Llistat de punts

Caceu-nos les guineus, les guineus menudes que fan malbé les vinyes, les nostres vinyes en flor (Cant II, 15). Fidels en les menuderies, molt fidels en les minúcies. Si mirem d’esforçar-nos així, aprendrem també d’acudir amb confiança als braços de Santa Maria, com a fills seus. ¿No us recordava al començament que tots nosaltres tenim molt pocs anys, tants com els que fa que ens vam decidir a tractar Déu amb intimitat? Doncs és raonable que la nostra misèria i la nostra poquesa s’apropin a la grandesa i a la puresa santa de la Mare de Déu, que es també Mare nostra.

Us puc contar una altra anècdota real, perquè han passat ja tants anys, tantíssims anys des que s’esdevingué; i perquè us ajudarà a pensar, pel contrast i la cruesa de les expressions. Dirigia una curs de recés per a sacerdots de diverses diòcesis. Jo els buscava amb afecte i amb interès, perquè vinguessin a parlar, a desfogar la consciència, puix que també els sacerdots necessitem el consell i l’ajut d’un germà. Vaig començar a parlar amb un, una mica feréstec, però noble i sincer; jo li estirava un xic la llengua, amb delicadesa i claredat, per cloure qualsevol ferida que hi hagués allà dins, en el seu cor. En un moment determinat m’interrompé, més o menys amb aquests mots: tinc una enveja molt gran de la meva somera; ha estat fent serveis parroquials a set rectories i res no se’n pot dir. Ah, si jo hagués fet el mateix!

Potser —examina’t a fons!— nosaltres tampoc no mereixem la lloança que aquest bon capellà de poble cantava de la seva somera. Hem treballat tant, hem ocupat uns tals llocs de responsabilitat, has triomfat en aquesta i en aquella tasca humana…, però, en la presència de Déu, no trobes res de què t’hagis de doldre? ¿Has intentat de debò de servir Déu i els teus germans els homes, o bé has fomentat el teu egoisme, la teva glòria personal, les teves ambicions, el teu èxit exclusivament terrenal i penosament caduc?

Si us parlo un xic descarnadament, és perquè vull fer un cop més un acte de contrició ben sincer, i perquè voldria que cada un de vosaltres també demanés perdó. A la vista de les nostres infidelitats, a la vista de tantes equivocacions, de febleses i covardies —cadascú les seves—, repetim de tot cor al Senyor aquelles exclamacions contrites de Pere: Domine, tu omnia nosti, tu scis quia amo te! (Ioh XXI, 17); Senyor! Vós ho sabeu tot, Vós sabeu que us estimo, malgrat les meves misèries! I goso afegir: Vós sabeu que us estimo, justament per aquestes misèries meves, ja que em menen a recolzar-me en Vós, que sou la fortalesa: quia Tu es, Deus, fortitudo mea (Ps XLII, 2). I d’aquí, tornem a començar.

Lluiteu contra aquesta excessiva comprensió que cada u té amb si mateix: exigiu-vos! De vegades pensem massa en la salut; en el descans que no ha de faltar, justament perquè cal per al retorn a la feina amb renovades forces. Però aquest repòs —ja fa tants d’anys que ho vaig escriure— no és pas no fer res: és distreure’ns en activitats que exigeixen menys d’esforç.

En d’altres ocasions, amb falses excuses, som massa còmodes, ens oblidem de la beneïda responsabilitat que pesa damunt les nostres espatlles, ens conformem amb allò que basta per a sortir del compromís, ens deixem arrossegar per raons enganyoses perquè ens estiguem amb les mans plegades, mentre Satanàs i els seus aliats no fan vacances. Escolta amb atenció, i medita-ho, allò que escrivia sant Pau als cristians servents d’ofici: els instava que obeïssin els amos, no servint-los solament quan tenen els ulls posats en vosaltres, com si només creguéssiu plaure als homes, sinó com a servents de Crist que compleixen la voluntat de Déu de tot cor, servint amb amor, fent-vos càrrec que ho feu al Crist i no als homes (Eph VI, 6-7). ¡Quin bon consell perquè el seguim, tant tu com jo!

Demanem llum a Jesucrist Senyor Nostre, i preguem-li que ens ajudi a descobrir, a cada instant, aquest sentit diví que transforma la nostra vocació professional en la polleguera sobre la qual es fonamenta i gira la nostra crida a la santedat. A l’Evangeli, trobareu que Jesús era conegut com faber, filius Mariae (Mc VI, 3), l’obrer, el fill de Maria; així també nosaltres, amb un sant orgull, hem de demostrar amb fets que som treballadors!, homes i dones feiners!

