Llistat de punts

El sentit de la llibertat

Mai no podrem acabar d’entendre aquesta llibertat de Jesucrist, immensa —infinita— com el seu amor. Però el tresor preciosíssim del seu generós holocaust ens ha de moure a pensar: ¿per què m’heu deixat, Senyor, aquest privilegi, amb què sóc capaç de seguir les vostres petjades, però també d’ofendre-us? Arribem així a calibrar el recte ús de la llibertat si es disposa devers el bé; i la seva errada orientació, quan amb aquesta facultat l’home s’oblida, s’aparta de l’Amor dels amors. La llibertat personal —que defenso i defensaré sempre amb totes les meves forces— en mena a demanar amb una seguretat convençuda, conscient també de la meva pròpia feblesa: ¿què espereu de mi, Senyor, perquè jo voluntàriament ho compleixi?

Ens ho respon Crist mateix: veritas liberavit vos (Ioh VIII, 32); la veritat us farà lliures. ¿Quina veritat és aquesta que inicia i consuma en tota la nostra vida el camí de la llibertat? Us la resumiré, amb l’alegria i amb la certesa que provenen de la relació entre Déu i les seves criatures: saber que hem sortit de les mans de Déu, que som objecte de la predilecció de la Trinitat Beatíssima, que som fills d’un Pare tan gran. Jo demano al Senyor que ens decidim a adonar-nos-en, a assaborir-ho de dia en dia: així obrarem com persones lliures. No ho oblideu: qui no se sap fill de Déu, desconeix la seva veritat més íntima, i manca en la seva actuació del domini i de la senyoria propis d’aquells qui estimen el Senyor per damunt de totes les coses.

Convenceu-vos-en, per guanyar el cel ens hi hem d’obstinar lliurement, amb una decisió plena, constant i voluntària. Però la llibertat no es basta a si mateixa: li cal un nord, una guia. No hi cap, que l’ànima faci via sense que ningú la regeixi; i per això ha estat redimida de manera que tingui Crist com a Rei, el jou del qual és suau i la càrrega lleugera, i no el diable, el regne del qual és pesant (Orígenes, Commentarii in Epistolam ad Romanos, V, 6 [PG 14, 1034-1035]).

Rebutgeu l’engany dels qui es conformen amb una trista cridòria: llibertat, llibertat! Molts cops dins aquest mateix clam, s’hi amaga una tràgica servitud: perquè l’elecció que s’estima més l’error, no allibera: és Crist l’únic que allibera (Cfr. Gal IV, 31), ja que només Ell és el Camí, la Veritat i la Vida (Cfr. Ioh XIV, 6).

La Nostra Santa Mare l’Església sempre s’ha pronunciat per la llibertat, i ha rebutjat tots els fatalismes, antics i menys antics. Ha assenyalat que cada ànima és mestressa del seu destí, per bé o per mal: i els qui no es van apartar del bé aniran a la vida eterna; els qui cometeren el mal, al foc etern (Símbol Quicumque). Sempre ens impressiona aquesta tremenda capacitat teva i meva, de tots, que revela alhora el signe de la nostra noblesa. Talment el pecat és un mal voluntari, que de cap manera no fóra pecat si no tingués el seu principi en la voluntat: i és tanta l’evidència d’aquesta afirmació, que els pocs savis i els molts ignorants que habiten el món, hi estan d’acord (St. Agustí. De vera religione, XIV, 27 [PL 34, 133]).

Torno a aixecar el cor en acció de gràcies al meu Déu, al meu Senyor, perquè res no el privava d’haver-nos creat impecables, amb un impuls irresistible vers el bé, però va creure que els seus servidors serien millors si el servien lliurement (St. Agustí, Ibídem [PL 34, 134]). Que en són, de grans, l’amor, i la misericòrdia del nostre Pare! Davant aquestes realitats de les seves bogeries divines pels fills, jo voldria tenir mil boques, mil cors, més encara, que em permetessin de viure en una contínua lloança a Déu Pare, a Déu Fill, a Déu Esperit Sant. Penseu que el Totpoderós, el qui amb la seva Providència governa l’Univers, no desitja servents forçats: s’estima més fills lliures. Ha ficat en l’ànima de cada un de nosaltres —per bé que naixem proni ad peccatum, inclinats al pecat, per la caiguda de la primera parella— una espurna de la seva intel·ligència infinita, l’atracció envers allò que és bo, una ànsia de pau perdurable. I ens mena a entendre que la veritat, la felicitat i la llibertat s’aconsegueixen quan procurem que germini en nosaltres aquesta llavor de vida eterna.

Jo acostumo a dir que són tres els punts que ens omplen d’alegria a la terra i que ens obtenen la felicitat eterna del Cel: una fidelitat ferma, delicada, alegre i indiscutida a la fe, a la vocació que cadascú ha rebut i a la puresa. Qui es queda enganxat en els esbarzers del camí —la sensualitat, la supèrbia…—, ho farà per la seva pròpia voluntat i, si no rectifica, serà un desgraciat per haver-se posat d’esquena a l’Amor de Crist.

Torno a afirmar que tots tenim misèries. Però les nostres misèries no ens hauran de moure mai a desentendre’ns de l’Amor de Déu, sinó a acollir-nos a aquest Amor, a ficar-nos dins d’aquesta bondat divina, tal com els guerrers antics es ficaven dins llur armadura: aquell ecce ego, quia vocasti me (1 Reg III, 6, 8) —compta amb mi, ja que m’has cridat— és la nostra defensa. No ens hem d’allunyar de Déu, perquè descobrim les nostres fragilitats; hem d’atacar les misèries justament perquè Déu confia en nosaltres.