Llistat de punts

Aquí, a la presència de Déu, que ens presideix des del Sagrari —com enforteix aquesta proximitat real de Jesús!—, meditarem avui sobre aquest do suau de Déu, l’esperança que curulla les nostres ànimes d’alegria, spe gaudentes (Rom XII, 12), joiosos, perquè —si som fidels— ens espera l’Amor infinit.

No oblidem mai que, per a tothom —per a cada un de nosaltres, doncs— només hi ha dues maneres d’estar-se a la terra: s’hi viu una vida divina, sempre lluitant per agradar Déu; o bé s’hi viu una vida animal, més o menys humanament il·lustrada, quan hom prescindeix d’Ell. Mai no he concedit gaire pes als santons que es gloriegen de no ser creients: jo me’ls estimo molt, com tots els homes, germans meus; els admiro la bona voluntat que en determinats aspectes pot mostrar-se heroica, però els planyo, perquè tenen l’enorme desgràcia que els falta la llum i la calor de Déu, i la inefable alegria de l’Esperança teologal.

Un cristià sincer, coherent amb la seva fe, no actua més que de cara a Déu, amb una visió sobrenatural; treballa en aquest món, que estima apassionadament, ficat entre els afanys de la terra, amb l’esguard fit al Cel. Ens ho confirma sant Pau: quae sursum sunt quaerite; cerqueu les coses de dalt, on Crist seu a la dreta de Déu; assaboriu les coses del Cel, no les de la terra. Per tal com ja sou morts —a allò que és mundà, pel Baptisme—, i la vostra vida és amagada amb Crist en Déu (Col III, 1-3).

Però si abunden els temorosos i els frívols, en aquesta terra nostra molts homes rectes, impulsats per un ideal noble —per bé que sense cap motiu sobrenatural, per filantropia—, afronten tota mena de privacions i es gasten generosament servint els altres, ajudant-los en llurs sofriments o dificultats. Em sento sempre mogut a respectar, i fins i tot a admirar la tenacitat de qui treballa decididament per un ideal net. Tanmateix, considero una obligació meva recordar que tot allò que iniciem ací, si és una empresa exclusivament nostra, neix amb el segell de la caducitat. Mediteu les paraules de l’Escriptura: però si contemplava el conjunt de les coses que havien dut a terme les meves mans i la fatiga que m’havien costat, heus aquí que tot em semblava vanitat i omplir-se de vent, i que sota el sol res no aprofita (Eccli II, 11).

Aquesta precarietat no sufoca l’esperança. Al contrari, quan reconeixem les petiteses i la contingència de les iniciatives terrenals, aquest treball s’obre a l’autèntica esperança, que eleva tot el quefer humà i el converteix en un lloc d’encontre amb Déu. S’il·lumina així aquesta tasca amb una claror perenne, que allunya les tenebres de les desil·lusions. Però si transformem els projectes temporals en metes absolutes, esborrant de l’horitzó l’estada eterna i el fi per al qual hem estat creats —estimar i lloar el Senyor, i posseir-lo després en el Cel—, els intents més brillants es tornen traïdories i fins i tot vehicles per a envilir les criatures. Recordeu la sincera i famosa exclamació de sant Agustí, que havia experimentat tantes amargors mentre desconeixia Déu, tot cercant fora d’Ell la felicitat: ens creàreu, Senyor, per a ésser vostres, i el nostre cor està inquiet, fins que reposarà en Vós! (St. Agustí, Confessions, I, I, 1 [PL 32, 661]).Tal vegada no hi ha res més tràgic en la vida dels homes que els enganys soferts per la corrupció o falsificació de l’esperança, presentada com una perspectiva que no té com a objecte l’Amor que sadolla sense sadollar.

A mi, i desitjo que a vosaltres us passi el mateix, la seguretat de sentir-me —de saber-me— fill de Déu m’omple de veritable esperança la qual, pel fet de ser una virtut sobrenatural, s’acomoda a la nostra naturalesa en infondre’s en les criatures, i és així mateix una virtut molt humana. Sóc feliç amb la certesa del Cel que tindrem, si som fidels fins a la fi; amb la benaurança que ens arribarà, quoniam bonus (Ps CV, 1), perquè el meu Déu és bo i és infinita la seva misericòrdia. Aquesta convicció m’incita a comprendre que solament allò que porta l’empremta de Déu revela el senyal indeleble de l’eternitat, i el valor n’és immoridor. Per això, l’esperança no em separa de les coses d’aquesta terra, sinó que m’apropa a aquestes realitats, d’una manera nova, cristiana, que prova de descobrir en tot la relació de la naturalesa, després de la caiguda, amb Déu Creador i amb Déu Redemptor.

En què esperar

Potser més d’un es preguntarà: els cristians, en què hem d’esperar?, perquè el món ens ofereix molts béns, desitjables per a aquest cor nostre, que reclama felicitat i persegueix l’amor amb afany. A més, volem sembrar la pau i l’alegria amb abundància, i no restem satisfets amb l’assoliment d’una prosperitat personal, i mirem que estiguin contents tots els qui ens volten.

Per desgràcia, n’hi ha que amb una visió digna però curta, amb uns ideals exclusivament caducs i fugaços, obliden que els anhels del cristià s’han d’orientar vers cims més enlairats i infinits. Ens interessa l’Amor mateix de Déu, gaudir-ne plenament, amb un goig sense fi. Hem comprovat, de tantes maneres, que les coses d’aquí baix passaran per a tothom, quan aquest món s’acabi: i ja abans, per a cada u, amb la mort, perquè les riqueses ni els honors no acompanyen al sepulcre. És per això que amb les ales de l’esperança, que anima els nostres cors a elevar-se fins a Déu, hem aprés de resar: in te Domine speravi, non confundar in aeternum (Ps XXX, 2), espero en Vós, Senyor, per tal que em conduïu amb les vostres mans ara i en tot moment, pels segles dels segles.

