Llistat de punts

Amb l’esguard a la meta

Si us recordo aquestes veritats fermes, es per invitar-vos a examinar atentament els mòbils que impulsen la vostra conducta, a fi de rectificar allò que calgui, adreçant-ho tot al servei de Déu i dels vostres germans els homes. Mireu que el Senyor ha passat pel costat nostre, ens ha mirat amb afecte i ens ha cridat amb la seva vocació santa, no per les nostres bones obres, sinó segons el seu beneplàcit i per la gràcia que ens ha estat atorgada en Jesucrist abans de tots els segles (2 Tim I, 9).

Purifiqueu la intenció, ocupeu-vos de totes les coses per amor a Déu, tot abraçant amb goig la creu de cada dia. Ho he repetit milers de vegades, perquè penso que aquestes idees haurien d’estar esculpides en el cor dels cristians: quan no ens limitem a tolerar i, en canvi, estimem la contradicció, el dolor físic o moral, i l’oferim a Déu en desgreuge pels nostres pecats personals i pels pecats de tots els homes, aleshores us asseguro que aquesta pena no causa pesar.

És que ja no es porta una creu qualsevol, es descobreix la Creu de Crist amb el consol que el Redemptor és qui es compromet a suportar-ne el pes. Nosaltres col·laborem com Simó de Cirene que, quan tornava de treballar a la seva granja, tot pensant en un repòs merescut, es veié forçat a posar l’espatlla per ajudar Jesús (Cfr. Mc XV, 21). Fer-se voluntàriament Cirineu de Crist, acompanyar tan de prop la seva Humanitat adolorida, reduïda a una desferra, per una ànima enamorada no significa cap desventura, ans dóna la certesa de la proximitat de Déu, que ens beneeix amb aquesta elecció.

No són poques les persones que molt sovint m’han comentat amb sorpresa, l’alegria que, gràcies a Déu, tenen i contagien els meus fills a l’Opus Dei. Davant l’evidència d’aquesta realitat, sempre responc amb la mateixa explicació, ja que no en conec d’altra: el fonament de la seva felicitat consisteix a no tenir por de la vida ni de la mort, a no encongir-se davant la tribulació, en l’esforç quotidià de viure amb esperit de sacrifici, constantment disposats —malgrat la personal misèria i feblesa— a negar-se a ells mateixos, a condició que facin el camí cristià més suportable i amable als altres.

Potser fins en aquests moments no ens havíem sentit constrets a seguir tan de prop els passos de Crist. Potser no ens havíem adonat que podem unir al seu sacrifici reparador les nostres petites renúncies: pels nostres pecats, pels pecats dels homes en totes les èpoques, per aquesta tasca malvada de Lucífer que continua oposant a Déu el seu non serviam! ¿Com gosarem clamar sense hipocresia: Senyor, em dolen les ofenses que fereixen el vostre Cor amabilíssim, si no ens decidim a privar-nos d’una nimietat o a oferir un sacrifici minúscul en lloança del seu Amor? La penitència —veritable desgreuge— ens llança pel camí de la donació, de la caritat. Donació de si mateix per ajudar els altres, tal com Crist ens ha ajudat a nosaltres.

D’ara endavant, tingueu pressa a estimar. L’amor ens impedirà la queixa, la protesta. Perquè suportem sovint la contrarietat, sí; però ens queixem; i aleshores, a més de malgastar la gràcia de Déu, li tallem les mans per a futurs requeriments. Hilarem enim datorem diligit Deus (2 Cor IX, 7). Déu estima el qui dóna amb alegria, amb l’espontaneïtat que neix d’un cor enamorat, sense els escarafalls de qui es lliura com si fes una mercè.

La vocació cristiana, aquesta crida personal del Senyor, ens mena a identificar-nos amb Ell. Cal no oblidar, però, que Ell ha vingut a la terra per redimir tot el món, perquè vol que tots els homes se salvin (1 Tim II, 4). No hi ha ànima que no interessi Crist. Cadascuna li ha costat el preu de la seva Sang (Cfr. 1 Pet I, 18-19).

En considerar aquestes veritats, em torna a la ment aquella conversa entre els Apòstols i el Mestre, moments abans del miracle de la multiplicació dels pans. Una gran multitud havia acompanyat Jesús. Nostre Senyor alça els ulls i demana a Felip: on comprarem pa, perquè puguin menjar tots? (Ioh VI, 5). Felip contesta, després d’un càlcul ràpid: dos-cents denaris de pa no basten perquè cadascun en prengui tan sols un mos (Ioh VI, 7). No tenen tants diners: han d’anar a parar a una solució casolana. Un altre deixeble, Andreu, el germà de Simó Pere, li diu: aquí hi ha un minyó que té cinc pans d’ordi i dos peixos, però, què és això per a tanta gent? (Ioh VI, 8-9).