Ja que ens hem de captenir sempre com a enviats de Déu, hem de tenir molt present que no el servim amb lleialtat quan abandonem la feina; quan no compartim amb els altres el deler i l’abnegació en el compliment dels compromisos professionals, quan podem ésser assenyalats com a dropos, informals, frívols, desordenats, mandrosos, inútils… Perquè qui negligeix aquestes obligacions, en aparença menys importants, difícilment vencerà en les altres de vida interior, que certament costen més. Qui és fidel en el mínim, és fidel en el molt, i qui és injust en el mínim, és injust en el molt (Lc XVI, 10).

Convençuts que Déu és a tot arreu, nosaltres conreuem els camps lloant el Senyor, solquem els mars i exercim tots els altres oficis nostres cantant les seves misericòrdies (Climent d’Alexandria, Stromata, VII, VII [PL 9, 451]). D’aquesta manera estem units a Déu en tot moment. Ni que estigueu aïllats, fora del vostre ambient habitual —com aquells nois de la trinxera—, viureu endinsats en el Senyor, mitjançant aquest treball personal i esforçat, continu, que haureu sabut convertir en oració, perquè l’haureu començat i acabat en la presència de Déu Pare, de Déu Fill i de Déu Esperit Sant.

Però no oblideu que també esteu en presència dels homes, i que esperen de vosaltres —de tu!— un testimoni cristià. Per això, en l’ocupació professional, en tot allò que és humà, hem d’obrar de tal manera que no puguem sentir vergonya si ens veu treballar qui ens coneix i ens estima, i que no li donem motiu de tornar-se vermell. Si us capteniu d’acord amb aquest esperit que procuro ensenyar-vos, no avergonyireu el qui confia en vosaltres, ni us sufocareu; i tampoc no us passarà com a aquell home de la paràbola que volgué bastir una torre: després d’haver posat els fonaments i no podent-la acabar, tots els qui ho veien començaren a burlar-se d’ell, tot dient: aquest home ha començat a construir i no ho ha pogut acabar (Lc XIV, 29-30).

Us asseguro que si no em perdeu el punt de mira sobrenatural, coronareu la tasca, acabareu la vostra catedral, fins a posar l’última pedra.

Tot fet per Amor

¿I com aconseguiré —sembla que em demanes— d’actuar sempre amb aquest esperit, que em mena a concloure amb perfecció la meva feina professional? La resposta no es meva, ve de sant Pau: Treballeu baronívolament i encoratgeu-vos: tot el que feu, que sigui amb caritat (1 Cor XVI, 13-14); feu-ho tot per Amor i lliurement; barreu sempre el pas a la por o a la rutina: serviu el Nostre Pare Déu.

M’agrada repetir —perquè ho tinc ben experimentat— aquells versos de poc valor artístic, però molt gràfics: Mi vida es toda de amor / y, si en amor estoy ducho, / es por fuerza del dolor, / que no hay amante mejor / que aquel que ha sufrido mucho. Ocupa’t de les teves obligacions professionals per Amor: porta-ho tot a terme per Amor, hi insisteixo, i comprovaràs —justament perquè estimes, tot i que assaboreixes l’amargor de la incomprensió, de la injustícia, del desagraïment i fins i tot del mateix fracàs humà— les meravelles que fa el teu treball. Fruit saborós, llavor d’eternitat!

No és prudent qui no s’equivoca mai, sinó qui sap rectificar els seus errors. És prudent perquè s’estima més no encertar vint cops, que no pas deixar-se endur per un abstencionisme còmode. No obra amb precipitació esbojarrada o bé amb temeritat absurda, sinó que assumeix el risc de les seves decisions, i no renuncia a aconseguir el bé per la por de no encertar-la. En la nostra vida trobem companys ponderats, que són objectius, que no s’apassionen decantant la balança cap a la banda que els convé. D’aquesta mena de persones, gairebé instintivament, ens en refiem; perquè sense presumpció i sense escarafalls, procedeixen sempre bé, amb rectitud.

Aquesta virtut cardinal és indispensable en el cristià; però els últims objectius de la prudència no són la concòrdia social o la tranquil·litat de no provocar refrecs. El motiu fonamental és el compliment de la Voluntat de Déu, que ens vol senzills, però no puerils; amics de la veritat, però mai atabalats ni lleugers. El cor prudent posseirà la ciència (Prv XVIII, 15); i aquesta ciència és la de l’amor de Déu, el saber definitiu, el que pot salvar-nos, portant a totes les criatures fruits de pau i de comprensió i, per a cada ànima, la vida eterna.

