Llistat de punts

Et viam Dei in veritate doces (Ibídem); ensenyar, ensenyar, ensenyar: mostrar els camins de Déu conforme a la pura veritat. No t’ha d’espantar que vegin els teus defectes personals, els teus i els meus; jo tinc la pruïja de publicar-los, tot contant la meva lluita personal, el meu afany de rectificar en tal o tal altre punt del combat, per ésser lleial al Senyor. L’esforç per desterrar i vèncer aquestes misèries ja serà una manera d’indicar els viaranys divins: primer i malgrat els nostres errors visibles, amb el testimoni de la vida nostra; després, amb la doctrina, com Nostre Senyor, que coepit facere et docere (Act I, 1), va començar per les obres, i més tard es dedicà a predicar.

Després de confirmar-vos que aquest sacerdot us estima molt i que el Pare del Cel us estima més, perquè és infinitament bo, infinitament Pare; després de manifestar-vos que res no us puc retreure, sí que considero que us he d’ajudar a estimar Jesucrist i l’Església, el seu ramat, perquè en això em sembla que no em guanyeu. Quan en la meva predicació o en les converses personals amb cadascú assenyalo alguna errada, no és per fer patir; em mou exclusivament l’afany d’estimar més el Senyor. I, en insistir-vos en la necessitat de practicar les virtuts, no perdo de vista que aquesta necessitat també a mi m’és urgent.

En certa ocasió vaig sentir un desaprensiu que comentava que l’experiència de les ensopegades serveix per a tornar a caure cent vegades en el mateix error. Jo us dic, en canvi, que una persona prudent aprofita aquests contratemps per escarmentar, per aprendre d’obrar el bé, per renovar-se en la decisió d’esdevenir més santa. De l’experiència dels vostres fracassos i triomfs en el servei de Déu, traieu-ne sempre, amb l’acreixement de l’amor, una il·lusió més ferma de prosseguir en el compliment dels vostres deures i drets de ciutadans cristians, al preu que sigui: sense covardies, sense defugir ni l’honor ni la responsabilitat, sense espantar-nos davant les reaccions que s’aixequin al voltant nostre —tal vegada provinents de falsos germans—, quan tractem de cercar, noblement i lleialment, la glòria de Déu i el bé dels altres.

Així, doncs, hem de ser prudents. Per què? Per ser justos, per viure la caritat, per servir eficaçment Déu i totes les ànimes. La prudència, amb tota la raó, ha estat anomenada genitrix virtutum (St Tomàs d’Aquino, In III Sententiarum, dist. 33 q. 2, a. 5), mare de les virtuts, i també auriga virtutum (St. Bernat, Sermones in Cantica Canticorum, XLIX, 5 [PL 183, 1018]), conductora de tots els bons hàbits.