Llistat de punts

Algú de vosaltres, tal vegada, es pensarà que em refereixo exclusivament a un sector de persones selectes. No us enganyeu tan fàcilment, moguts per la covardia o per la comoditat. Tot al contrari: cal que sentiu la urgència divina d’ésser cadascú un altre Crist, ipse Christus, el mateix Crist; en poques paraules, la urgència que la nostra conducta discorri coherent amb les normes de la fe, ja que la nostra —la que hem de pretendre— no és pas una santedat de segona categoria, que no n’hi ha. I el principal requisit que se’ns demana —ben conforme a la nostra naturalesa—, consisteix a estimar: la caritat és el vincle de la perfecció (Col III, 14); caritat que hem de practicar d’acord amb els manaments explícits que el Senyor mateix establí: estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb tota la teva ment (Mt XXII, 37), sense reservar-nos res. És en això, que consisteix la santedat.

Amb aquesta perspectiva, convenceu-vos que si de debò volem seguir el Senyor de prop i prestar un servei autèntic a Déu i a la humanitat entera, hem d’estar seriosament despresos de nosaltres mateixos: dels dons de la intel·ligència, de la salut, de l’honra, de les ambicions nobles, dels triomfs, dels èxits.

Em refereixo també —perquè fins aquí ha d’arribar la teva decisió— a aquestes il·lusions netes, amb les quals busquem exclusivament de donar tota la glòria a Déu i alabar-lo, ajustant la nostra voluntat a aquesta norma clara i precisa: Senyor, vull això o allò només si a Vós us agrada, perquè si no, a mi, per a què m’interessa? Així clavem un cop mortal a l’egoisme i a la vanitat, que serpentegen en totes les consciències; al mateix temps que assolim la veritable pau en les nostres animes, amb un deseiximent que acaba en la possessió de Déu, com més va més íntima i més intensa.

Per a imitar Jesucrist, el cor s’ha de veure del tot lliure d’adherències. Si algú vol venir darrera meu, que es negui a si mateix, que es carregui la seva creu i que em segueixi. Perquè aquell qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà; però, qui perdi la seva vida per causa meva, la trobarà. Perquè ¿què en traurà, l’home, de guanyar tot el món, si perd la seva ànima? (Mt XVI, 24-26). I comenta sant Gregori: no n’hi hauria prou amb viure deseixits de les coses, si no renunciéssim, a més, a nosaltres mateixos. Però… on anirem, fora de nosaltres? Qui és el qui renuncia, si es deixa a si mateix? (St. Gregori el Gran, Homiliae in Evangelia, XXXII, 2 [PL 76, 1233]).

Sapigueu que una cosa és la nostra situació com a caiguts pel pecat; i una altra cosa quant a formats per Déu. D’una forma hem estat creats, i és en una altra que ens trobem a causa de nosaltres mateixos. Renunciem-nos, tocant a allò en què ens hem convertit pecant, i mantinguem-nos segons que hem estat constituïts per la gràcia. Així, el qui ha estat superbiós, si convertit a Crist es fa humil, ja ha renunciat a si mateix; si un luxuriós passa a una vida de continència, també s’ha renunciat en allò que era abans; si un avar ja no sent cobejança i en comptes d’apoderar-se d’allò que no és seu, comença a esdevenir generós amb les coses pròpies, certament s’ha negat a si mateix.

No us ocultaré que al llarg d’aquests anys hi ha hagut alguns compungits de dolor que se m’han atansat, i m’han dit: Pare, no sé què em passa, em trobo cansat i fred; la meva pietat, abans tan segura i planera, em sembla una comèdia… Doncs als qui travessen aquesta situació, i a tots vosaltres, jo responc: una comèdia? Gran cosa és! El Senyor juga amb nosaltres com un pare amb els fills.