¿Què hi fa que s’ensopegui, si en el dolor de la caiguda trobem l’energia que ens redreça una altra vegada i ens impulsa a tirar endavant amb un nou delit? No us oblideu que no és sant qui no cau, sinó aquell que sempre s’aixeca, amb humilitat i amb una santa tossuderia. Si en el llibre dels Proverbis s’hi comenta que el just cau set cops el dia (Cfr. Prv XXIV, 16), tu i jo —pobres criatures— no ens hem d’estranyar ni descoratjar-nos davant les pròpies misèries personals, davant les nostres ensopegades, perquè continuarem endavant, si cerquem la fortalesa en Aquell qui ens ha promès: veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us alleujaré (Mt XI, 28). Gràcies, Senyor, quia tu es, Deus, fortitudo mea (Ps XLII, 2), perquè heu estat Vós, i solament Vós, Déu meu, la meva fortalesa, el meu refugi, el meu suport.

Si de debò desitges progressar en la vida interior, sigues humil. Acudeix amb constància, confiadament, a l’ajuda del Senyor i de la seva beneïda Mare, que és també Mare teva. Amb serenitat, tranquil, per molt de mal que et faci la ferida, que encara no s’ha tancat, de la teva darrera relliscada, abraça novament la creu i digues: Senyor, amb el vostre auxili, lluitaré per no aturar-me, respondré fidelment a les vostres invitacions, sense por de les pujades dures, ni de l’aparent monotonia de la feina habitual, ni dels cards i rocs del camí. Em consta que m’assisteix la vostra misericòrdia, i que al capdavall trobaré la felicitat eterna, l’alegria i l’Amor pels segles infinits.

En acabat, dins el mateix somni, aquell escriptor descobria una tercera ruta: estreta, guarnida també d’asprors i de pujades, tot dur com el segon camí. Per allí només n’avançaven uns pocs enmig de mil penalitats, amb gest solemne i majestuós. Malgrat això, acabaven en el mateix precipici horrible on anava a parar la primera sendera. És el camí que recorren els hipòcrites, els mancats de rectitud d’intenció, aquells qui es mouen per un zel fals, els qui perverteixen les obres divines en barrejar-les amb egoismes temporals. És una niciesa emprendre una empresa costosa amb el fi d’ésser admirats; guardar els manaments de Déu a base d’un esforç ardu, però aspirar a una recompensa terrenal. Aquell qui amb l’exercici de les virtuts pretén beneficis humans, és com qui malvèn un objecte preciós per pocs diners: pot conquerir el Cel, i en canvi s’acontenta amb una lloança efímera… Per això es diu que les esperances dels hipòcrites són com la teranyina: tant d’esforç per teixir-la, i al capdavall se l’enduu d’una bufada el vent de la mort (St. Gregori el Gran, Moralia, 2, 8, 43-44 [PL, 75, 844-845]).

Amb l’esguard a la meta

Si us recordo aquestes veritats fermes, es per invitar-vos a examinar atentament els mòbils que impulsen la vostra conducta, a fi de rectificar allò que calgui, adreçant-ho tot al servei de Déu i dels vostres germans els homes. Mireu que el Senyor ha passat pel costat nostre, ens ha mirat amb afecte i ens ha cridat amb la seva vocació santa, no per les nostres bones obres, sinó segons el seu beneplàcit i per la gràcia que ens ha estat atorgada en Jesucrist abans de tots els segles (2 Tim I, 9).

Purifiqueu la intenció, ocupeu-vos de totes les coses per amor a Déu, tot abraçant amb goig la creu de cada dia. Ho he repetit milers de vegades, perquè penso que aquestes idees haurien d’estar esculpides en el cor dels cristians: quan no ens limitem a tolerar i, en canvi, estimem la contradicció, el dolor físic o moral, i l’oferim a Déu en desgreuge pels nostres pecats personals i pels pecats de tots els homes, aleshores us asseguro que aquesta pena no causa pesar.

És que ja no es porta una creu qualsevol, es descobreix la Creu de Crist amb el consol que el Redemptor és qui es compromet a suportar-ne el pes. Nosaltres col·laborem com Simó de Cirene que, quan tornava de treballar a la seva granja, tot pensant en un repòs merescut, es veié forçat a posar l’espatlla per ajudar Jesús (Cfr. Mc XV, 21). Fer-se voluntàriament Cirineu de Crist, acompanyar tan de prop la seva Humanitat adolorida, reduïda a una desferra, per una ànima enamorada no significa cap desventura, ans dóna la certesa de la proximitat de Déu, que ens beneeix amb aquesta elecció.

