Llistat de punts

M’interessa que descobriu en tota la seva profunditat aquesta senzillesa del Mestre, que no fa ostentació de la seva vida penitent, ja que és això mateix el que Ell et demana a tu: quan dejuneu, no feu un posat trist, com els hipòcrites que es desfiguren la cara perquè els altres vegin que dejunen. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. Tu en canvi, quan dejunis, perfuma’t el cap i renta’t la cara, per tal que la gent no s’adoni que dejunes, sinó únicament el teu Pare que està en el secret; i el teu Pare, que veu en el secret, t’ho pagarà (Mt VI, 16-18).

Així cal que t’exercitis en l’esperit de penitència: de cara a Déu i com un fill, com el menut que demostra l’estimació al seu pare tot renunciant als seus pocs tresors de valor escàs —un rodet, un soldat escapçat, una xapa d’ampolla-; li costa de fer aquest pas, però a la fi pot més l’estimació i li allarga la mà, satisfet.

Sigueu molts nens! Com més, millor. Us ho diu l’experiència d’aquest sacerdot, que ha hagut d’aixecar-se molts cops de terra al llarg d’aquests trenta-sis anys —que llargs i que curts se m’han fet!—, de procurar complir una Voluntat precisa de Déu. Una cosa m’ha ajudat sempre: que continuo essent un nen, i que em poso contínuament a la falda de la meva Mare i en el Cor de Crist, el meu Senyor.

Les grans caigudes, les que causen serioses destrosses en l’ànima, i de vegades amb resultats gairebé sense remei, vénen sempre de la supèrbia de creure que som grans, autosuficients. En aquests casos, predomina en la persona com una mena d’incapacitat de demanar ajut a qui el pot donar: no tan sols a Déu; a l’amic, al sacerdot. I aquella pobra ànima, aïllada en la seva desgràcia, s’enfonsa en la desorientació, en el descoratjament.

Preguem a Déu, ara mateix, que no permeti mai que ens sentim satisfets, que acreixi sempre en nosaltres l’ànsia del seu auxili, de la seva paraula, del seu Pa, del seu consol, de la seva fortalesa; rationabile, sine dolo lac concupiscite: fomenteu la fam, l’aspiració d’ésser com nens. Convenceu-vos que és la millor manera de vèncer la supèrbia.

Persuadiu-vos que és l’únic remei per tal que la nostra manera d’obrar sigui bona, sigui gran, sigui divina. De debò us dic que si no canvieu i no us feu com els nens, no entrareu pas al regne del Cel (Mt XVIII, 3).

Novament em vénen al cap els records de la meva jovenesa. I quina demostració de fe no era! Em sembla que encara sento el cant litúrgic, que respiro l’aroma de l’encens, que veig milers i milers i milers d’homes, cadascun amb el seu brandó —que és com el símbol de la seva misèria—, però amb cor d’infants: una criatura que potser no aconsegueix alçar la mirada fins al rostre del pare. Reconeix i mira com és dolent i amarg per a tu, d’abandonar el teu Déu (Ier II, 19). Renovem la ferma decisió de no apartar-nos mai del Senyor pels afanys de la terra. Augmentem, amb propòsits concrets per a la nostra conducta, la set de Déu: com criatures que reconeixen la pròpia indigència, i cerquen, criden el seu Pare sense parar.

Però torno a allò que us comentava abans: cal aprendre d’ésser com nens, cal aprendre d’ésser fills de Déu. l, de passada, transmetre als altres aquesta mentalitat que, enmig de les febleses naturals, ens farà forts en la fe (I Pet V, 9), fecunds en les obres, i segurs en el camí, de manera que sigui quina sigui l’errada que puguem cometre, fins i tot la més desagradable, mai no vacil·larem a reaccionar, i a retornar a aquest camí ral de la nostra filiació divina que va a parar als braços oberts i expectants del nostre Pare Déu.

¿Qui de vosaltres no se’n recorda, dels braços del seu pare? Potser no eren tan afalagadors, ni tan dolços i delicats com els de la mare. Però aquells braços fornits, forts, ens estrenyien amb escalf i seguretat. Senyor, gràcies, per aquests braços durs. Gràcies per aquestes mans fortes. Gràcies per aquest cor tendre i ferm. Volia donar-vos gràcies també pels meus errors! No, que no els voleu! Però els compreneu, els disculpeu, els perdoneu.

Aquesta és la saviesa que Déu espera que exercitem en el tracte amb Ell. Això sí que és una manifestació de ciència matemàtica: reconèixer que som un zero a l’esquerra… Però el nostre Pare Déu ens estima a cada un tal com som; tal com som! Jo mateix —i no sóc res més que un pobre home— us estimo a cada un tal com sou. Imagineu-vos ara com deu ser l’Amor de Déu!, a condició que lluitem, que ens fiquem al cap de posar la vida en la línia de la nostra consciència, ben formada.