Llistat de punts

¿Et penses que són tants els teus pecats, que el Senyor no podrà escoltar-te? Doncs, no es així, perquè té entranyes de misericòrdia. Si, malgrat aquesta meravellosa veritat, t’adones de la teva misèria, digues com el publicà (Cfr. Lc XVIII, 13): Senyor, sóc aquí, Vós mateix! I vegeu què ens diu sant Mateu, quan a Jesús li posen un paralític davant. Aquell malalt no fa cap comentari: només és allí, a la presència de Déu. I Crist, remogut per aquesta contrició, per aquest dolor del qui sap que no es mereix res, no triga a reaccionar amb la seva misericòrdia habitual: confiança, fill, et són perdonats els pecats! (Mt IX, 2).

Jo t’aconsello que, en la teva oració, intervinguis en els passatges de l’Evangeli, com un personatge més. Primer t’imagines l’escena o el misteri, que et servirà per a recollir-te i meditar. En acabat apliques l’enteniment, per considerar aquell tret de la vida del Mestre: el seu Cor entendrit, la seva humilitat, la seva puresa, el seu compliment de la Voluntat del Pare. Després li expliques tot allò que sol esdevenir-te en aquestes coses, el que et passa, què tens. Estigues a l’aguait, perquè potser Ell voldrà dir-te quelcom: i sorgiran aquestes mocions interiors, això d’atinar-hi, aquelles reconvencions.

Per tal de canalitzar l’oració, acostumo a materialitzar fins i tot allò que és més espiritual, cosa que potser també podria ajudar a algun de vosaltres. Nostre Senyor feia servir aquest procediment. Li agradava d’ensenyar amb paràboles, tretes de l’ambient que el voltava: del pastor i de les ovelles, del cep i de les sarments, de barques i de xarxes, de la llavor que el sembrador llança indiscriminadament…

Ha caigut en la nostra ànima la Paraula de Déu. Quina mena de terra li hem preparat? Hi abunden els rocs? És plena d’esbarzers? Potser és un indret massa trepitjat per caminar merament humans, petits, sense empenta? Senyor, que la meva parcel·la sigui terra bona, fèrtil, exposada generosament a la pluja i al sol; que la vostra sembra hi arreli; que produeixi espigues granades, bon blat.

Jo sóc el cep i vosaltres les sarments (Ioh XV, 5). Som a setembre i els ceps són carregats de plançons llargs, prims, flexibles i nuosos, atapeïts de fruit, a punt per a la verema. Mireu aquestes sarments plenes, perquè participen de la saba del tronc: només així s’han pogut convertir en polpa dolça i madura, que sadollarà d’alegria la vista i el cor de la gent (Cfr. Ps CIII, 15), aquells minúsculs brots d’uns mesos abans. Qui sap si a terra encara hi ha uns pals solts, mig enterrats. També eren sarments, però assecades, eixarreïdes. Són el símbol més gràfic de l’esterilitat. Perquè sense mi, no podeu fer res (Ioh XV, 5).

El tresor. Afigureu-vos el goig immens de l’afortunat que el troba. S’han acabat les estretors, les angoixes. Ven tot el que té i compra aquell camp. Tot el seu cor batega allà: on amaga la seva riquesa (Cfr. Mt. 21). El nostre tresor és Crist. No ens ha de fer res de llençar per la borda tot el que siguin noses, per poder seguir-lo. I la barca, sense aquest llast inútil, navegarà de dret cap al port segur de l’Amor de Déu.