Llistat de punts

La prudència, virtut necessària

En el passatge de l’Evangeli de sant Mateu, de la Missa d’avui, llegim: tunc abeuntes pharisaei, consilium inierunt ut caperent eum in sermone (Mt XXII, 15); es reuniren els fariseus a fi de tractar entre ells la manera com podien sorprendre Jesús en allò que digués. No us oblideu que aquest sistema dels hipòcrites és una tàctica corrent també en els nostres temps; penso que la mala herba dels fariseus no s’extingirà mai en el món: sempre ha tingut una fecunditat prodigiosa. Qui sap si el Senyor tolera que creixi, per fer-nos prudents a nosaltres, els seus fills; perquè la virtut de la prudència resulta imprescindible a qualsevol que es trobi en una situació de donar criteri, d’enfortir, de corregir, d’encendre, d’encoratjar. I justament així, com un apòstol, prenent ocasió de les circumstàncies del seu quefer ordinari, ha d’actuar un cristià amb els qui el rodegen.

Elevo en aquest moment el cor a Déu i demano, mitjançant la Verge Santíssima —que està en l’Església, però sobre l’Església: entre Crist i l’Església, per protegir, per regnar, per ésser Mare dels homes, tal com ho és de Jesús Senyor Nostre-; demano que ens concedeixi aquesta prudència a tots, i especialment a aquells qui, ficats en el torrent circulatori de la societat, desitgem treballar per Déu: veritablement, ens convé d’aprendre de ser prudents.

Mare de l’Església

M’agrada de tornar amb la imaginació a aquells anys que Jesús s’estigué al costat de la seva Mare, que comprenen gairebé tota la vida de Nostre Senyor en aquest món. Veure’l petit, quan Maria en té cura i el besa i l’entreté. Veure’l créixer, davant els ulls enamorats de la seva Mare i de Josep, el seu pare a la terra. Amb quina tendresa i amb quina delicadesa Maria i el Sant Patriarca es devien preocupar de Jesús durant la seva infantesa i, en silenci, devien aprendre molt i constantment d’Ell. Llurs ànimes es devien anar emmotllant a l’ànima d’aquell Fill, Home i Déu. Per això la Mare —i, després d’Ella, Josep— coneix com ningú els sentiments del Cor de Crist, i tots dos són el camí millor, gosaria dir que l’únic, per a arribar al Salvador.

Que en cadascun de vosaltres, escrivia sant Ambròs, estigui l’ànima de Maria, per lloar el Senyor; que estigui en cadascú l’esperit de Maria, per fruir en Déu. I aquest Pare de l’Església afegeix unes consideracions que a primer cop d’ull semblen agosarades, però que tenen un sentit espiritual clar per a la vida del cristià. Segons la carn, una sola és la Mare de Crist; segons la fe, Crist és fruit de tots nosaltres (St. Ambròs, Expositio Evangelii secundum Lucam, II, 26 [PL 15, 1561]).

Si ens identifiquem amb Maria, si n’imitem les virtuts, podrem fer que Crist neixi, per la gràcia, en l’ànima de molts que s’hi identificaran per l’acció de l’Esperit Sant. Si imitem Maria, d’alguna manera participarem en la seva maternitat espiritual. En silenci, com Nostra Senyora; sense que es noti, gairebé sense paraules, amb el testimoni íntegre i coherent d’una conducta cristiana, amb la generositat de repetir sense parar un fiat que es renova com quelcom d’íntim entre nosaltres i Déu.

Un gran amor a Nostra Senyora i la manca de cultura teològica, va portar un bon cristià a fer-me conèixer una certa anècdota que us explicaré, ja que —amb tota la seva ingenuïtat— és lògica en una persona de poques lletres.

Prengui-s’ho —em deia— com un desfogament: comprengui la meva tristesa davant algunes coses que s’esdevenen en aquest temps. Durant la preparació i el desenvolupament del Concili actual, ha estat proposat d’incloure el tema de la Verge. Així: el tema. Parlen així, els fills? És aquesta la fe que han professat sempre els fidels? Des de quan l’amor a la Verge és un tema, sobre el qual hom pot admetre d’entaular una discussió a propòsit de la seva conveniència?

Si hi ha quelcom que estigui renyit amb l’amor, és la gasiveria. No em fa res d’ésser molt clar; si no ho fos —continuava— em semblaria una ofensa a la Nostra Mare Santa. S’ha discutit si era o no oportú d’anomenar Maria Mare de l’Església. Em molesta baixar a més detalls. Però la Mare de Déu i, per això, Mare de tots els cristians, ¿no ha de ser Mare de l’Església, que és la reunió dels qui han estat batejats i han renascut en Crist, fill de Maria?

No m’explico —anava dient— d’on neix la mesquinesa d’escatimar aquest títol en lloança de Nostra Senyora. Que n’és, de diferent, la fe de l’Església! El tema de la Verge. Pretenen els fills plantejar el tema de l’amor a la seva mare? Se l’estimen i prou. L’estimaran molt, si són bons fills. Del tema —o de l’esquema— en parlen els estranys, els qui estudien el cas amb la fredor de l’enunciat d’un problema. Fins aquí el desfogament recte i pietós, bé que injust, d’aquella ànima simple i devotíssima.