és retrocedir.

A la teva vida hi ha dues peces que no encaixen: el cap i el sentiment.

La intel·ligència —il·luminada per la fe— et mostra clarament no sols el camí, sinó la diferència entre la manera heroica i l'estúpida de recórrer-lo. Sobretot, posa davant teu la grandesa i la bellesa divina de les empreses que la Trinitat deixa en les nostres mans.

El sentiment, en canvi, s'adhereix a tot el que menysprees, fins i tot mentre ho consideres menyspreable. Sembla com si mil menuderies estiguessin esperant qualsevol oportunitat, i tan aviat com —per cansament físic o per pèrdua de visió sobrenatural— la teva pobra voluntat s'afebleix, aquestes petiteses s'amunteguen i s'agiten en la teva imaginació, fins a formar una muntanya que t'aclapara i et descoratja: les asprors de la feina; la resistència a obeir; la manca de mitjans; les llums de bengala d'una vida regalada; petites i grans temptacions repugnants; rauxes de sensibleria; la fatiga; el gust amargant de la mediocritat espiritual… I, a vegades, també la por: por perquè saps que Déu et vol sant i no n'ets.

Deixa'm parlar-te cruament. Et sobren «motius» per girar la cara, i et falta empenta per correspondre a la gràcia que Ell et concedeix, perquè t'ha cridat a ser un altre Crist, ipse Christus! —el mateix Crist. Has oblidat l'amonestació del Senyor a l'Apòstol: «en tens prou amb la meva gràcia!», que és una confirmació que, si vols, pots.

Per anar endavant, en la vida interior i en l'apostolat, no és la devoció sensible allò que cal; sinó la disposició decidida i generosa, de la voluntat, davant els requeriments divins.

Mira la gran diferència que hi ha entre la manera d'obrar natural i la sobrenatural. La primera comença bé, i acaba després afluixant. La segona s'inicia igualment bé…, però tot seguit s'esforça per tal de continuar encara millor.

¿Quina perfecció cristiana pretens assolir, si sempre fas el teu caprici, «allò que t'agrada»…? Tots els teus defectes, no combatuts, donaran un fruit constant i lògic de males obres. I la teva voluntat —que no estarà temperada en una lluita perseverant— no et servirà de res, quan arribi una ocasió difícil.