Allà on ens trobem, ens exhorta el Senyor: vetlleu! Alimentem en les nostres consciències, davant aquesta petició de Déu, els desigs esperançats de santedat, amb obres. Dóna’m, fill meu, el teu cor (Prv XXIII, 26), ens suggereix a cau d’orella. Deixa’t d’alçar castells amb la fantasia, decideix-te a obrir l’ànima a Déu, ja que exclusivament en el Senyor trobaràs un fonament real per a la teva esperança i per a fer el bé als altres. Quan no es lluita amb si mateix, quan no es rebutgen terminantment els enemics que hi ha dins la ciutadella interior —l’orgull, l’enveja, la concupiscència de la carn i dels ulls, l’autosuficiència, l’esbojarrada avidesa de llibertinatge—, quan aquesta brega interior no existeix, els ideals més nobles es marceixen com la flor del fenc, que en sortir el sol abrusador, l’herba s’asseca, la flor cau i se n’acaba la vistosa formosor (Iac I, 10-11). En acabat, a la més petita, sorgiran el descoratjament i la tristesa, talment una planta nociva i invasora.

Jesús no es conforma amb un assentiment vacil·lant. Pretén, té dret de veure’ns caminar amb enteresa, sense concessions davant les dificultats. Exigeix passes fermes, concretes; i d’ordinari, els propòsits generals serveixen de poc. Aquests propòsits tan poc delineats em semblen il·lusions fal·laces, que intenten ofegar les crides divines que percep el cor; focs follets, que no cremen ni escalfen, i que desapareixen amb la mateixa fugacitat amb què han sorgit.

Per això, si et veig caminar amb determinació, em convenceré que les teves intencions per a assolir la meta són sinceres. Obra el bé, revisant les teves actituds ordinàries davant l’ocupació de cada instant; practica la justícia, precisament en els àmbits que sovinteges encara que la fatiga et doblegui; fomenta la felicitat dels qui et volten tot servint els altres amb alegria al lloc de la teva feina, amb esforç per acabar-la amb la major perfecció possible, amb la teva comprensió, el teu somriure, la teva actitud cristiana. I tot això, per Déu, amb el pensament en la seva glòria, amb la mirada alta, anhelant la Pàtria definitiva, per tal com solament aquest fi val la pena.

Que en serà, de meravellós, quan el Nostre Pare ens digui: criat bo i fidel, com que has estat fidel en las coses petites jo et confiaré les grans: entra al goig del teu Senyor! (Mt XXV, 21). Esperançats! Aquest és el prodigi de l’ànima contemplativa. Vivim de Fe, i d’Esperança, i d’Amor; i l’Esperança ens fa poderosos. Recordeu sant Joan?: us escric a vosaltres, joves, perquè sou forts, perquè la paraula de Déu persevera en vosaltres i heu vençut el maligne (1 Ioh II, 14). Déu ens apressa, per la joventut eterna de l’Església i de la humanitat entera. Podeu transformar en diví tot el que és humà, tal com el rei Mides convertia en or tot allò que tocava!

No ho oblideu mai: després de la mort us rebrà l’Amor. I en l’amor de Déu trobareu, a més, tots els amors nets que heu tingut a la terra. El Senyor ha disposat que passem aquesta breu jornada de la nostra existència treballant i, com el seu Unigènit, fent el bé (Act X, 38). Mentrestant, hem d’estar alerta, atents a les crides que sant Ignasi d’Antioquia notava en la seva ànima, quan se li acostava l’hora del martiri: vine al Pare, vine cap al teu Pare (St. Ignasi d’Antioquia, Epistola ad Romanos, VII [PL 5, 694]), que t’espera desitjós.

Demanem a Santa Maria, Spes nostra, que ens encengui en el sant neguit d’habitar tots plegats a la casa del Pare. Res no podrà preocupar-nos si decidim ancorar el cor en el desig de la vertadera Pàtria: el Senyor ens conduirà amb la seva gràcia, i empenyerà la barca amb bon vent devers unes ribes tan clares.

Que la Mare de Déu i Mare nostra ens protegeixi, a fi que cadascun de nosaltres pugui servir l’Església en la plenitud de la fe, amb els dons de l’Esperit Sant i amb la vida contemplativa. Acomplint cadascú les obligacions personals, que li són pròpies; cadascú en el seu ofici i professió i en el compliment dels deures del seu estat, que honori joiosament el Senyor.

Estimeu l’Església, serviu-la amb l’alegria conscient de qui ha sabut decidir-se en aquest servei per Amor. I si veiéssim que n’hi ha que caminen sense esperança, com els dos d’Emmaús, acostem-nos-hi amb fe —no en nom propi, sinó en nom de Crist—, per assegurar-los que la promesa de Jesús no pot fallar, que Ell vetlla per la seva Esposa sempre: que no l’abandona. Que passaran les tenebres, perquè som fills de la llum (Cfr. Eph V, 8) i som cridats a una vida perdurable.

I Déu els eixugarà tota llàgrima dels ulls, i la mort ja no hi serà; ni dol, ni plany, ni pena, perquè les coses d’abans han passat. I el qui seia al setial va dir: vet aquí que tot ho renovo. I em digué: escriu, perquè totes aquestes paraules són fidedignes i veritables. Em va dir: són un fet. Jo sóc l’Alfa i l’Omega, el Principi i la Fi. Al qui té set, li donaré beure de la font de l’aigua de la vida per gràcia. El qui venci, posseirà totes aquestes coses; i jo seré Déu per a ell, i ell serà un fill per a mi (Apoc XXI, 4-7).