Llistat de punts

Déu estima el qui dóna amb alegria

Dins aquest marc del despreniment total que el Senyor ens demana, us assenyalaré un altre punt que té una importància particular: la salut. Ara, la major part de vosaltres, sou joves: travesseu aquesta etapa formidable de plenitud de vida, que sobreïx d’energies. Però passa el temps i implacablement comença a notar-se el desgast físic; vénen en acabat les limitacions de la maduresa, i per últim les xacres de la vellesa. A més a més, qualsevol de nosaltres, en qualsevol moment, es pot posar malalt o patir algun trastorn corporal.

Solament si aprofitem amb rectitud —cristianament— les èpoques de benestar físic, els bons temps, acceptarem també amb una alegria sobrenatural els esdeveniments que la gent equivocadament qualifica de dolents. Sense aturar-me en gaires detalls, desitjo transmetre-us la meva experiència personal. Mentre estem malalts, podem ésser uns pesats: que no m’atenen bé, que ningú no es preocupa per mi, que no tenen cura de mi com em mereixo, que ningú no m’entén… El dimoni, que sempre està a l’aguait, ataca per qualsevol flanc; i en la malaltia, la seva tàctica consisteix a fomentar una mena de psicosi, que aparti de Déu, que amargui l’ambient, o que destrueixi aquest tresor de mèrits que, per a bé de totes les ànimes, hom assoleix en portar amb optimisme sobrenatural —quan s’estima!— el dolor. Per tant, si és voluntat de Déu que ens arribi la urpada de l’aflicció, preneu-vos-ho com a senyal que ens considera madurs per a associar-nos més estretament a la seva Creu redemptora.

Cal, doncs, una preparació remota, feta cada dia amb un sant deseiximent d’un mateix, per tal de disposar-nos a suportar amb posat alegre —si el Senyor així ho permet— la malaltia o la desventura. Serviu-vos ja de les ocasions normals, d’alguna privació, del dolor en les seves petites manifestacions habituals, de la mortificació, i poseu en exercici les virtuts cristianes.

Aquesta lluita del fill de Déu no va unida a tristos renunciaments, a obscures resignacions, a privacions d’alegria: és la reacció de l’enamorat, que mentre treballa i mentre descansa, mentre frueix i mentre pateix, posa el pensament en la persona estimada, i per ella s’enfronta de gust amb els diferents problemes. En el nostre cas, a més a més, com que Déu —hi insisteixo— no perd batalles, nosaltres amb Ell ens direm vencedors. Tinc l’experiència que si m’ajusto fidelment als seus requeriments, em posa en prats verds i em mena a fresques aigües, i allí em retorna. Em guia pels camins segurs per amor del seu nom. Ni quan passo per una vall tenebrosa no tinc por de cap mal, perquè vós sou amb mi; la vostra vara i el vostre bàcul són el meu consol (Ps XXII, 2-4).

En els combats de l’ànima, l’estratègia és molts cops una qüestió de temps, d’aplicar el remei convenient, amb paciència, amb tenacitat. Augmenteu els actes d’esperança. Us recordo que sofrireu derrotes, o que passareu per alts i baixos —Déu permet que siguin imperceptibles— en la vostra vida interior, ja que no hi ha ningú que es vegi lliure d’aquests contratemps. Sinó que el Senyor, que és omnipotent i misericordiós, ens ha concedit els mitjans idonis per a vèncer. N’hi ha prou que els emprem, com us deia abans, amb la resolució de començar a cada moment, si calgués.

Acudiu setmanalment —i sempre que en tingueu necessitat, sense donar cabuda als escrúpols— al sant Sagrament de la Penitència, al sagrament del perdó diví. Revestits de la gràcia, anirem a través de les muntanyes (Cfr. Ps CIII, 10), i pujarem el pendent del deure cristià sense detenir-nos. Fent servir aquests recursos, amb bona voluntat, i pregant el Senyor que ens atorgui una esperança cada dia més gran, posseirem l’alegria contagiosa dels qui se saben fills de Déu: si Déu està de part nostra, qui se’ns posarà en contra? (Rom VIII, 31). Optimisme, doncs. Moguts per la força de l’esperança, combatrem per esborrar la taca viscosa que estenen els sembradors de l’odi, i redescobrirem el món amb una perspectiva joiosa, perquè sortí bell i net de les mans de Déu, i així de bell l’hi tornarem, si aprenem de penedir-nos.