Llistat de punts

Correspondència humana

L’existència del cristià es desenvolupa en aquest clima de la misericòrdia de Déu. Aquest és l’àmbit del seu esforç per tal com es comporta com a fill del Pare. I, quins són els mitjans principals per aconseguir que la vocació s’afermi? Avui, te n’assenyalaré dos, que són com eixos vius de la conducta cristiana: la vida interior i la formació doctrinal, el coneixement profund de la nostra fe.

Vida interior, primer de tot. Que pocs n’hi ha que entenguin això, encara! En sentir parlar de vida interior pensen en la fosca del temple, si és que no pensen en els ambients resclosits d’algunes sagristies. Ja fa més d’un quart de segle que dic que no és això. Descric la vida interior de cristians corrents, que solen trobar-se en ple carrer, a l’aire lliure; i que al carrer, a la feina, amb la família i en les estones de diversió estan pendents de Jesús tot el dia. I què és això sinó vida d’oració contínua? ¿Oi que has vist la necessitat de ser una ànima d’oració amb un tracte amb Déu que et deïfica? Aquesta és la fe cristiana i així ho han entès sempre les ànimes d’oració; aquell home es fa Déu, escriu Climent d’Alexandria, perquè vol el mateix que vol Déu.⁴¹

Al començament costa: cal esforç per adreçar-se al Senyor, per agrair la seva pietat paternal i concreta envers nosaltres. A poc a poc l’amor de Déu es palpa ―bé que no és cosa de sentiments―, com una urpada a l’ànima. És Crist, que ens persegueix amorosament: Mira, sóc a la porta i truco.⁴² Com et va la vida d’oració? ¿No sents, de vegades, durant el dia, desigs d’enraonar amb Ell més a poc a poc? ¿No li dius: en acabat us ho explicaré, en acabat en parlaré amb Vós?

En les estones dedicades expressament a aquest col·loqui amb el Senyor, el cor s’esplaia, la voluntat s’enforteix, la intel·ligència ―ajudada per la gràcia― impregna de realitats sobrenaturals, les realitats humanes. Com a fruit, sempre sortiran uns propòsits clars, pràctics, de millorar la teva conducta, de tractar finament amb caritat tots els homes, d’esmerçar-te amb el delit dels bons esportistes, en aquesta lluita cristiana d’amor i de pau.

L’oració esdevé contínua, com els batecs del cor, com el pols. Sense aquesta presència de Déu, no hi ha vida contemplativa; i sense vida contemplativa de poc serveix treballar per Crist, perquè s’esforcen debades els qui construeixen, si Déu no sosté la casa.⁴³

El temps oportú

Exhortamur ne in vacuum gratiam Dei recipiatis,¹¹ us exhortem a no rebre en va la gràcia de Déu. Perquè la gràcia divina podrà omplir les nostres ànimes en aquesta Quaresma, sempre que no tanquem les portes del cor. Hem de tenir aquestes bones disposicions, el desig de transformar-nos de debò, de no jugar amb la gràcia del Senyor.

No m’agrada parlar de temor, perquè allò que mou el cristià és la Caritat de Déu, que se’ns ha manifestat en Crist i que ens ensenya d’estimar tots els homes i la creació entera; però sí que hem de parlar de responsabilitat, de serietat. No us enganyeu: de Déu, ningú no se’n burla¹² ens adverteix el mateix Apòstol.

Cal decidir-se. No és lícit de viure mantenint encesos aquells dos ciris que, segons la dita popular, tothom mira de tenir: l’un a sant Miquel, l’altre al diable. Cal apagar el ciri del diable. Hem de consumir la nostra vida cremant-la tota sencera al servei del Senyor. Si el nostre afany de santedat és sincer, si tenim la docilitat de posar-nos en mans de Déu, tot anirà bé. Perquè Ell sempre està disposat a donar-nos la seva gràcia i, especialment en aquest temps, la gràcia per a una nova conversió, per a una millora de la nostra vida de cristians.

No podem considerar aquesta Quaresma com una època més, una repetició cíclica del temps litúrgic. Aquest moment és únic; és una ajuda divina que cal acollir. Jesús ens passa pel costat i espera de nosaltres ―avui, ara― una gran mudança.

