Llistat de punts

Hom pot dir que Nostre Senyor, davant de la missió rebuda del Pare, viu al dia, tal i com ho aconsellava en una de les ensenyances més suggestives que sortiren de la seva boca divina: no us preocupeu per la vostra vida, sobre què menjareu, ni pel vostre cos, de què us vestireu. Perquè la vida és més que el nodriment, i el cos més que el vestit. Fixeu-vos en els corbs, que no sembren ni seguen, ni tenen rebost ni graner, i Déu els nodreix; quant més no valeu vosaltres que no pas ells!... Repareu com creixen els lliris: no treballen ni filen i és cert que Déu els alimenta. I jo us dic que ni Salomó, en tota la seva magnificència, no anava vestit com una d’aquestes flors. I, si al camp, l’herba que avui és i demà és tirada al forn, Déu la vesteix així, quant més no farà amb vosaltres, homes de poquíssima fe (Lc XII, 22-24, 27-28).

Si visquéssim més confiats en la Providència divina, segurs —amb una fe ben ferma!— d’aquesta protecció diària que mai no ens falta, quantes preocupacions o inquietuds ens estalviaríem! Desapareixerien tot de quimeres que, amb frase de Jesús, són pròpies dels pagans, dels homes mundans (Lc XII, 30), de les persones que són mancades de sentit sobrenatural. Jo voldria, en confidència d’amic, de sacerdot, de pare, portar-vos a la memòria en cada circumstància, que nosaltres, per la misericòrdia de Déu, som fills d’aquest Pare Nostre, totpoderós, que és al Cel i alhora en la intimitat del cor; voldria gravar al foc en la vostra ment que tenim tots els motius per caminar amb optimisme per aquesta terra, amb l’ànima ben deseixida de tantes coses que semblen imprescindibles, ja que prou sap el vostre Pare què necessiteu! (Lc XII, 30), i Ell proveirà. Creieu-me que solament així ens comportem com a senyors de la Creació (Cfr. Gen I, 26-31) i evitarem el trist esclavatge en què tants cauen, perquè obliden llur condició de fills de Déu, en l’afany per un demà o per un després que potser ni arribaran a veure.

No vull menar-te vers un abandó en el compliment dels teus deures o en l’exigència dels teus drets. Al contrari, per a cada un de nosaltres, d’ordinari, una retirada en aquest front equival a desertar covardament de la lluita per ser sants, a la qual Déu ens ha cridat. Per això, amb seguretat de consciència, has de tenir la fal·lera —especialment en la teva feina— per tal que ni a tu ni als teus us falti mai el que convé per a viure amb una cristiana dignitat. Si en cap moment experimentes en la teva carn el pes de la indigència, no te n’entristeixis ni t’hi rebel·lis; però, hi insisteixo, procura emprar tots els recursos nobles per superar aquesta situació, ja que si obraves d’una altra forma fóra com temptar Déu. I mentre lluites, recorda’t, a més, que omnia in bonum!, tot —també l’escassetat, la pobresa— coopera al bé dels qui estimen el Senyor(Cfr. Rom VIII, 28); acostuma’t, ja des d’ara, a afrontar amb alegria les petites limitacions, les incomoditats, el fred, la calor, la privació de quelcom que consideres imprescindible, el fet de no poder reposar com i quan voldries, la fam, la soledat, la ingratitud, la incomprensió, la deshonra…

Ho puc tot

Si no lluites, no em vinguis a dir que mires d’identificar-te més amb Crist, de conèixer-lo, d’amar-lo. Quan emprenem el camí ral de seguir Crist, de portar-nos com fills de Déu, no se’ns oculta què ens espera: la Santa Creu, que hem de contemplar com el punt central on es recolza la nostra esperança d’unir-nos al Senyor.

