Llistat de punts

Fortalesa, serenitat, paciència, magnanimitat

Considerem ara algunes d’aquestes virtuts humanes. Mentre jo parli, vosaltres, pel vostre compte, mantingueu el diàleg amb Nostre Senyor: pregueu-li que ens ajudi a tots, que ens animi a aprofundir avui el misteri de la seva Encarnació, per tal que també nosaltres, en la nostra carn, sapiguem ésser entre els homes un testimoni viu del qui ha vingut per salvar-nos.

El camí del cristià, el de qualsevol home, no és pas fàcil. Certament, en determinades èpoques, sembla que tot s’acompleix segons les nostres previsions; però això, habitualment, dura poc. Viure és enfrontar-se amb dificultats, sentir en el cor alegries i penes; i en aquesta forja, l’home pot adquirir fortalesa, paciència, magnanimitat, serenitat.

És fort qui persevera en el compliment d’allò que creu que ha de fer, segons la seva consciència; qui no mesura el valor d’una tasca exclusivament pels beneficis que en rep, sinó pel servei que presta als altres. L’home fort, a vegades, pateix, però resisteix; potser plora, però s’empassa les llàgrimes. Quan la contradicció esdevé més forta, no es doblega. Recordeu l’exemple que ens narra el llibre dels Macabeus: aquell ancià, Eleazar, que s’estima més morir abans que infringir la llei de Déu. Donaré coratjosament la vida, i em mostraré digne de la meva senectut, tot deixant als joves un exemple noble, per morir amb coratge i generositat per les nostres lleis santes i venerables (2 Mac VI, 27-28).

Llegint l’Epístola d’avui, veia Daniel ficat entre aquells lleons famolencs, i, sense pessimisme —no puc dir allò de qualsevol temps passat fou millor, ja que tots els temps han estat bons i dolents—, considerava que també en els moments actuals hi ha molts lleons deixats anar, i nosaltres hem de viure en aquest ambient. Lleons que cerquen qui poden devorar: tanquam leo rugiens circuit quaerens quem devorat (1 Pet V, 8).

I aquestes feres, com les evitarem? Potser no ens passarà com a Daniel. Jo no sóc miracler, però estimo aquesta grandiositat de Déu, i entenc que li hauria estat més fàcil d’apaivagar la fam del profeta, o de posar-li davant un aliment; i no ho va fer. Va disposar, en canvi, que des de Judea es traslladés miraculosament un altre profeta, Habacuc, a dur-li el menjar. No li va fer res d’obrar un prodigi gran, perquè Daniel no es trobava dins aquell pou perquè sí, sinó per una injustícia dels seguidors del diable, per ser servidor de Déu i destructor d’ídols.

Nosaltres, sense portents espectaculars, amb normalitat de vida cristiana ordinària, amb una sembra de pau i d’alegria, també hem de destruir molts ídols: el de la incomprensió, el de la injustícia, el de la ignorància, el de la pretesa suficiència humana que gira arrogant l’esquena a Déu.

No us espanteu, ni tingueu por de res, per més que les circumstàncies en què treballeu siguin tremendes, pitjors que les de Daniel dins el fossat amb aquelles bèsties voraces. Les mans de Déu són sempre poderoses i, si calgués, farien meravelles. Fidels! Amb una fidelitat amorosa, conscient, alegre, a la doctrina de Crist, persuadits que els anys d’ara no són pas pitjors que els d’altres segles, i que el Senyor és el mateix de sempre.

Vaig conèixer un ancià sacerdot, que afirmava —somrient— de si mateix: jo sempre estic tranquil, tranquil. I així hem de trobar-nos sempre nosaltres, ficats en el món, rodejats de lleons famolencs, però sense perdre la pau: tranquils. Amb amor, amb fe, amb esperança, sense oblidar mai que, si convé, el Senyor ja multiplicarà els miracles.

No concediu el més petit crèdit als qui presenten la virtut de la humilitat com un apocament humà, o com una condemna perpètua a la tristesa. Sentir-se fang, adobassat amb grapes, és una font contínua d’alegria; significa que hom es reconeix poca cosa davant de Déu: infant, fill. I, ¿hi ha alegria més gran que la de qui, sabent-se pobre i feble, també se sap fill de Déu? Per què ens entristim els homes? Perquè la vida a la terra no s’esdevé tal com nosaltres personalment ho esperàvem, perquè sorgeixen obstacles que impedeixen o dificulten de tirar endavant cap a la satisfacció d’allò que pretenem.