Ecce nunc tempus acceptabile, ecce nunc dies salutis:¹³ és aquest el temps oportú, que pot ser el dia de la salvació. Un altre cop tornem a sentir els xiulets del bon Pastor, amb aquesta crida amorosa: ego vocavi te nomine tuo.¹⁴ Ens crida a cadascú pel seu nom, amb l’apel·latiu familiar amb què ens criden les persones que ens estimen. La tendresa de Jesús per nosaltres, no cap en les paraules.

Considereu amb mi aquesta meravella de l’amor de Déu: el Senyor que surt a l’encontre, que espera, que es posa a la vora del camí, perquè no tinguem altre remei que veure’l. I ens crida personalment, i ens parla de les nostres coses, que també són les seves, movent la nostra consciència a la compunció, obrint-la a la generositat, imprimint en les nostres ànimes la il·lusió d’ésser fidels, de poder-nos anomenar deixebles seus. N’hi ha prou de percebre aquestes íntimes paraules de la gràcia, que són com un retret tants cops afectuós, perquè ens adonem que no ens ha oblidat durant tot el temps en el qual, per culpa nostra, no l’hem vist. Crist ens estima amb l’afecció inexhaurible que cap en el seu Cor de Déu.

Mireu com hi insisteix: En el temps favorable t’he escoltat, i el dia de salvació t’he ajudat.¹⁵ Ja que Ell et promet la glòria, el seu amor, i t’ho dóna oportunament, i et crida, què li donaràs, tu, al Senyor? ¿com respondràs, com respondré jo també, a aquest amor de Jesús que passa?

Ecce nunc dies salutis, aquí el tenim davant nostre, aquest dia de salvació. La crida del bon Pastor arriba fins a nosaltres: ego vocavi te nomine tuo, t’he cridat, a tu, pel ten nom. Cal respondre ―l’amor amb l’amor es paga― dient: ecce ego quia vocasti me,¹⁶ m’heu cridat i aquí em teniu. Estic decidit perquè no passi aquest temps de Quaresma com passa l’aigua per damunt les pedres, sense que en quedi rastre. Em deixaré amarar, transformar; em convertiré, m’adreçaré de nou al Senyor, estimant-lo com Ell desitja d’ésser estimat.

Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, i amb tota l’ànima i amb tota la ment.¹⁷¿Què en resta, del teu cor, comenta Sant Agustí, perquè puguis estimar-te a tu mateix? ¿què en resta, de la teva ànima, i què de la teva ment? «Ex toto», diu. «Totum exigit te, qui fecit te»;¹⁸ el qui et va fer ho exigeix tot de tu.

Després d’aquesta protesta d’amor, cal que ens comportem com amadors de Déu. In omnibus exhibeamus nosmetipsos sicut Dei ministros,¹⁹ comportem-nos en totes les coses com a servidors del Senyor. Si et dónes com Ell ho vol, l’acció de la gràcia es manifestarà en la teva conducta professional, en la feina, en l’afany per fer a la manera divina les coses humanes, grans o petites, perquè per l’Amor totes adquireixen una nova dimensió.

Però en aquesta Quaresma no podem oblidar que voler ser servidors de Déu no és fàcil. Continuem el text de Sant Pau, que recull l’Epístola de la Missa d’aquest diumenge, per recordar les dificultats: Com a ministres de Déu ―escriu l’apòstol―, amb molta paciència enmig de tribulacions, de necessitats, angoixes, assots, presons, disturbis, treballs, vetlles, dejunis, amb puresa, doctrina, longanimitat, benignitat, amb l’Esperit Sant, amb caritat sincera, amb paraules de veritat, amb fortalesa de Déu.²⁰

En els moments més diversos de la nostra vida, en totes les situacions, ens hem de comportar com a servidors de Déu, sabent que el Senyor és amb nosaltres, que som fills seus. Hem d’ésser conscients d’aquesta arrel divina que és empeltada en la nostra vida, i actuar en conseqüència.

