Han vingut nuvolots de manca de ganes, de pèrdua d'il·lusió. Han caigut ruixats de tristesa, amb la sensació clara de trobar-te lligat.

I, com a colofó, t'han assetjat decaïments, que neixen d'una realitat més o menys objectiva: tants anys lluitant…, i encara ets tan enrera, tan lluny.

Tot això és necessari, i Déu hi compta: per aconseguir el gaudium cum pace —la pau i l'alegria veritables—, hem d'afegir, al convenciment de la nostra filiació divina, que ens omple d'optimisme, el reconeixement de la pròpia personal feblesa.