Llistat de punts

Pare… no els tragueu del món

Nosaltres som uns homes del carrer, cristians corrents, immergits en el torrent circulatori de la societat, i el Senyor ens vol sants, apostòlics, justament enmig del nostre treball professional, és a dir, santificant-nos-hi, santificant-lo i fent que els altres s’hi santifiquin. Convenceu-vos que és en aquest ambient que us espera Déu amb una sol·licitud de Pare, d’Amic; i penseu que amb el vostre quefer professional realitzat amb responsabilitat, a més de sostenir-vos econòmicament, presteu un servei directíssim al desenvolupament de la societat, alleugeu també tantes de les càrregues dels altres i manteniu tantes altres obres assistencials —a un nivell local i universal— en favor dels individus i dels pobles menys afavorits.

Prenem altres exemples, també de la vida corrent. Sant Pau els esmenta: tots els qui han de competir en la palestra s’abstenen de tot: ells per obtenir una corona que es marceix; i nosaltres, una d’immarcescible (1 Cor IX, 25). Us basta de llançar una mirada al vostre voltant. Fixeu-vos a quants de sacrificis se sotmeten, de bon grat o de mal grat, tant ells com elles, per tenir cura del cos, per defensar la salut, per aconseguir l’estimació aliena… ¿Nosaltres no serem capaços de commoure’ns davant aquest amor immens de Déu correspost tan malament per la humanitat, mortificant allò que hagi d’ésser mortificat, per tal que la nostra ment i el nostre cor visquin més pendents del Senyor?

El sentit cristià ha estat talment alterat en moltes consciències que, en parlar de mortificació i de penitència, hom no pensa sinó en aquests grans dejunis i cilicis que s’esmenten en els admirables relats d’algunes biografies de sants. En començar aquesta meditació, hem establert la premissa evident que hem d’imitar Jesucrist, com a model de conducta. Certament, va preparar el començament de la seva predicació retirant-se al desert, per dejunar durant quaranta dies i quaranta nits (Cfr. Mt IV, 1-11), però tant abans com després va practicar la virtut de la temprança amb tanta naturalitat, que els seus enemics van aprofitar per a titil·lar-lo calumniosament d’home voraç i bevedor, amic dels publicans i dels pecadors (Lc VII, 34).

M’interessa que descobriu en tota la seva profunditat aquesta senzillesa del Mestre, que no fa ostentació de la seva vida penitent, ja que és això mateix el que Ell et demana a tu: quan dejuneu, no feu un posat trist, com els hipòcrites que es desfiguren la cara perquè els altres vegin que dejunen. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. Tu en canvi, quan dejunis, perfuma’t el cap i renta’t la cara, per tal que la gent no s’adoni que dejunes, sinó únicament el teu Pare que està en el secret; i el teu Pare, que veu en el secret, t’ho pagarà (Mt VI, 16-18).

Així cal que t’exercitis en l’esperit de penitència: de cara a Déu i com un fill, com el menut que demostra l’estimació al seu pare tot renunciant als seus pocs tresors de valor escàs —un rodet, un soldat escapçat, una xapa d’ampolla-; li costa de fer aquest pas, però a la fi pot més l’estimació i li allarga la mà, satisfet.

Esperit de penitència

Procures adoptar ja les teves resolucions de propòsits sincers? Demana al Senyor que t’ajudi a fastiguejar-te per amor seu; a posar a tot arreu, amb naturalitat, l’aroma purificadora de la mortificació; a gastar-te en el seu servei sense espectacle, silenciosament, tal com es consumeix la llàntia que titil·la al costat del Tabernacle. I per si ara no se t’acudeix com correspondre concretament als requeriments divins que truquen al teu cor, escolta’m bé.

Penitència és el compliment exacte de l’horari que t’has fixat, encara que el cos s’hi resisteixi o el pensament pretengui d’evadir-se amb somnis quimèrics. Penitència és llevar-se a l’hora. I també, no deixar per a més tard, sense un motiu justificat, aquella tasca que et resulta més difícil o costosa.

La penitència està en saber compaginar les teves obligacions amb Déu, amb els altres i amb tu mateix, i t’ho exigeixis de manera que aconsegueixis de trobar el temps que cada cosa necessita. Ets penitent quan t’emmotlles amb amor al teu pla d’oració, encara que estiguis rendit, desganat o fred.

Penitència és tractar sempre amb la màxima caritat els altres, començant pels de casa. És atendre amb la màxima delicadesa els sofrents, els malalts, els qui pateixen. És contestar amb paciència els pesats i inoportuns. És interrompre o modificar els nostres programes, quan les circumstàncies —els interessos bons i justos dels altres, sobretot— així ho demanin.

La penitència consisteix a suportar amb bon humor les mil petites contrarietats de la jornada; a no abandonar la feina, ni que de moment se te n’hagi anat la il·lusió amb què l’havies començada; és menjar amb agraïment allò que ens sigui servit, sense importunar amb desigs o capricis.