T’anticipo que aquest programa no resulta pas una empresa còmoda; que viure de la manera que assenyala el Senyor suposa un esforç. Us llegeixo l’enumeració de l’Apòstol, quan refereix les seves peripècies i els seus sofriments per complir la voluntat de Jesús: de part dels jueus he rebut cinc vegades els quaranta-nou assots menys un. Tres vegades m’han bastonejat; una vegada m’han apedregat; he sofert tres naufragis; vaig passar una nit i un dia enmig de la mar. Sempre rodant: en perills de rius, en perills de bandolers, en perills dels meus compatriotes, en perills dels gentils, perills a ciutat, perills al camp, perills a la mar, perills dels falsos germans. Treballs i fatigues, vetlles freqüents; fam i set, amb molts dejunis, amb fred i sense roba. I sobre aquestes coses externes, les ocupacions de cada dia per la sol·licitud de totes les esglésies (2 Cor XI, 24-28).

M’agrada, en aquestes converses amb el Senyor, ajustar-me a la realitat en què ens desenvolupem, sense inventar-me teories, ni somiar grans renúncies, heroïcitats, que habitualment no s’esdevenen. Importa que aprofitem el temps, que se’ns escapa de les mans i que, amb un criteri cristià, val més que no pas or, ja que representa un avanç de la glòria que se’ns concedirà després.

Lògicament, en la nostra jornada no toparem amb unes tals contradiccions, ni amb tantes, com experimentà la vida de Saule. Nosaltres descobrirem la baixesa del nostre egoisme, les urpades de la sensualitat, les grapades d’un orgull inútil i ridícul, i moltes altres claudicacions: tantes, tantes flaqueses. Descoratjament? No. Amb sant Pau, repetim al Senyor: em complac en les meves debilitats, en els ultratges, en les necessitats, persecucions i destrets, per amor de Crist; perquè, quan em sento feble, aleshores sóc més fort (2 Cor XII, 10).

A vegades, quan tot ens surt a l’inrevés de com ens ho afiguràvem, ens ve espontàniament a la boca: Senyor, que se m’enfonsa tot, tot, tot…! Ha arribat l’hora de rectificar: jo, amb Vós, avançaré segur, perquè Vós sou la mateixa fortalesa: quia tu es, Deus, fortitudo mea (Ps XLII, 2).

T’he pregat que, enmig de les teves ocupacions, procuris alçar l’esguard al Cel, de forma perseverant, perquè l’esperança ens impulsa a aferrar-nos a aquesta mà forta que Déu ens dóna sempre, a fi que no perdem el punt de mira sobrenatural; també quan les passions s’aixequen i ens escometen per engrillonar-nos en el reducte mesquí del nostre jo, o bé quan —amb una vanitat pueril— ens sentim el centre de l’univers. Jo visc convençut que, sense mirar cap amunt, sense Jesús, mai no aconseguiré res; i sé que la meva fortalesa per vèncer-me i per vèncer, neix de repetir aquell crit: ho puc tot en Aquell qui em conforta (Phil IV, 13), que aplega la promesa segura de Déu de no abandonar els seus fills, si els seus fills no l’abandonen.

La virtut de l’esperança —seguretat que Déu ens governa amb la seva provident omnipotència, que ens dóna els mitjans necessaris— ens parla d’aquesta contínua bondat del Senyor amb els homes, amb tu, amb mi, sempre disposat a escoltar-nos, perquè no se’n cansa mai. Li interessen les teves alegries, els teus èxits, el teu amor, i també les teves angúnies, el teu dolor, els teus fracassos. Per això, no confiïs en Ell tan sols quan ensopeguis amb la teva feblesa; adreça’t al Pare del Cel en les circumstàncies favorables i en les adverses, tot acollint-te a la seva misericordiosa protecció. I la certesa de la nostra nul·litat personal —per reconèixer aquesta realitat, no cal una gran humilitat: som una autèntica corrua de zeros— es canviarà en una fortalesa irresistible, perquè a l’esquerra del nostre jo hi haurà Crist, i quina xifra incommensurable en resulta!: el Senyor és la meva fortalesa i el meu refugi, qui temeré? (Ps XXVI, 1).

Acostumeu-vos a veure Déu darrera de totes les coses, a saber que Ell ens espera tothora, que ens contempla i reclama justament que el seguim amb lleialtat, sense abandonar el lloc que en aquest món ens correspon. Hem de caminar amb una vigilància afectuosa, amb una preocupació sincera de lluitar, per no perdre la seva divina companyia.