Llistat de punts

Certament, es tracta d’un objectiu elevat i ardu. Però no em perdeu de vista que el sant no neix: es forja en el joc continu de la gràcia divina i de la correspondència humana. Tot allò que es desenvolupa —ens adverteix un dels escriptors cristians dels primers segles, referint-se a la unió amb Déu—, comença per ser petit. És alimentant-se gradualment com, amb progressos constants, arriba a fer-se gran (St. Marc Eremita. De lege spirituali, CLXXII [PL 65, 926]). Per això jo et dic que, si vols portar-te com un cristià conseqüent —sé que hi estàs disposat, malgrat que tantes vegades et costi de vèncer o d’empènyer cap dalt amb aquest pobre cos—, cal que estiguis vigilant extremadament en els detalls més nimis, perquè la santedat que Nostre Senyor t’exigeix s’obté complint amb amor de Déu el treball, les obligacions de cada dia, que gairebé sempre es componen de menudes realitats.

Les ànimes són de Déu

Els altres deixebles arribaren amb la barca, arrossegant la xarxa plena de peixos, perquè només eren lluny de terra cosa de dues-centes colzades (Ioh XXI, 8). De seguida posen la pesca als peus del Senyor, perquè és d’Ell. Perquè aprenguem que les ànimes són de Déu, que ningú d’aquesta terra no pot atribuir-se’n la propietat, que l’apostolat de l’Església —el seu anunci i la seva realitat de salvació— no es basa en el prestigi d’unes persones, sinó en la gràcia divina.

Jesucrist interroga Pere, tres cops, com si volgués donar-li una repetida possibilitat de reparar la tripla negació. Pere ja ho ha après, escarmentat en la seva pròpia misèria: està profundament convençut que sobren aquelles temeràries jactàncies, conscient de la seva feblesa. Per això ho posa tot en mans de Crist. Senyor, Vós sabeu que us estimo. Senyor, Vós ho sabeu tot, Vós sabeu que us estimo (Ioh XXI, 15-17). I Crist, què respon? Pastura els meus anyells, pastura les meves ovelles (Ioh XXI, 15-17). No les teves, no les vostres: les meves! Perquè Ell ha creat l’home. Ell l’ha redimit, Ell ha comprat cada ànima, una per una, al preu —ho repeteixo— de la seva Sang.

Quan els donatistes, en el segle V, organitzaven els seus atacs contra els catòlics, defensaven la impossibilitat que el bisbe d’Hipona, Agustí, professés la veritat, perquè havia estat un gran pecador. I sant Agustí suggeria, als seus germans en la fe, com havien de replicar: Agustí és bisbe en l’Església Catòlica; ell porta la seva càrrega, de la qual ha de donar compte a Déu. El vaig conèixer entre els bons. Si per cas és dolent, ell s’ho sap; si és bo, ni tan sols en ell he posat l’esperança. Perquè la primera cosa que he après a l’Església Catòlica, és no posar la meva esperança en un home (St. Agustí, Enarrationes in Psalmos, XXXVI, III, 20 [PL 36, 395]).

No fem pas el nostre apostolat. En aquest cas, què podríem dir? Nosaltres fem —perquè Déu ho vol, perquè així ens ho ha manat: aneu per tot el món i prediqueu l’Evangeli (Mc XVI, 15)— l’apostolat de Crist. Les errades són nostres; els fruits, del Senyor.

En aquest esforç per identificar-se amb Crist, he distingit quatre esglaons: cercar-lo, trobar-lo, tractar-lo, estimar-lo. Potser enteneu que us trobeu com en la primera etapa. Busqueu-lo amb il·lusió, busqueu-lo en vosaltres mateixos amb totes les vostres forces. Si obreu amb aquest deler, gosaré garantir que ja l’heu trobat, i que heu començat a tractar-lo i a estimar-lo, i a tenir la vostra conversa en el Cel (Cfr. Phil III, 20).

Prego al Senyor que ens decidim a alimentar en les nostres ànimes l’única ambició noble, l’única que val la pena: anar juntament amb Jesucrist, com ho feren la seva Mare Beneïda i el Sant Patriarca, amb ànsia, amb abnegació, sense deixar res. Participarem en la benaurança de la divina amistat —en un recolliment interior, compatible amb les nostres obligacions professionals i amb les del ciutadà—, i li agrairem la delicadesa i la claredat amb què Ell ens ensenya a complir la Voluntat del Pare Nostre que és al Cel.

Hem corregut com la cérvola que es deleix per les fonts de les aigües (Ps XLI, 2); patint set, amb la boca desfeta, amb secor. Volem beure en aquesta deu d’aigua viva. Sense rareses, al llarg del dia ens movem en aquesta font abundosa i clara de limfes fresques que brollen vers la vida eterna (Cfr. Ioh IV, 14). Sobren les paraules, perquè la llengua no aconsegueix d’expressar-se; ja l’enteniment s’aquieta. Ja no es raona, s’esguarda! I l’ànima es posa a cantar un altre cop amb un càntic nou, perquè se sap també esguardada amorosament per Déu, tothora.

No em refereixo a situacions extraordinàries. Són, poden ser-ho molt bé, fenòmens ordinaris de la nostra ànima: una bogeria d’amor que, sense espectacle, sense extravagàncies, ens ensenya de patir i de viure, perquè Déu ens concedeix la Saviesa. I quina serenitat, quina pau aleshores, ficats en el viarany estret que mena a la vida! (Mt VII, 14).

Ascètica? Mística? No em preocupa. Sigui el que sigui, ascètica o mística, què hi fa?: és mercè de Déu. Si tu mires de meditar-ho, el Senyor no et negarà la seva assistència. Fe i fets de fe: fets, perquè el Senyor —ho has comprovat des del començament i t’ho vaig subratllar a la seva hora— és com més va més exigent. Això ja és contemplació i és unió; aquesta ha d’ésser la vida de molts cristians, anant cada un endavant pel seu propi camí espiritual —són infinits— enmig dels afanys del món, encara que ni tan solament se n’hagin adonat.

Una oració i una conducta que no ens aparten de les nostres activitats ordinàries, que enmig d’aquest afany noblement terrenal ens porten cap al Senyor. En elevar tot aquest quefer a Déu, la criatura divinitza el món. Tants cops com he parlat del mite del rei Mides, que convertia en or tot el que tocava! En or de mèrits sobrenaturals podem convertir tot quant toquem, malgrat els nostres errors personals.