Penitència, per als pares i, en general, per als qui tenen una missió de govern o educativa, és corregir quan calgui, segons la mena d’error i les condicions del qui necessita aquesta ajuda, per damunt de subjectivismes absurds i sentimentals.

L’esperit de penitència mena a no enganxar-nos desordenadament en aquest esbós monumental dels projectes futurs, en el qual ja hem previst quins seran els nostres traços i les pinzellades mestres. Quina alegria donem a Déu quan sabem renunciar als nostres gargots i als cops de brotxa de mestretites, i deixem que sigui Ell qui hi afegeixi aquells trets i colors que més li plaguin!

Podria continuar assenyalant-te una pila de detalls —t’he esmentat solament els que ara m’han passat pel cap—, que pots aprofitar al llarg del dia, per acostar-te més i més a Déu, més i més al proïsme. Si t’he esmentat aquests exemples, hi insisteixo, no és pas perquè jo menyspreï les grans penitències; al contrari, es mostren santes i bones, i fins i tot necessàries, quan el Senyor ens crida per aquest camí, sempre comptant amb l’aprovació de qui dirigeix la teva ànima. T’aviso, però, que les grans penitències també són compatibles amb les caigudes aparatoses, provocades per la supèrbia. En canvi, amb aquest desig continuat d’agradar a Déu en les petites batalles personals —com es ara somriure quan no se’n tenen ganes: jo us asseguro, a més, que hi ha ocasions en què és més costós un somrís que una hora de cilici—, es fa difícil de donar pàbul a l’orgull, a la ridícula ingenuïtat de considerar-nos herois notables; ens veurem com un nen que amb prou feines pot oferir futileses al seu pare, però que són rebudes amb un goig immens.

Així, doncs, un cristià ha d’ésser sempre mortificat? Sí, però per amor. Perquè aquest tresor de la nostra vocació el duem talment en vasos de terrissa; perquè es vegi que la grandesa del poder ve de Déu i no pas de nosaltres. Som atacats amb tota mena de tribulacions, però no ens angoixem; ens trobem en grans destrets, però no ens desesperem; som perseguits però no som abandonats, som abatuts però no enterament perduts; onsevulla que anem, portem sempre en el nostre cos la mortificació de Jesús per tal que la vida de Jesús es faci palesa també en els nostres cossos (2 Cor IV, 7-10).

Gira un altre cop la mirada sobre la teva vida i demana perdó per aquest tret i per aquell altre que salten de seguida als ulls de la teva consciència; pel mal ús que fas de la llengua; per aquests pensaments que giren contínuament al voltant de tu mateix; per aquest judici crític consentit que et preocupa d’una manera tan poca-solta, i que et causa una perenne inquietud i una angoixa per sempre… Que podeu ésser molt feliços! Que el Senyor ens vol contents, embriacs d’alegria, anant pels mateixos camins de ventura que Ell va recórrer! Només ens sentim malaurats quan ens entossudim a descaminar-nos, i ens fiquem en aquest viarany de l’egoisme i de la sensualitat; i encara pitjor si enfilem el dels hipòcrites.

El cristià ha de manifestar-se autèntic, veraç, sincer en totes les seves obres. En la seva conducta ha de traslluir-se un esperit: el de Crist. Si hi ha ningú que en aquest món tingui l’obligació de mostrar-se conseqüent, és el cristià, per tal com ha rebut en dipòsit, per a fer fructificar aquest do (Cfr. Lc XIX, 13), la veritat que allibera, que salva (Cfr. Ioh VIII, 32). Pare, em preguntareu, i com assoliré aquesta sinceritat de vida? Jesucrist ha lliurat a la seva Església tots els mitjans necessaris: ens ha ensenyat a pregar, a tractar amb el seu Pare Celestial; ens ha enviat el seu Esperit, el Gran Desconegut, que actua en la nostra ànima; i ens ha deixat aquests signes visibles de la gràcia que són els Sagraments. Fes-los servir. Intensifica la teva vida de pietat. Fes oració cada dia. I no enretiris mai les espatlles de la càrrega gustosa de la Creu del Senyor.

Ha estat Jesús qui t’ha invitat a seguir-lo com a bon deixeble, perquè facis la teva travessia de la terra sembrant la pau i el goig que el món no pot donar. Per això —hi insisteixo—, hem de caminar sense por de la vida i sense por de la mort, sense defugir a tot preu el dolor, que per a un cristià sempre és un mitjà de purificació i una ocasió d’estimar de debò els germans, aprofitant les mil circumstàncies de la vida ordinària.

Ens ha passat el temps. Haig de posar punt final en aquestes consideracions, amb què he intentat de remoure’t l’ànima, perquè responguessis concretant alguns propòsits, pocs, però ben determinats. Pensa que Déu et vol content i que si tu, per la teva banda, fas el que pots, seràs feliç, molt feliç, felicíssim, per bé que en cap moment no et mancarà la Creu. Però aquesta Creu ja no serà un patíbul, sinó el tron des del qual regna Crist. I al seu costat, la seva Mare, Mare nostra també. La Verge Santa t’obtindrà la fortalesa que et cal per a caminar amb decisió darrera les petjades del seu Fill.