Es pot llegir a l’Escriptura: ludens in orbe terrarum (Prv VIII, 31), que Ell juga en tota l’extensió de la terra. Però Déu no ens abandona, perquè immediatament afegeix: deliciae meae esse cum filiis hominum (Ibídem), són les meves delícies estar amb els fills dels homes. El Senyor juga amb nosaltres! I quan se’ns acudeixi que estem interpretant una comèdia, perquè ens sentim freds, apàtics; quan se’ns faci dur el compliment del deure i ens costi d’atènyer els fins espirituals que ens haurem proposat, serà que haurà tocat l’hora de pensar que Déu juga amb nosaltres, i que espera que sapiguem representar la nostra comèdia amb gallardia.

No em fa res de contar-vos que el Senyor, en ocasions, m’ha concedit moltes gràcies; però jo, ordinàriament, vaig a contrapèl. Segueixo el meu pla no perquè m’agradi, sinó perquè ho haig de fer, per Amor. Però, Pare, es pot interpretar una comèdia amb Déu mateix? Això no és una hipocresia? Estigues tranquil; per a tu ha arribat l’instant de participar en una comèdia humana davant un espectador diví. Persevera, que el Pare, i el Fill, i l’Esperit Sant, contemplen aquesta comèdia teva; fes-ho tot per amor a Déu, per agradar-lo, per més que et costi.

Que n’és, de bonic, ésser joglar de Déu! Que n’és, de bell, recitar aquesta comèdia per Amor, amb sacrifici, sense cap satisfacció personal, per agradar al Nostre Pare Déu, que juga amb nosaltres! Encara’t amb el Senyor, i confia-li: no tinc gens de ganes d’ocupar-me d’això, però ho oferiré per Vos. I fes-te càrrec de debò, d’aquesta feina, ni que pensis que és una comèdia. Beneïda comèdia! T’ho asseguro; no es tracta d’hipocresia, perquè els hipòcrites necessiten que hi hagi públic per a les seves pantomimes. En canvi, els espectadors d’aquesta comèdia nostra —deixa’m que t’ho torni a dir— són el Pare, el Fill i l’Esperit Sant; la Verge Santíssima, sant Josep i tots els Àngels i sants del Cel. La nostra vida interior no enclou més espectacle que aquest: és Crist que passa quasi in occulto (Cfr. Ioh VII, 10).

lubilate Deo. Exsultate Deo adiutori nostro (Ps LXXX, 2 [Introit de la Missa]). Lloeu Déu. Salteu d’alegria en el Senyor, el nostre únic ajut. Jesús, qui no ho entengui, no sap res d’Amors, ni de pecats, ni de misèries! Jo sóc un pobre home, i entenc en pecats, en amors i en misèries. Sabeu què és veure’s aixecat fins al cor de Déu? Ho enteneu, que una ànima s’enfronti amb el Senyor, que li obri el cor, que li expliqui les seves queixes? Jo em queixo, posem per cas, quan s’enduu amb Ell gent d’una edat primerenca que encara el podria servir i estimar molts anys ací a la terra; perquè no ho entenc. Però són planys de confiança, ja que si m’apartava dels braços de Déu, de seguida ensopegaria. Per això, immediatament, a poc a poc, mentre accepto els designes del Cel, hi afegeixo: faci’s, compleixi’s, sigui lloada i eternament exalçada la justíssima i amabilíssima Voluntat de Déu, sobre totes les coses. Amén. Amén.

Aquesta és la manera de fer que ens ensenya l’Evangeli, la picardia més santa i la font d’eficàcia per al treball apostòlic; i aquesta és la deu del nostre amor i de la nostra pau de fills de Déu, i el viarany pel qual podem transmetre afecte i serenitat als homes, i només per això aconseguirem acabar en l’Amor els nostres dies, havent santificat el nostre treball i anant-hi a trobar la felicitat amagada en les coses de Déu. Ens captindrem amb el sant desvergonyiment dels nens, i rebutjarem la vergonya —la hipocresia— dels grans, que s’esporugueixen de retornar al Pare, quan han passat pel fracàs d’una caiguda.

Acabo amb la salutació del Senyor, que recull el Sant Evangeli: Pax vobis! La pau sigui amb vosaltres… I els deixebles van tenir una gran alegria en veure el Senyor (Ioh XX, 19-20), d’aquest Senyor que ens acompanya al Pare.