Llistat de punts

Quin exemple de fe segura que ens ofereix aquest cec! Una fe viva, operativa. ¿Et portes així, amb els manaments de Déu, quan molts cops estàs cec, quan durant les preocupacions de la teva ànima minva la llum? ¿Quin era el poder que tenia l’aigua, perquè en humitejar-hi els ulls es guarissin? Hauria estat més eficaç un misteriós col·liri, una preciosa medecina preparada en el laboratori d’un savi alquimista. Però aquell home creu; compleix el manament de Déu, i torna amb els ulls plens de claredat.

Va semblar útil —escriví sant Agustí tot comentant aquest passatge— que l’Evangelista expliqués el significat del nom de la piscina, anotant que vol dir Enviat. Ara sabeu qui és aquest Enviat. Si el Senyor no hagués estat enviat a nosaltres, cap de nosaltres no hauria estat deslliurat del pecat (St. Agustí, In Ioannis Evangelium tractatus, XLIV, 2 [PL 35, 1714]). Hem de creure amb una fe ferma en qui ens salva, en aquest Metge diví que ha estat enviat justament per guarir-nos. Creure amb tanta més força com més gran o més desesperada sigui la malaltia que patim.

Demaneu amb mi al Senyor: doce me facere voluntatem tuam, quia Deus meus es tu (Ps CXLII, 10), ensenyeu-me a complir la vostra Voluntat, perquè Vós sou el meu Déu. En un mot, que brolli dels nostres llavis l’afany sincer de correspondre, amb un desig eficaç, a les invitacions del nostre Creador, procurant de seguir-ne els designis amb una fe que no es trenca, amb el convenciment que Ell no pot fallar.

Amant així la Voluntat divina, entendrem que el valor de la fe no està solament en la claredat amb què és exposada, sinó en la resolució per defensar-la amb les obres: i actuarem en conseqüència.

Però tornem a l’escena que té lloc a la sortida de Jericó. Ara és a tu, a qui Crist parla. Et diu: què vols de Mi? Que hi vegi, Senyor, que hi vegi! I Jesús: Vés, la teva fe t’ha salvat. I a l’instant hi va veure, i el seguia pel camí (Mc X, 52). Seguir-lo pel camí. Tu has conegut allò que el Senyor et proposava, i has decidit d’acompanyar-lo pel camí. Tu mires de trepitjar les seves petjades, vestir-te amb la vestidura de Crist, ésser el mateix Crist: per tal com la teva fe, fe en aquesta llum que el Senyor et va donant, ha d’ésser operativa i sacrificada. No et facis il·lusions, no pensis a descobrir maneres noves. La fe que Ell ens reclama és així: hem d’anar al seu ritme amb obres plenes de generositat, arrencant i deixant anar allò que destorba.

S’atansa a la figuera: s’atansa a tu i s’atansa a mi. Jesús, amb fam i set d’ànimes. De la Creu estant, ha clamat: sitio! (Ioh XIX, 28), tinc set. Set de nosaltres, del nostre amor, de les nostres ànimes i de totes les ànimes que hem de dur fins a Ell, pel camí de la Creu, que és el camí de la immortalitat i de la glòria del Cel.

Va arribar a la figuera, i no hi trobà més que fulles (Mt XXI, 19). Això és lamentable. Passa així en la nostra vida? És que dissortadament hi manca fe, vibració d’humilitat, que no s’hi veuen sacrificis ni obres? Que només hi ha la façana cristiana, però que estem mancats de profit? És terrible. Perquè Jesús ho mana: que mai més no neixi fruit de tu. I a l’instant la figuera restà seca (Mt XXI, 19). Ens fa llàstima aquest passatge de l’Escriptura Santa, ensems que ens anima també a encendre la fe, a viure conforme a la fe, per tal que Crist rebi sempre un guany de nosaltres.

No ens enganyem: Nostre Senyor mai no depèn de les nostres construccions humanes; els projectes més ambiciosos són, per a Ell, un joc d’infants. Ell vol ànimes, vol amor; vol que tothom acudeixi a fruir el seu Regne per l’Eternitat. Hem de treballar molt a la terra; i hem de treballar bé, perquè aquesta tasca ordinària és el que hem de santificar. Però no ens oblidem mai de dur-la a terme per Déu. Si la féssim per nosaltres mateixos, per orgull, no produiríem més que fullaraca: ni Déu ni els homes aconseguirien, en un arbre tan frondós, un xic de dolcesa.

Ascètica? Mística? No em preocupa. Sigui el que sigui, ascètica o mística, què hi fa?: és mercè de Déu. Si tu mires de meditar-ho, el Senyor no et negarà la seva assistència. Fe i fets de fe: fets, perquè el Senyor —ho has comprovat des del començament i t’ho vaig subratllar a la seva hora— és com més va més exigent. Això ja és contemplació i és unió; aquesta ha d’ésser la vida de molts cristians, anant cada un endavant pel seu propi camí espiritual —són infinits— enmig dels afanys del món, encara que ni tan solament se n’hagin adonat.

Una oració i una conducta que no ens aparten de les nostres activitats ordinàries, que enmig d’aquest afany noblement terrenal ens porten cap al Senyor. En elevar tot aquest quefer a Déu, la criatura divinitza el món. Tants cops com he parlat del mite del rei Mides, que convertia en or tot el que tocava! En or de mèrits sobrenaturals podem convertir tot quant toquem, malgrat els nostres errors personals.

Oració viva

M’alço i faig un tomb per la ciutat: pels carrers i per les places cerco el qui estima la meva ànima…( Cant III, 2). I no solament la ciutat: aniré d’una banda del món a l’altra —per totes les nacions, per tots els pobles, per senderes i dreceres— per tal d’aconseguir la pau de la meva ànima. I la descobreixo en les ocupacions diàries, que no em són cap destorb; que són —al contrari— viarany i motiu d’estimar Déu més i més i d’unir-m’hi també més i més.

I quan ens sotja —violenta— la temptació del descoratjament, dels contrastos, de la lluita, de la tribulació, d’una nova nit en l’ànima, el salmista ens posa als llavis i en la intel·ligència aquelles paraules: Sóc amb Ell en l’adversitat (Ps XC, 15). Què val, Jesús, davant la vostra Creu, la meva; davant les vostres ferides, les meves esgarrinxades? Què val, davant el vostre Amor immens, pur i infinit, aquesta pobreta feixuguesa que m’heu carregat a les espatlles? I els vostres cors, i el meu, s’emplenen d’una santa avidesa, tot confessant-li —amb obres— que ens morim d’Amor (Cfr. Cant V, 8).

Neix una set de Déu, una ànsia de comprendre’n les llàgrimes; de veure’n el somrís, el rostre… Considero que la millor manera d’expressar-ho és tornar a repetir, amb l’Escriptura: com la cérvola es deleix per les fonts de les aigües així es deleix també la meva ànima per vós, Déu meu! (Ps XLI, 2).I l’ànima avança ficada en Déu, deïficada: el cristià ha esdevingut un viatger assedegat, que bada la boca a l’aigua de la font (Cfr. Eccio XXVI, 15).