Res d’ això no passa, quan l’ànima viu aquesta realitat sobrenatural de la seva filiació divina. Si Déu està de part nostra, qui se’ns posarà en contra? (Rom VIII, 31) Que s’entristeixin els qui s’obstinen a no reconèixer-se fills de Déu, ho he anat dient sempre.

Per acabar, descobrim en la litúrgia d’avui dues peticions que han de sortir com sagetes, de la nostra boca i del nostre cor: concediu-nos, Senyor Totpoderós, que acomplint sempre els divins misteris meresquem d’acostar-nos als dons celestials (Postcomunió de la Missa). I, us preguem, Senyor, que ens concediu de servir-vos constantment segons la vostra voluntat (Oració Super populum). Servir, servir, fills meus, això fa per a nosaltres; ésser criats de tothom, per tal que els nostres dies el poble fidel augmenti en mèrits i en nombre (Oració Super populum).

Pot ser que, ja des del començament, s’aixequi una polseguera i que, ensems, els enemics de la nostra santificació emprin una tècnica de terrorisme psicològic tan vehement i tan ben orquestrada, d’abús de poder, que arrosseguin en la seva absurda direcció fins i tot aquells qui durant molt de temps, mantenien una altra conducta més lògica i dreturera. I encara que la veu tingui el so d’una campana esquerdada, que no ha estat fosa amb bon metall i és del tot diferent del xiulet del pastor, rebaixen la paraula, que és un dels dons més preuats que l’home ha rebut de Déu, bellíssim present per a manifestar enlairats pensaments d’amor i d’amistat amb el Senyor i amb les seves criatures, fins a fer entendre per què Jaume diu de la llengua que és tot un món de malícia (Iac III, 6). Tant de mal pot fer: mentides, denigracions, deshonres, enganys, insults, murmuracions tortuoses.

No oblideu, però, que estar amb Jesús és, segurament, topar-se amb la seva Creu. Quan ens abandonem en les mans de Déu, és freqüent que Ell ens permeti d’assaborir el dolor, la soledat, les contradiccions, les calúmnies, les difamacions, les burles, per dins i per fora: perquè vol conformar-nos a la seva imatge i semblança, i tolera també que ens diguin bojos i que ens prenguin per necis.

És l’hora d’estimar la mortificació passiva, que ve —oculta o descarada i insolent— quan no l’esperem. Arriben a ferir les ovelles amb els rocs que s’haurien de tirar als llops: el seguidor de Crist experimenta en la seva carn que, aquells qui l’haurien d’estimar, es comporten amb ell d’una manera que va de la malfiança a l’hostilitat, de la sospita a l’odi. El miren amb recel, com a un mentider, perquè no creuen que hi pugui haver una relació personal amb Déu, vida interior; en canvi, amb l’ateu i amb l’indiferent, d’ordinari díscols i desvergonyits, s’emplenen d’amabilitat i de comprensió.

I potser el Senyor permet que el seu deixeble es vegi atacat amb l’arma de les injúries personals, que no és mai honrosa per a qui l’empunya; amb l’ús de llocs comuns, fruit tendenciós i delictuós d’una propaganda aclaparadora i mentidera: perquè això d’estar dotats de bon gust i de mesura, no és cosa de tots.

Els qui sostenen una teologia incerta i una moral relaxada, sense frens; els qui practiquen segons llur caprici personal una litúrgia dubtosa, amb una disciplina de hippies i un govern irresponsable, no és estrany que propaguin, contra els qui només parlen de Jesucrist, zelotípies, sospites, falses denúncies, ofenses, maltractaments, humiliacions, xerrameques i vexacions de tota mena.

Així esculpeix Jesús les ànimes dels seus, sense deixar de donar-los interiorment serenitat i goig, perquè entenen molt bé que —amb cent mentides plegades— els dimonis no són capaços de fer una veritat: i fixa en llurs vides el convenciment que tan sols es trobaran còmodes quan es decideixin a no voler-hi estar.