Aquests mots de l’Apòstol us han d’omplir de joia, perquè són com una canonització de la vostra vocació de cristians corrents que viviu enmig del món, compartint amb els altres homes, que són els vostres iguals, afanys, treballs i alegries. Tot això és camí diví. El que us demana el Senyor, és que, en tot moment, obreu com a fills i servidors seus.

Però aquestes circumstàncies ordinàries de la vida seran camí diví si ens convertim de debò, si ens donem. Perquè sant Pau parla un llenguatge dur. Promet al cristià una vida difícil, arriscada, en una perpètua tensió. I com s’ha desfigurat el cristianisme, quan n’han volgut fer una via còmoda! Però també és una desfiguració de la veritat, pensar que aquesta vida fonda i seriosa, que coneix vivament tots els obstacles de l’existència humana, és una vida d’angoixa, d’opressió o de temor.

El cristià és realista, amb un realisme sobrenatural i humà, que s’adona de tots els matisos de la vida: el dolor i l’alegria, el sofriment propi i el d’altre, la certesa i la perplexitat, la generositat i la tendència a l’egoisme. El cristià ho coneix tot i s’enfronta amb tot, ple d’enteresa humana i de la fortitud que rep de Déu.

Però ens sotja un enemic potent, que s’oposa al nostre desig d’encarnar acabadament la doctrina de Crist: la supèrbia, que creix quan no intentem descobrir, després dels fracassos i de les derrotes, la mà benefactora i misericordiosa del Senyor. Llavors, l’ànima s’omple de penombres ―una trista obscuritat l’envaeix― i es creu perduda. La imaginació inventa obstacles que no són reals, que desapareixerien si miréssim només amb una miqueta d’humilitat. Amb la supèrbia i la imaginació, l’ànima s’endinsa a vegades en calvaris tortuosos; però en aquests calvaris Crist no hi és, perquè allà on hi ha el Senyor es frueix de pau i d’alegria, encara que l’ànima es trobi en carn viva i voltada de tenebres.

Un altre enemic hipòcrita de la nostra santificació: el fet de pensar que aquesta batalla interior s’ha de dirigir contra obstacles extraordinaris, contra dracs que respiren foc. És una altra manifestació d’orgull. Volem lluitar, però estrepitosament, amb clamors de trompetes i tremolor d’estendards.

Hem de convèncer-nos que el major enemic de la roca no es el pic o la destral, ni el cop de qualsevol altra eina, per contundent que sigui: és l’aigua menuda que es va ficant de gota en gota, entre les escletxes de la penya, fins a malmetre’n l’estructura. El perill més fort per al cristià és menysprear la lluita en aquestes escaramusses, que van calant a poc a poc en l’ànima, fins a estovar-la, fer-la trencadissa i indiferent, insensible a les veus de Déu.

Escoltem el Senyor que ens diu: qui és fidel en el poc, també és fidel en el molt, i qui és injust en el poc, també ho és en el molt.¹¹ Que és com si ens recordés: lluita cada instant en aquests detalls petits en aparença, però grans als meus ulls; viu amb puntualitat el compliment del deure; somriu a qui ho necessiti mal que tinguis l’ànima adolorida; dedica, sense regatejar, el temps que calgui a l’oració; vés a ajudar el qui et cerca; practica la justícia, tot engrandint-la amb la gràcia de la caritat.

Aquestes i altres de semblants són les mocions que sentirem cada dia dintre nostre, com un avís silenciós que ens emmena a entrenar-nos en aquest esport sobrenatural de vèncer el propi jo. Que la llum de Déu ens il·lumini perquè en puguem percebre les advertències; que ens ajudi a lluitar, que estigui de la part nostra en la victòria; que no ens abandoni a l’hora de la caiguda, perquè així ens trobarem sempre en condicions d’aixecar-nos i de continuar combatent.

No ens poden aturar. El Senyor ens demana que batallem com més va més de pressa, cada cop més profundament, cada vegada més àmpliament. Estem obligats a superar-nos, ja que en aquesta competició, l’única meta és l’arribada a la glòria del cel. I si no hi arribéssim, res no hauria pagat la pena.