Llistat de punts

Una mirada al món, una mirada al Poble de Déu,¹ en aquest mes de maig que comença, ens fa contemplar l’espectacle d’aquesta devoció mariana que es manifesta en tants costums, antics o nous, però viscuts amb un mateix esperit d’amor.

Fa alegria comprovar que la devoció a la Mare de Déu sempre és viva, i desperta en les ànimes cristianes l’impuls sobrenatural per obrar com domestica Dei, com a membres de la família de Déu.²

Segurament també vosaltres, en veure aquests dies tants cristians que expressen de mil maneres diverses el seu afecte a la Verge Santa Maria, us sentiu més dins l’Església, més germans de tots aquests germans vostres. És com una reunió de família, quan els fills grans, que la vida ha allunyat, es retroben al costat de la mare, en ocasió d’alguna festa. I si algun cop han discutit entre ells i s’han tractat malament, aquell dia es calmen; aquell dia se senten units, es reconeixen tots plegats en l’afecte comú.

Maria edifica l’Església contínuament, l’aplega, la manté compacta. És difícil tenir una autèntica devoció a la Mare de Déu i no sentir-se més vinculats als altres membres del Cos Místic, més units també al seu cap visible, el Papa. Per això m’agrada de repetir: omnes cum Petro ad lesum per Mariam!, tothom, amb Pere, a Jesús per Maria! I, en reconèixer-nos part de l’Església i invitats a sentir-nos germans en la fe, descobrim amb una major profunditat la fraternitat que ens uneix a la humanitat entera: perquè l’Església ha estat enviada per Crist a tothom i a tots els pobles.³

Això que acabo de dir és quelcom que tots hem experimentat, ja que no ens han mancat ocasions de comprovar els efectes sobrenaturals d’una sincera devoció a la Verge. Cadascú de vosaltres podria explicar moltes coses. I jo també. Em ve ara a la memòria un romiatge que vaig fer el 1933 en una ermita de la Mare de Déu, en terra castellana: a Sonsoles.

No era un romiatge tal com l’entenem habitualment. No era sorollós ni de massa: hi anàvem tres persones. Jo respecto i estimo aquelles altres manifestacions públiques de pietat, però personalment m’estimo més intentar d’oferir a Maria el mateix afecte i el mateix entusiasme, amb visites personals, o en petits grups, amb regust d’intimitat.

En aquell romiatge a Sonsoles vaig conèixer l’origen d’aquesta advocació de la Mare de Déu. Un detall sense gaire importància, que és, però, una manifestació filial de la gent d’aquella terra. La imatge de Nostra Senyora que es venera en aquell indret, fou amagada durant un temps, en l’època de les lluites entre cristians i musulmans a Espanya. Al cap d’uns anys, l’estàtua va ser trobada per uns pastors, els quals ―segons que ho conta la tradició―, en veure-la van comentar: ¡Qué ojos tan bonitos! ¡Son soles!⁴

Els textos de les Sagrades Escriptures que ens parlen de Nostra Senyora, justament fan veure com la Mare de Jesús acompanya el seu Fill pas a pas, associant-se a la seva missió redemptora, alegrant-se i patint amb Ell, estimant els qui Jesús estima, tot ocupant-se amb una sol·licitud maternal de tothom qui està al seu costat.

Pensem, per exemple, en el relat de les noces de Canà. Entre tants de convidats d’una d’aquestes sorolloses noces camperoles, a les quals hi van persones de diversos pobles, Maria s’adona que manca el vi.⁷ Només Ella ho veu, i de seguida. Que familiars se’ns fan les escenes de la vida de Crist! Perquè la grandesa de Déu, conviu amb les coses ordinàries, amb allò que és corrent. És propi d’una dona, i d’una mestressa de casa atenta, advertir un descuit, estar per aquests petits detalls que fan agradable l’existència humana: i així va actuar Maria.

Fixeu-vos també que és Joan qui ens conta l’escena de Canà: és l’únic evangelista que ha collit aquest tret de sol·licitud maternal. Sant Joan ens vol recordar que Maria ha estat present al començament de la vida pública del Senyor. Això ens demostra que ha sabut aprofundir la importància d’aquesta presència de la Senyora. Jesús sabia a qui confiava la seva Mare: a un deixeble que l’havia estimada, que havia aprés d’estimar-la com la seva pròpia mare i era capaç d’entendre-la.

Pensem ara en aquells dies que van seguir l’Ascensió, en espera de la Pentecosta. Els deixebles plens de fe pel triomf de Crist ressuscitat i anhelosos davant la promesa de l’Esperit Sant, volen sentir-se units, i els trobem cum Maria matre lesu, amb Maria, la Mare de Jesús.⁸ L’oració dels deixebles acompanya l’oració de Maria: era l’oració d’una família unida.

Aquesta vegada, qui ens transmet el fet és sant Lluc, l’evangelista que ha explicat la infantesa de Jesús amb més detalls. Sembla com si ens volgués donar a entendre que, així com Maria tingué un paper de primer pla en l’Encarnació del Verb, de manera semblant també era present en els orígens de l’Església, que és el Cos de Crist.

