Llistat de punts

Llavors, Jesús deturant-se el féu cridar. I alguns d’entre els millors que el rodejaven, diuen al cec: coratge, aixeca’t, que et crida (Mc X, 49). És la vocació cristiana! Però no és una sola, la crida de Déu. Considereu, a més, que el Senyor ens busca a cada instant: aixeca’t —ens indica—, surt de la teva indolència, de la teva comoditat, dels teus petits egoismes, dels teus petits problemes sense importància. Desenganxa’t de la terra, on t’estàs tan pla, camús, informe. Pren alçària, pes i volum i visió sobrenatural.

Aquell home, llençant la capa i aixecant-se dret d’un bot, anà cap a Jesús (Mc X, 50). Llençant la capa! No sé si mai has estat a la guerra. Ja fa molts anys que jo vaig poder trepitjar alguna vegada el camp de batalla, tot just després d’unes hores que el combat s’havia acabat; i allà hi havia, abandonats per terra, mantes, cantimplores i sarrons plens de records de família: cartes, fotografies de persones estimades… I no eren pas dels derrotats; eren dels victoriosos! Allò, tot allò els sobrava, per a córrer més de pressa i saltar el parapet enemic. Com a Bartimeu, per exalçar Crist.

No oblidis que per poder arribar fins a Crist, cal el sacrifici; llençar tot allò que destorba: manta, sarró, cantimplora. Tu també ho has de fer així en aquesta brega per la glòria de Déu, en aquesta lluita d’amor i de pau, amb la qual mirem d’estendre el regnat de Crist. Per servir l’Església, el Romà Pontífex i les ànimes, et cal estar disposat a renunciar a tot el que sobri; a quedar-te sense aquesta manta, que et fa d’abric en les nits crues; sense aquests records estimats de família; sense el refrigeri de l’aigua. Lliçó de fe, lliçó d’amor. Perquè és així com s’ha d’estimar Crist.

Fe i humilitat

Ara és sant Mateu qui ens conta una situació commovedora. Heus aquí que una dona, que feia dotze anys que patia pèrdues de sang, se li atansà per darrera i li tocà el voraviu del vestit (Mt IX, 20). Quina humilitat, la seva! És que es deia dintre seu: només que li toqui el vestit estic salvada (Mt IX, 21). Mai no falten malalts que imploren, com Bartimeu, amb una fe gran, que no els fa res confessar a crits. Però vegeu com, en el camí de Crist, no hi ha dues ànimes que siguin iguals. Gran és també la fe d’aquesta dona, i ella no crida: s’acosta sense que ningú se n’adoni. En té prou tocant una mica la roba de Jesús, perquè està segura que es guarirà. Quan tot just ho ha fet, Nostre Senyor es gira i se la mira. Ja sap què passa en l’interior d’aquell cor; s’ha adonat de la seva seguretat: tingues confiança, filla, la teva fe t’ha salvat (Mt IX, 22).

Va tocar delicadament la vora del mantell, s’atansà amb fe, cregué i sabé que havia estat guarida… Així nosaltres, si volem ésser salvats, toquem amb fe el vestit de Crist (St. Ambròs, Expositio Evangelii secundum Lucam, VI, 56, 58 [PL 15, 1682-1683]). Ho veus, com ha de ser la nostra fe? Humil. Qui ets tu, qui sóc jo, per merèixer aquesta crida de Crist? Qui som, per estar tan a prop d’Ell? Igual que a aquella pobra dona entre la gentada, ens ha ofert una ocasió. I no per tocar una mica del seu vestit, o un moment la vora del seu mantell, l’orla. El tenim a Ell. Se’ns dóna del tot amb el seu Cos, amb la seva Sang, amb la seva Ànima i amb la seva Divinitat. I el mengem cada dia, hi parlem íntimament, tal com es parla amb el pare, com es parla amb l’Amor. I això és veritat. No són imaginacions.

Però els deixebles —escriu sant Joan— no conegueren que era Jesús. Aleshores, Jesús els digué: nois, que teniu res per menjar? (Ioh XXI, 4-5). Aquesta escena familiar de Crist, a mi, m’omple de goig. Que digui això Jesucrist, Déu! Ell, que ja té un cos gloriós! Tireu la xarxa per la banda dreta, i en trobareu. La hi van tirar, doncs, i ja no la podien treure a causa de l’abundor de peixos (Ioh XXI, 6). Ara ho entenen. Torna al cap d’aquells deixebles allò que en tantes d’ocasions han sentit de llavis del Mestre: pescadors d’homes, apòstols. I veuen que tot és possible, perquè és Ell qui dirigeix la pesca.

Llavors, aquell deixeble que Jesús estimava digué a Pere: és el Senyor (Ioh XXI, 7). L’amor, l’amor ho veu de lluny estant. L’amor és el primer que copsa aquestes delicadeses. Aquell Apòstol adolescent, amb l’estimació ferma que sent envers Jesús, ja que estimava Crist amb tota la puresa i tota la tendresa d’un cor que mai no ha estat corromput, exclamà: és el Senyor!

Simó Pere, tot just sentí és el Senyor, va cenyir-se la túnica i es tirà a l’aigua (Ioh XXI, 7). Pere és la fe. I es llança al mar, ple d’una audàcia meravellosa. Amb l’amor de Joan i la fe de Pere, fins on arribarem nosaltres?

Vida corrent

M’interessa de confirmar novament que no em refereixo a cap manera extraordinària de viure cristianament. Que cadascú de nosaltres mediti en tot allò que Déu ha fet per ell, i com hi ha correspost. Si som valents en aquest examen personal, ens adonarem que encara ens falta molt. Ahir em commovia, tot sentint d’un catecumen japonès que ensenyava el catecisme a d’altres, que encara no coneixien Crist. I m’avergonyia. Ens cal més fe, més fe!: i, amb la fe, la contemplació.

Repasseu amb calma aquella divina advertència, que omple l’ànima d’inquietud i, ensems, li duu sabors de bresca i de mel: redemi te, et vocavi te nomine tuo: meus es tu (Is XLIII, 1); t’he redimit i t’he cridat pel teu nom; ets meu! No robem a Déu el que és seu. Un Déu que ens ha estimat fins al punt de morir per nosaltres, que ens ha escollit des de tota l’eternitat, abans de la creació del món, perquè siguem sants en la seva presència (Cfr. Eph I, 4): i que contínuament ens ofereix ocasions de purificació i de donació pròpia.

Per si encara ens restava algun dubte, rebem una altra prova dels seus llavis: no sou vosaltres que m’heu escollit a mi, sinó que jo us he escollit a vosaltres, i us he encaminat perquè aneu lluny i doneu fruit, i el vostre fruit perduri, del vostre treball d’ànimes contemplatives (Cfr. Ioh XV, 16).

Després, fe, fe sobrenatural. Quan la fe flaqueja, l’home tendeix a afigurar-se Déu com si fos llunyà, sense preocupar-se gaire dels seus fills. Pensa en la religió com en una cosa juxtaposada, per a quan no hi ha més remei; espera, no s’explica amb quin fonament, manifestacions aparatoses, esdeveniments insòlits. Quan la fe vibra en l’ànima, hom descobreix, en canvi, que les passes del cristià no se separen de la mateixa vida humana corrent i habitual. I que aquesta santedat gran, que Déu ens reclama, s’enclou aquí i ara, en les coses petites de cada jornada.