La infecunditat matrimonial —en allò que pot suposar de frustració— a vegades és font de desavinences i d’incomprensions. ¿Quin és, al seu judici, el sentit que han de donar al seu matrimoni els esposos cristians que no tinguin descendència?

En primer lloc els diré que no han de donar-se per vençuts amb massa facilitat: abans cal demanar a Déu que els concedeixi descendència, que els beneeixi —si és la seva Voluntat— com va beneir els Patriarques de l’Antic Testament; i després és convenient d’anar a un bon metge, elles i ells. Si malgrat tot, el Senyor no els dóna fills, no han de veure en això cap frustració: han d’estar contents, descobrint en aquest mateix fet la Voluntat de Déu envers ells. Moltes vegades, el Senyor no dóna fills perquè demana més. Demana el mateix esforç i la mateixa delicada donació en ajut del proïsme, sense el net goig humà d’haver tingut fills: no hi ha motiu, doncs, per a sentir-se fracassats ni per a donar lloc a la tristor.

Si els esposos tenen vida interior, comprendran que Déu els apressa, empenyent-los a fer de la seva vida un servei cristià i generós, un apostolat diferent del que farien amb els seus fills, però igualment meravellós.

Que mirin al seu voltant, i de seguida descobriran persones que necessiten ajuda, caritat i afecte. Hi ha, a més, moltes labors apostòliques on poden treballar. I si hi saben posar el cor, si saben donar-se generosament als altres, oblidant-se de si mateixos, tindran una fecunditat esplèndida, una paternitat espiritual que omplirà la seva ànima de veritable pau.

Les solucions concretes poden ser diferents en cada cas, però en el fons totes es redueixen a ocupar-se dels altres amb afany de servei, amb amor. Déu premia sempre els qui tenen la generosa humilitat de no pensar en si mateixos, donant a llurs ànimes una pregona alegria.