Des del primer moment de la vida de l’Església, tots els cristians que han buscat l’amor de Déu, aquest amor que se’ns revela i es fa carn en Jesucrist, s’han trobat amb la Verge, i n’han experimentat de maneres molt diverses la sol·licitud maternal. La Verge Santíssima es pot dir de veritat mare de tots els cristians. Sant Agustí ho deia amb paraules clares: cooperà amb la seva caritat perquè nasquessin en l’Església els fidels, membres d’aquell cap, del qual és efectivament mare segons el cos.⁹

Així no és estrany que un dels testimoniatges més antics de la devoció a Maria sigui justament una oració plena de confiança. Em refereixo a aquesta antífona composta fa segles, que repetim encara avui: Ens acollim sota la vostra protecció, Santa Mare de Déu: no menyspreeu les súpliques que us dirigim en la nostra necessitat, sinó salveu-nos sempre de tots els perills, Verge gloriosa i beneïda.¹⁰

Maria ens fa sentir germans

No es pot tractar filialment Maria i pensar tan sols en nosaltres, en els nostres propis maldecaps. No podem tractar la Verge i tenir egoistes problemes personals. Maria porta a Jesús, i Jesús és primogenitus in multis fratribus, el primogènit entre molts germans.¹⁶ Conèixer Jesús, doncs, és adonar-nos que la nostra vida no es pot viure amb cap altre sentit que el de lliurar-nos al servei dels altres. Un cristià no pot deturar-se tan sols en problemes personals, ja que ha de viure de cara a l’Església universal, pensant en la salvació de totes les ànimes.

Així, fins i tot aquestes facetes que podrien ésser considerades més privades i íntimes ―la preocupació pel propi millorament interior― en realitat no són personals: perquè la santificació forma una sola cosa amb l’apostolat. Ens hem d’esforçar, per tant, en la nostra vida interior i en el desenvolupament de les virtuts cristianes, pensant en el bé de tota l’Església, ja que no podríem fer el bé i fer conèixer Crist, si en nosaltres no hi hagués un afany sincer de fer realitat pràctica les ensenyances de l’Evangeli.

Impregnats d’aquest esperit, les nostres pregàries, encara que comencin per temes i propòsits personals, acaben sempre anant per vies de servei als altres. I si caminem agafats de la mà de la Verge Santíssima, Ella farà que ens sentim germans de tots els homes, perquè tots som fills d’aquest Déu del qual Ella n’és Filla, Esposa i Mare.

Els problemes del nostre proïsme han de ser els nostres problemes. La fraternitat cristiana s’ha de trobar ben endinsada al fons de l’ànima, de manera que ningú no ens sigui indiferent. Maria, Mare de Jesús, que el va criar, educar i acompanyar durant la seva vida terrenal i que ara és al seu costat al cel, ens ajudarà a reconèixer Jesús que ens passa pel costat, que se’ns fa present en les necessitats dels nostres germans els homes.

Mestra d’apòstols

Però no penseu tan sols en vosaltres mateixos: engrandiu el cor fins a abarcar la humanitat entera. Penseu, abans que res, en qui us envolta ―parents, amics, col·legues― i vegeu com podreu dur-los a sentir més profundament l’amistat amb Nostre Senyor. Si són persones rectes i honrades, capaces d’estar habitualment més a prop de Déu, encomaneu-les concretament a Nostra Senyora. I demaneu també per tantes ànimes que no coneixeu, ja que tots els homes estem embarcats en la mateixa barca.

Sigueu lleials, generosos. Formem part d’un sol cos, el Cos Místic de Crist, de l’Església Santa, a la qual són cridats molts que cerquen netament la veritat. Per això tenim una obligació estricta de manifestar als altres la qualitat, la fondària de l’amor de Crist. El cristià no pot ser egoista; si ho fos, trairia la seva pròpia vocació. No és de Crist l’actitud de qui s’acontenta amb guardar la seva ànima en pau ―una pau falsa―, despreocupant-se del bé dels altres. Si hem acceptat la significació autèntica de la vida humana ―cosa que ens ha estat revelada per la fe―, no pot ser que continuem tranquils, persuadits que ens portem bé personalment, si no fem d’una forma pràctica i concreta que els altres s’acostin a Déu.

Hi ha un obstacle real per a l’apostolat: el fals respecte, la por de tocar temes espirituals, ja que hom sospita que una conversa així no caurà bé en certs ambients, perquè hi ha el perill de ferir susceptibilitats. Quantes vegades aquest raonament és la màscara de l’egoisme! No es tracta de ferir ningú, sinó tot el contrari: de servir. Encara que siguem personalment indignes, la gràcia de Déu ens converteix en instruments per a ésser útils als altres, comunicant-los la bona nova que Déu vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat.¹⁹

I és lícit de ficar-se així en la vida dels altres? És necessari. Crist s’ha ficat en la nostra vida sense demanar-nos permís. Així també ho va fer amb els primers deixebles: vorejant el llac de Galilea, veié Simó i Andreu, el germà de Simó, que tiraven la xarxa a l’aigua, perquè eren pescadors; i Jesús els digué: seguiu-me i us faré ser pescadors d’homes.²⁰ Cadascú conserva la llibertat, la falsa llibertat, de respondre que no a Déu, com aquell jove carregat de riqueses,²¹ de qui ens parla Sant Lluc. Però el Senyor i nosaltres ―tot obeint-lo: aneu i ensenyeu―²² tenim el dret i el deure de parlar de Déu, d’aquest gran tema humà, perquè el desig de Déu és l’afany més profund que brota en el cor de l’home.

Santa Maria, Regina apostolorum, reina de tots els qui sospiren per donar a conèixer l’amor del vostre Fill: vós, que tan bé enteneu les nostres misèries, demaneu perdó per la nostra vida: per allò que en nosaltres hauria pogut ser foc i ha estat cendra; per la llum que va deixar d’il·luminar, per la sal que es tornà insípida. Mare de Déu, omnipotència suplicant: porteu-nos, amb el perdó, la força de viure de debò d’esperança i d’amor per poder dur als altres la fe de Crist.