Acompanyem Crist en aquesta pesca divina. Jesús és a la vora del llac de Genesaret i la gent s’amuntega al seu voltant, delerosa d’escoltar la paraula de Déu (Lc V, 1). Com ara! Que no ho veieu? Desitgen sentir el missatge de Déu, per bé que externament ho dissimulen. Potser n’hi ha que han oblidat la doctrina de Crist; d’altres —sense que hi tinguin cap culpa— mai no l’aprengueren, i pensen en la religió com en una cosa estranya. Convenceu-vos, però, d’una realitat sempre actual: sempre arriba un moment que l’ànima no pot més, no en té prou amb les explicacions habituals, no la satisfan les mentides dels falsos profetes. I, encara que aleshores no ho admetin, aquestes persones tenen fam de saciar la seva inquietud amb l’ensenyament del Senyor.

Deixem que ho conti sant Lluc: Veié dues barques parades a la vora del llac; i els pescadors n’havien baixat, i esbandien les xarxes. Ell pujà en una de les barques, que era de Simó, i el pregà que s’apartés una mica de terra i, assegut, de la barca estant ensenyava les multituds (Lc V, 2-3). En acabar la seva catequesi, va ordenar a Simó: vés mar endins i tireu les xarxes per pescar (Lc V, 4). És Crist l’amo de la barca; és Ell qui prepara la feina: per això ha vingut al món, per ocupar-se que els seus germans trobin el camí de la glòria i de l’amor al Pare. L’apostolat cristià, no l’hem inventat nosaltres. Els homes, si per cas, l’entrebanquem: perquè som maldestres, amb la nostra manca de fe.

Simó li respongué: Mestre, tota la nit que ens hi hem escarrassat, i no hem agafat res (Lc V, 5). La resposta sembla raonable. D’ordinari, pescaven en aquestes hores; i, justament en aquella ocasió, la nit havia estat infructuosa. Com pescaran de dia? Però, Pere té fe: només per la vostra paraula, tiraré la xarxa (Lc V, 5). Decideix de fer com Crist li ho ha suggerit; es compromet a treballar, confiat en la Paraula del Senyor. Què passa aleshores? I, havent-ho fet, agafaren una quantitat tan gran de peixos, que la xarxa se’ls esquinçava. Aleshores feren senyal als companys de l’altra barca que hi anessin a ajudar-los. Hi anaren i ompliren totes dues barques, talment que gairebé s’enfonsaven (Lc V, 6-7).

Jesús, en sortir del mar amb els seus deixebles, no mirava tan solament aquesta pesca. Per això, quan Pere se li llança als peus i confessa amb humilitat: aparteu-vos de mi, Senyor, que sóc un home pecador! Nostre Senyor respon: no tinguis por, d’ara endavant seràs pescador d’homes (Lc V, 8-10). I en aquesta nova pesca, tampoc no fallarà tota l’eficàcia divina: instruments de grans prodigis són els apòstols, malgrat llurs personals misèries.

He predicat constantment aquesta possibilitat, sobrenatural i humana, que el Nostre Pare Déu posa a les mans dels seus fills: participar en la Redempció operada per Crist. M’emplena d’alegria trobar aquesta doctrina en els textos dels Pares de l’Església. Sant Gregori el Gran precisa: els cristians treuen les serps, quan desarrelen el mal del cor dels altres amb llur exhortació al bé… La imposició de les mans sobre els malalts per guarir-los, ocorre quan un home observa que el proïsme s’afebleix en la pràctica del bé i se li ofereix una ajuda de mil maneres, enrobustint-lo en virtut de l’exemple. Aquests miracles són tant més grans si considerem que s’esdevenen en el camp espiritual, portant la vida no pas als cossos, sinó a les ànimes. Si no us abandoneu, vosaltres també podreu obrar aquests prodigis, amb l’ajuda de Déu (St. Gregori el Gran, Homiliae in Evangelia, XXIX, 4 [PL 76, 1215-1216]).

Déu vol que tothom se salvi: això és una invitació i una responsabilitat que pesen sobre cadascun de nosaltres. L’Església no és un reducte per a privilegiats. Per ventura l’Església és una exigua part de la terra? La gran Església és el món sencer (St. Agustí, Enarrationes in Psalmos, XXI, 2, 30 [PL 36, 177]). Així ho escrivia sant Agustí, i hi afegia: onsevulla que vagis, allí hi ha Crist. Tens per heretat els confins de la terra; vine, posseeix-la tota amb mi (St. Agustí, Enarrationes in Psalmos, XXI, 2, 30 [PL 36, 180]). Recordeu com estaven les xarxes? Plenes a vessar. No hi cabien més peixos. Déu espera ardentment que se li empleni la casa (Cfr. Lc XIV, 28); és Pare, i li agrada de viure amb tots els fills al voltant.