Llistat de punts

Déu resisteix els superbs i dóna la seva gràcia als humils (Pet V, 5), ensenya l’apòstol sant Pere. En qualsevol època, en qualsevol situació humana, no hi ha altre camí —per a viure la vida divina— que el de la humilitat. ¿És que, per ventura, el Senyor es complau en la nostra humiliació? No. Què aconseguiria, amb el nostre abatiment el qui ho ha creat tot i manté i governa tot el que existeix? Déu només desitja la nostra humilitat, que ens buidem de nosaltres mateixos per tal de poder-nos omplir; pretén que no li posem obstacles, perquè —parlant com els homes— pugui cabre més gràcia seva en el nostre pobre cor. Perquè el Déu que ens inspira d’ésser humils és el mateix que transformarà el nostre cos miserable, conformement al seu cos glorificat, segons la força amb què pot sotmetre totes les coses a si mateix (Phil III, 21). Nostre Senyor ens fa seus, ens deïfica amb una deïficació bona.

La supèrbia, l’enemic

I què és el que impedeix aquesta humilitat, aquesta deïficació bona? La supèrbia. Aquest es el pecat capital que mena a la deïficació dolenta. La supèrbia porta a seguir, potser en les qüestions més menudes, la insinuació que Satanàs va presentar als nostres primers pares: se us obriran els ulls i sereu com Déu, coneixedors del bé i del mal (Gen III, 5). Podem llegir també a l’Escriptura que el principi de la supèrbia és que l’home s’aparti del Senyor (Ecclo X, 14). Perquè aquest vici, un cop ha arrelat, influeix en tota l’existència de l’home fins a convertir-se en allò que sant Joan anomena superbia vitae (1 Ioh II, 16), supèrbia de la vida.

Supèrbia? De què? L’Escriptura Santa recull accents, tràgics i còmics alhora, per estigmatizar la supèrbia: de què et glorieges, pols i cendra? Ja en vida vomites les entranyes. Una lleugera malaltia: el metge somriu. L’home que avui és rei, demà serà mort (Cfr. Ecclo X, 9, 11-12).