Existeix una inquietud en alguns sectors de la clerecia a causa de la presència del sacerdot que cerca —recolzant-se en la doctrina del Concili (Constitució «Lumen gentium», n. 31; Decret «Presbyterorum Ordinis», n. 8)— expressar-se mitjançant una activitat professional o laboral del sacerdot en la vida civil —«a la feina», etc.—. Ens agradaria saber la seva opinió davant aquest fet.

Abans he de dir que respecto l’opinió contrària a la que vaig a exposar, encara que la cregui equivocada per moltes raons, i que també acompanyo amb el meu afecte i amb la meva oració aquells qui personalment la duen a terme amb un gran zel apostòlic.

Jo crec que en el sacerdoci exercit rectament —sense timideses ni complexos que d’ordinari són prova d’immaduritat humana, i sense prepotències clericals que denotarien un escàs sentit sobrenatural—, el propi ministeri del sacerdot assegura a bastament de si mateix una legítima, senzilla i autèntica presència de l’home-sacerdot entre tots els altres membres de la comunitat humana als quals s’adreça. Generalment no caldrà res més per a viure en comunió de vida amb el món del treball, comprendre’n els problemes i participar de la seva sort. Però allò que, per descomptat, rares vegades seria eficaç —perquè la seva mateixa manca d’autenticitat ho condemnaria anticipadament al fracàs— és el fet de recórrer a l’ingenu passaport d’unes activitats laïcals d’amateur que, per moltes raons, poden ofendre el bon sentit dels laics mateixos.

Ultra això, el ministeri sacerdotal —i més encara en aquests temps de tanta escassetat de clericat— és una feina terriblement absorbent, que no deixa temps per a la doble col·locació. Les ànimes tenen tanta necessitat de nosaltres, encara que moltes no ho sàpiguen, que mai no es dóna l’abast. Manquen braços, temps i forces. Per això jo acostumo de dir als meus fills sacerdots que si un dia algun d’ells arribava a adonar-se que li sobrava temps, aquest dia podria estar plenament segur que no havia viscut bé el seu sacerdoci.

I fixi’s bé que en el cas d’aquests sacerdots de l’Opus Dei, es tracta d’homes que abans de rebre els ordes sagrats, ordinàriament han exercit molts anys una activitat professional o laboral en la vida civil: són enginyers-sacerdots, metges-sacerdots, obrers-sacerdots, etc. Tot i això, jo no en sé de cap que per a fer-se escoltar i estimar en la societat civil, entre els seus antics col·legues i companys, hagi considerat necessari d’acostar-se a les ànimes amb un regle de càlcul, amb un fonendoscopi o bé amb un martell pneumàtic. És cert que a voltes exerceixen d’una manera compatible amb les obligacions de l’estat clerical llur respectiva professió o ofici, però mai no pensen que això esdevingui necessari per a assegurar-se una «presència en la societat civil», sinó per altres motius: de caritat social, per exemple, o bé d’absoluta necessitat econòmica, a fi de posar en marxa algun apostolat. També sant Pau va recórrer algun cop al seu vell ofici de fabricant de tendes, però mai perquè Ananias li hagués dit a Damasc que aprengués a fabricar tendes per poder així anunciar degudament l’Evangeli de Crist als gentils.

Resumint, i que consti que amb això no vull prejutjar ni la legitimitat ni la rectitud d’intenció de cap iniciativa apostòlica, jo crec que l’intel·lectual-sacerdot i l’obrer-sacerdot, posem per cas, són figures més autèntiques i més d’acord amb la doctrina del Vaticà II, que no pas la figura del sacerdot-obrer. Llevat de la significació de labor pastoral especialitzada, que sempre caldrà, la figura clàssica del capellà-obrer pertany ja al passat: un passat en què a molts s’amagava la potencialitat meravellosa de l’apostolat dels laics.