No són poques les persones que molt sovint m’han comentat amb sorpresa, l’alegria que, gràcies a Déu, tenen i contagien els meus fills a l’Opus Dei. Davant l’evidència d’aquesta realitat, sempre responc amb la mateixa explicació, ja que no en conec d’altra: el fonament de la seva felicitat consisteix a no tenir por de la vida ni de la mort, a no encongir-se davant la tribulació, en l’esforç quotidià de viure amb esperit de sacrifici, constantment disposats —malgrat la personal misèria i feblesa— a negar-se a ells mateixos, a condició que facin el camí cristià més suportable i amable als altres.

Com el bategar del cor

Mentre jo parlo, sé que vosaltres, en la presència de Déu, procureu anar revisant el vostre capteniment. ¿Oi que la majoria d’aquests neguits que t’han inquietat l’ànima, d’aquestes faltes de pau, obeeixen al fet que no has correspost a les invitacions divines; o bé, que potser anaves seguint el sender dels hipòcrites, perquè et cercaves a tu mateix? Amb el trist intent de mantenir davant els qui et rodegen la mera aparença d’una actitud cristiana, en el teu interior et negaves a acceptar la renúncia, a mortificar les teves tortes passions, a donar-te sense condicions, abnegadament, com Jesucrist.

Mireu, en aquestes estones de meditació davant el Sagrari, no us podeu limitar a escoltar les paraules que pronuncia el sacerdot com materialitzant l’oració íntima de cadascú. Jo et presento unes consideracions, t’assenyalo uns punts, perquè tu els recullis activament, i hi reflexionis pel teu compte, tot convertint-los en tema d’un col·loqui personalíssim i silenciós entre Déu i tu, de forma que els apliquis a la teva situació actual i, amb les llums que el Senyor t’ofereix, distingeixis en la teva conducta allò que va de dret a Ell, d’allò que passa pel mal camí, per rectificar-ho amb la seva gràcia.

Agraeix al Senyor aquest cúmul de bones obres que has fet, desinteressadament, perquè pots cantar amb el salmista: Ell m’ha tret fora del miserable toll, del fangós gorg, ha posat els meus peus sobre la roca, i ha afermat els meus passos (Ps XXXIX, 3). Demana-li també perdó per les teves omissions o per les petjades en fals, quan t’has ficat en aquest lamentable laberint de la hipocresia, quan afirmaves el desig de la glòria de Déu i el bé del proïsme, però de fet t’honoraves a tu mateix… Sigues audaç, sigues generós, i digues que no: que ja no vols defraudar més el Senyor i la humanitat.

Per motius que no vénen al cas —però que bé coneix Jesús, que ens presideix des del Sagrari—, la vida m’ha emmenat a saber-me especialment fill de Déu, i he assaborit l’alegria de ficar-me al cor del meu Pare per rectificar, per purificar-me, per servir-lo, per comprendre i disculpar tothom, a base de l’amor seu i de la humiliació meva.

Per això, ara desitjo insistir en la necessitat que vosaltres i jo ens refem, ens despertem d’aquest somni de feblesa que ensopeix tan fàcilment, i tornem a percebre, d’una manera més profunda i alhora més immediata, la nostra condició de fills de Déu.

L’exemple de Jesús, tot el pas de Crist per aquells indrets d’orient, ens ajuden a penetrar-nos d’aquesta veritat. Si acceptem com a vàlid el testimoniatge dels homes —llegim en l’Epístola—, més gran és el testimoniatge de Déu (1 Ioh V, 9). I, en què consisteix el testimoniatge de Déu? Novament parla sant Joan: mireu quin amor tan gran ens ha tingut el Pare, volent que siguem anomenats fills de Déu i que ho siguem en realitat… Si, caríssims, ara nosaltres ja som fills de Déu (1 Ioh III, 1-2).

Al llarg dels anys, he intentat recolzar-me sense defallences en aquesta joiosa realitat. La meva oració, davant qualsevol circumstància, ha estat la mateixa, en tons diferents. Li he dit: Senyor, Vós m’heu posat aquí; Vós m’heu confiat això o allò, i jo confio en Vós. Sé que sou el meu Pare, i sempre he vist que els petits estan absolutament segurs dels seus pares. L’experiència sacerdotal m’ha confirmat que aquest abandó en mans de Déu empeny les animes a adquirir una pietat forta, profunda i serena, que impulsa a treballar constantment amb rectitud d’intenció.