Llistat de punts

Un burret per tron

Tornem a l’Evangeli. Mirem-nos en el nostre model, en Crist Jesús.

Jaume i Joan, per mitjà de la seva mare, han demanat a Crist de posar-se a la seva esquerra i a la seva dreta. Els altres deixebles s’indignen amb ells. I Nostre Senyor, què contesta?: el qui vulgui arribar a ser gran entre vosaltres, perquè el vostre servidor; i el qui entre vosaltres vulgui ser el primer, ha de ser criat de tots: perquè el Fill de l’home no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir i a donar la vida com a redempció de molts (Mc X, 43-45).

En una altra ocasió anant a Cafarnaüm, potser Jesús —com en d’altres jornades— els anava al davant. I arribats a casa els preguntava: què discutieu pel camí? Però ells no badaven boca; és que pel camí havien discutit —una vegada més— entre ells qui era el més gran. Aleshores, tot asseient-se, va cridar els dotze i els digué: si algú vol ser el primer, serà el darrer de tots i el servidor de tots. Llavors prengué un nen i el posà enmig d’ells i, tot abraçant-lo, els digué: qui acull un d’aquests nens en nom meu, a mi m’acull; i el qui m’acull, no m’acull a mi, sinó aquell qui m’ha enviat (Mc IX, 32-36).

No us enamora aquesta manera de fer de Jesús? Els ensenya la doctrina i, per tal que l’entenguin, els presenta un exemple viu. Crida un nen d’entre els que devien córrer per aquella casa i l’estreny contra el seu pit. Ah, aquest silenci tan eloqüent de Nostre Senyor! Ja ho ha dit tot: Estima aquells qui es fan com nens. Després afegeix que el resultat d’aquesta senzillesa, d’aquesta humilitat d’esperit és poder abraçar-lo a Ell i al Pare que és al cel.

Quan s’acosta el moment de la seva Passió, i Jesús vol mostrar d’una manera gràfica la seva reialesa, entra triomfalment a Jerusalem, a cavall d’un burret! Estava escrit que el Messies havia de ser un rei d’humilitat: digueu a la filla de Sió: guaita, ve cap a tu el teu Rei ple de mansuetud i muntant una somera i el seu pollí, fill d’aquella que està avesada al jou (Mt XXI, 5; Zach IX, 9).

Ara, en l’última Cena, Crist ho ha preparat tot per acomiadar-se dels seus deixebles, mentre que ells s’han embrancat en una enèsima discussió sobre qui d’aquest grup escollit seria tingut com el més gran. Jesús s’aixeca de taula, es treu el mantell i se cenyeix una tovallola al cos. Després tira aigua en un gibrell i comença a rentar els peus dels deixebles i a eixugar-los-els amb la tovallola que duia cenyida (Ioh XIII, 4-5).

Ha tornat a predicar amb l’exemple, amb obres. Davant els deixebles que discutien per motius de supèrbia, de vanaglòria, Jesús s’inclina i fa de gust l’ofici de servent. En acabat, quan torna a taula, els comenta: ho enteneu, el que us he fet? Vosaltres em dieu Mestre, Senyor, i feu bé de tractar-me així, perquè ho sóc. Ara, si jo, el Mestre i el Senyor, us he rentat els peus, vosaltres també us heu de rentar els peus els uns als altres (Ioh XIII, 12-14). A mi em commou aquesta delicadesa del nostre Crist. Perquè no afirma: si jo me n’ocupo, què no hauríeu de fer vosaltres? Es posa al mateix nivell, no coacciona: fustiga amorosament la falta de generositat d’aquells homes.

Com als primers dotze, també a nosaltres el Senyor ens pot insinuar i ens insinua contínuament: exemplum dedi vobis (Ioh XIII, 15), us he donat exemple d’humilitat. M’he convertit en servent, perquè vosaltres sapigueu, amb cor benigne i humil, servir tots els homes.

El diumenge in albis em porta a la memòria una vella tradició piadosa de la meva terra. En aquest dia, en què la litúrgia convida a desitjar l’aliment espiritual —rationabile, sine dolo lac concupiscite (1 Pet II, 2 [Introit de la Missa]), glatiu per la llet de l’esperit i sense mescla de frau—, era costum aleshores que es dugués la Sagrada Comunió als malalts —no calia que fossin casos greus—, per tal que poguessin complir el precepte pasqual.

En algunes ciutats grans, cada parròquia organitzava una processó eucarística. Recordo dels meus anys d’estudiant universitari, que era corrent de topar-se, en el Coso de Saragossa, tres comitives formades només per homes —milers d’homes!—, amb uns grans ciris encesos. Gent ferma, que acompanyava el Senyor Sagramentat, amb una fe més gran que aquelles atxes que pesaven quilos.

Quan aquesta nit m’he despertat diverses vegades, he repetit, a tall de jaculatòria, quasi modo geniti infantes (Ibídem): com infants acabats de néixer… Pensava que aquesta invitació de l’Església ens va molt bé a tots els qui sentim la realitat de la filiació divina. Perquè ens convé de ser molt ferms, molt sòlids, amb un tremp capaç d’influir en l’ambient en el qual ens trobem; i, tanmateix, davant Déu, és tan bo que ens considerem fills petits!

Som fills de Déu

Quasi modo geniti infantes, rationabile, sine dolo lac concupiscite (Ibídem): com infants que acaben d’arribar al món, glatiu per la llet neta i pura de l’esperit. És estupend aquest versicle de sant Pere, i entenc molt bé que a continuació la litúrgia hi hagi afegit: exsultate Deo adiutori nostro: iubilate Deo lacob (Ps LXXX, 2 [Introit de la Missa]); salteu d’alegria en honor de Déu: aclameu el Déu de Jacob, que és també Senyor i Pare Nostre. Però m’agradaria que avui, tant vosaltres com jo, meditéssim no pas sobre el Sant Sagrament de l’Altar, que arrenca del nostre cor les més altes lloances a Jesús; ans voldria que ens deturéssim en aquesta certesa de la filiació divina i en alguna de les seves conseqüències, per a tots els qui pretenen de viure amb noble delit llur fe cristiana.

Mireu: per a la nostra Mare Santa Maria mai no deixem d’ésser petits, ja que Ella ens obre el camí cap al Regne del Cel, que serà donat als qui es fan com nens (Cfr. Mt XIX, 14). De Nostra Senyora, no ens n’hem d’apartar mai. Com l’honorarem? Tractant-la, parlant-hi, manifestant-li el nostre afecte, ponderant en el nostre cor les escenes de la seva vida a la terra, tot explicant-li les nostres lluites, els nostres èxits i els nostres fracassos.

Descobrim així —com si les recitéssim per primera vegada— el sentit de les oracions marianes que s’han resat sempre en l’Església. Què són l’Ave Maria i l’Àngelus sinó lloances enceses a la Maternitat divina? I en el sant Rosari —aquesta meravellosa devoció, que no em cansaré mai d’aconsellar a tots els cristians— passen pel nostre cap i el nostre cor els misteris de la conducta admirable de Maria, que són els mateixos misteris fonamentals de la fe.