Llistat de punts

La Nostra Santa Mare l’Església sempre s’ha pronunciat per la llibertat, i ha rebutjat tots els fatalismes, antics i menys antics. Ha assenyalat que cada ànima és mestressa del seu destí, per bé o per mal: i els qui no es van apartar del bé aniran a la vida eterna; els qui cometeren el mal, al foc etern (Símbol Quicumque). Sempre ens impressiona aquesta tremenda capacitat teva i meva, de tots, que revela alhora el signe de la nostra noblesa. Talment el pecat és un mal voluntari, que de cap manera no fóra pecat si no tingués el seu principi en la voluntat: i és tanta l’evidència d’aquesta afirmació, que els pocs savis i els molts ignorants que habiten el món, hi estan d’acord (St. Agustí. De vera religione, XIV, 27 [PL 34, 133]).

Torno a aixecar el cor en acció de gràcies al meu Déu, al meu Senyor, perquè res no el privava d’haver-nos creat impecables, amb un impuls irresistible vers el bé, però va creure que els seus servidors serien millors si el servien lliurement (St. Agustí, Ibídem [PL 34, 134]). Que en són, de grans, l’amor, i la misericòrdia del nostre Pare! Davant aquestes realitats de les seves bogeries divines pels fills, jo voldria tenir mil boques, mil cors, més encara, que em permetessin de viure en una contínua lloança a Déu Pare, a Déu Fill, a Déu Esperit Sant. Penseu que el Totpoderós, el qui amb la seva Providència governa l’Univers, no desitja servents forçats: s’estima més fills lliures. Ha ficat en l’ànima de cada un de nosaltres —per bé que naixem proni ad peccatum, inclinats al pecat, per la caiguda de la primera parella— una espurna de la seva intel·ligència infinita, l’atracció envers allò que és bo, una ànsia de pau perdurable. I ens mena a entendre que la veritat, la felicitat i la llibertat s’aconsegueixen quan procurem que germini en nosaltres aquesta llavor de vida eterna.

Els fruits d ela temprança

Temprança és senyoriu. No tot allò que experimentem en el cos i en l’ànima es resoldrà a raig fet. No tot el que es pot fer s’ha de realitzar. Resulta més còmode deixar-se arrossegar pels impulsos que hom diu naturals; però a la fi d’aquest camí hom troba la tristesa, l’aïllament en la pròpia misèria.

N’hi ha alguns que no volen negar res a l’estómac, als ulls, a les mans; es neguen a escoltar qui els aconsella de viure una vida neta. La facultat d’engendrar —que és una realitat noble, participació en el poder creador de Déu— és utilitzada desordenadament, talment un instrument al servei de l’egoisme.

Però no m’ha agradat mai de parlar d’impuresa. Jo vull considerar els fruits de la temprança, vull veure l’home veritablement home, que no està lligat a les coses que brillen, sense valor, com la quincalla que arreplega la garsa. Aquest home sap prescindir d’allò que li fa mal a l’ànima, i s’adona que el sacrifici només és aparent, ja que vivint així —amb sacrifici— s’allibera de moltes esclavituds i aconsegueix, en la intimitat del seu cor, assaborir tot l’amor de Déu.

La vida recobra aleshores els matisos que la destemprança esfumina; estem en condicions de preocupar-nos dels altres, de compartir amb tothom el que és nostre, de dedicar-nos a les tasques grans. La temprança cria l’ànima sòbria, modesta, comprensiva; li facilita un pudícia natural que sempre és atractiva, ja que es nota en la conducta el senyoriu de la intel·ligència. La temprança no suposa limitació, sinó grandesa. Hi ha molta més privació en la intemprança en què el cor abdica de si mateix, per servir el primer que li presenti el pobre so d’unes esquelles de llauna.

Sant Tomàs assenyala tres actes d’aquest bon costum de la intel·ligència: aconsellar-se, jutjar rectament i decidir (Cfr. St. Tomàs d’Aquino, Summa Theologiae, II-II, p. 47, a. 8). El primer pas de la prudència és el reconeixement de la pròpia limitació: la virtut de la humilitat. Admetre, en certes qüestions, que no ho abastem tot, que no podem abraçar, en tants casos, circumstàncies que cal no perdre de vista a l’hora de judicar. Per això acudim a un conseller; però no a un de qualsevol, sinó a un de capacitat i que estigui mogut pels nostres mateixos desigs sincers d’estimar Déu, de seguir-lo fidelment. No basta demanar un parer; ens hem de dirigir a qui ens el pugui donar desinteressat i recte.

Després cal judicar, perquè la prudència exigeix ordinàriament un determini ràpid, oportú. Si a vegades és prudent retardar la decisió fins que es completin tots els elements de judici, en altres ocasions seria una gran imprudència no començar a posar en pràctica, com més aviat millor, allò que veiem que cal fer; especialment quan hi va el bé dels altres.