Haig de prevenir-te contra una argúcia de «satanàs» —així, amb minúscula!, perquè no es mereix més—, que intenta servir-se de les circumstàncies més normals, per desviar-nos poc o molt del camí que ens duu a Déu.

Si lluites, i encara més si lluites de veritat, no pot estranyar-te que et sobrevingui el cansament o el temps de «anar a contrapèl», sense cap consol espiritual ni humà. Mira el que m'escrivien fa temps, i que vaig recollir pensant en alguns que consideren ingènuament que la gràcia prescindeix de la naturalesa: «Pare, des de fa uns dies estic amb una mandra i una apatia tremendes, per a complir el pla de vida; tot ho faig a la força i amb molt poc esperit. Pregui per mi per tal que passi aviat aquesta crisi, que em fa patir molt quan penso que pot fer-me perdre el camí».

—Em vaig limitar a respondre: ¿és que no sabies que l'Amor exigeix sacrifici? Llegeix a poc a poc les paraules del Mestre: «qui no agafa la seva Creu cotidie —cada dia, no és digne de mi». I més endavant: «no us deixaré orfes…». El Senyor permet aquesta aridesa teva, que se't fa tan dura, perquè l'estimis més, perquè confiïs només en Ell, perquè amb la Creu corredimeixis, perquè el trobis.